Queco Novell: “Son temps difícils per a la veritat”

Queco Novell (esquerra) amb David Rabadà en un moment de l’entrevista

CARA A CARA AMB

Queco Novell, periodista i humorista amb bona vista

 

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Durant la vaga de docents del març de 2009 en contra la LEC vaig coincidir a RAC1 amb aquest gran del periodisme, tot i que molts el creuen sols un imitador humorístic de la televisió pública catalana. Ans al contrari, amb una mirada aguda i un humor punyent, aquest actor del Polònia de TV3 fa disseccions de la realitat com si fos un fòssil del present. Vet aquí que en Queco Novell és un dels rostres més coneguts de la sàtira televisiva catalana.

Nascut a Barcelona l’any 1963 , Novell va començar la seva trajectòria als informatius de TVE Catalunya, però aviat va mutar, i com una espècie ben adaptada al medi escènic, cap al món de l’humor i la interpretació. Sols cal veure les seves impressionants interpretacions en programes emblemàtics de la televisió pública catalana com el Polònia. Ell ha donat vida a polítics, periodistes i altres espècimens de l’ecosistema públic català amb una precisió gairebé científica. La seva capacitat d’imitació no és només tècnica, sinó antropològica. Si observeu cada gest o cada to de veu, veureu que ens parla de l’individu en la seva època i context.

En Queco, amb formació en periodisme seriós, ha estat capaç de transitar entre el rigor informatiu passat i el sarcasme escènic amb la mateixa solvència que un geòleg, com jo, passant del paleozoic antic al cenozoic recent. Avui, el talent d’en Queco continua captivant nous públics mentre ell observa, i amb aquella rialla de nen entremaliat, l’evolució de la societat que imita. Era necessari que el ‘Cara a Cara’ d’Educational Evidence us el portés al davant, això sí, original i sense imitacions.

Després de començar com a periodista seriós, què et va fer decidir a fer el salt al món de la sàtira i de la comèdia?

Suposo que potser va ser un conjunt de coses. Per una banda, no gaudia al cent per cent del periodisme i per l’altra la meva amistat amb en Toni Soler. Ell acabaria sent el director del Polònia i altres programes. Em va parlar de fer un programa de ràdio a RAC1 (Minoria Absoluta) on juntament amb el Manel Lucas parlaríem de política de manera irònica informal. Després d’allò ja va venir el “7 de Notícies” i fins avui dia.

Molts t’identifiquen per les teves imitacions a Polònia. Quin personatge t’ha resultat més difícil d’interpretar i per què?

En principi no m’agrada dir-ne imitació, millor parlar d’una interpretació. Per exemple, jo he tingut i tinc companys al Polònia que no fan una imitació perfecta i, en canvi, han creat uns personatges brutals. Pots imitar perfecte i fer uns personatges plans. Fet aquest parèntesi recordo que un dels personatges que em va costar molt interpretar fou en Joan Laporta atès que cada vegada que el feia jo sentia al Maragall i m’explotava el cap. En un moment donat algú em va dir, oblidat de tot i llença’t a la piscina. I així va ser.

“Un dels personatges que em va costar molt interpretar fou en Joan Laporta atès que cada vegada que el feia jo sentia al Maragall i m’explotava el cap”

Quan interpretes polítics o figures públiques, com et documentes per captar-ne l’essència?

És important indicar que tant el Toni com el Manel i jo mateix provenim del periodisme polític i, quan ens hi dedicàvem, teníem les nostres pròpies fonts com qualsevol periodista. A vegades la realitat ha coincidit amb el que havíem dit setmanes enrere en algun gag. Moltes vegades era sort i algunes, olfacte periodístic. Algun membre de governs passats ens havia arribat a comentar que semblava que els guionistes estiguessin sota la taula del Consell Executiu. Sense aquest passat periodístic que et deia, el Polònia hauria estat un altre programa molt diferent.

Creus que la sàtira té més impacte social que el periodisme tradicional?

Soc un gran defensor del periodisme rigorós i que contrasta les seves fonts. Malauradament ara està mal vist per part d’un sector de la població que el veu conxorxat amb el poder a la vegada que es va obrint camí un pseudoperiodisme, majoritàriament d’ideologia ultradretana, basat en la “trola” i les “fake news”. Son temps difícils per a la veritat i per al periodisme rigorós de qui cal dir-ne dues coses, primer que el periodisme rigorós és caríssim, i segon que està en crisi. Pel que fa a l’impacte de la sàtira, un programa de televisió com el Polònia en té molt, però d’aquí a dir, com diu molta gent, que el Polònia és la seva base d’informació no és cert. El Polònia, si vols, és un bon complement a les notícies.

Hi ha hagut algun moment en què una imitació teva hagi generat tensions o reaccions inesperades? Si vols em pots parlar dels Maragall

En general he tingut bona relació amb els personatges parodiats. Em preguntes pels Maragall: bona també. En Pasqual Maragall era un bromista, un gamberro amb el Polònia. Amb en Pasqual va passar que, un cop ell va arribar a la presidència de la Generalitat, em va venir enmig d’un acte “suposo que saps que no és el mateix imitar l’ex alcalde de Barcelona que interpretar el President de la Generalitat”. Sempre he pensat que era com una advertència sense mala intenció, com el defensa de futbol que es passa el partit menjant-te l’orella, però no et fa cap entrada marrana. De tots els que he interpretat, només en recordo un que em va fer arribar que no li agradava gens.

Qui? En Zapatero? En Clos? En Rajoy? En Felip VI?

Millor no dir-ho.

Quin paper creus que va jugar la teva formació i educació en el teu èxit professional?

Això no m’ho havia plantejat. No sé ben bé què dir-te. Crec que tot això em ve més de casa que no de l’escola. A casa el pare sempre portava el diari i a mi m’agradava molt fullejar-lo encara que no n’entengués ni la meitat. A més, i a casa, hi havia un ambient molt polític: la mort de Franco i la Transició es van viure amb intensitat. I a nivell teatral, igual. Un oncle avi era actor aficionat, el pare també i ma germana Rosa, una gran actriu. Política i teatre eren dos temes habituals a les sobretaules. De l’escola en guardo un molt bon record tot i que vaig ser un pèssim estudiant. 

Has considerat mai tornar al periodisme informatiu o ja et sents plenament còmode en l’àmbit artístic?

Molt, molt difícil tornar al periodisme informatiu. Amb el que faig m’ho passo molt bé i millor que abans.

Quina relació diries que hi ha entre la paraula esforç i la teva professió?

Tota, i és més, l’esforç està tant en la meva feina com en la de tots. Sense esforç no hi ha premi.

“L’esforç està tant en la meva feina com en la de tots. Sense esforç no hi ha premi”

Tens projectes futurs fora del món televisiu, com ara teatre o escriptura?

Ara mateix no tinc nous projectes fora del que ja estic fent com són les meves col·laboracions setmanals al Polònia, al Què Està Passant i al Cafè d’Idees de na Gemma Nierga. He tastat el teatre en anteriors ocasions, i m’agrada molt, però ara mateix no es planteja.

Com t’imagines la teva professió d’aquí a deu anys en un món cada cop més digital i ple de la IA?

Pel que fa a la IA em sento com aquelles persones que van veure la primera pel·lícula que es coneix i en la que s’hi veia un tren que s’apropava i s’espantaven pensant que traspassaria la pantalla i se’ls portaria per davant. És a dir, m’espanta una mica. I en l’àmbit professional encara més perquè ja s’estan suplantant veus sense permís. D’aquí a suplantar un actor o actriu hi ha una passa.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons