Petits llibres de filosofia oblidats (1)

Que res no se sap (1581), de Francisco Sánchez

Licencia Creative Commons

Andreu Navarra

Què sabem d’aquest discurs de cent folis sobre els límits del coneixement, publicat per primer cop a Lió l’any 1581, encara que redactat el 1576? Que es tracta d’un clàssic de l’escepticisme, i que és degut a la ploma d’un metge enigmàtic format a Montpeller, que havia estat a Roma i que exercia amb notable èxit a Toulouse. Sabem que el llibret, escrit originalment en llatí, va ser reimprès a Frankfurt (1618), Toulouse (1636), Rotterdam (1649) i Stetin (1665); en espanyol també ha estat traduït i reeditat cinc vegades, encara que sense haver aconseguit cridar gaire l’atenció del públic lector, l’última a Tecnos preparada per Mª Asunción Sánchez Manzano (2020).

Sabem que aquest text intensament heterodox s’insereix de ple en la crítica de l’Escolàstica comuna a tot l’Humanisme renaixentista (Vives, Erasme, a qui Sánchez seguia i llegia amb atenció), però d’una manera frontal que anuncia les revolucions de Descartes i Francis Bacon. També és un notori precedent de Hume, ja que arriba a posar en dubte explícitament que hi pugui haver un principi de causalitat. Sánchez, nascut a Tuy, fill d’una família judeoconversa que va haver de fugir de Portugal, va ser realment un precursor. Ho notem especialment al sorprenent “Pròleg al lector”, en què declara el seu inconformisme amb l’estat dels sabers que li han arribat: “Revisava els ensenyaments dels que m’havien precedit, examinava el pensament dels contemporanis; em responien els mateixos. No hi havia res que em donés satisfacció”.

“Que no se sap res” és el leit motiv fonamental del llibre, però no és l’únic pensament que es repeteix una vegada i una altra a les pàgines de Sánchez, que abomina explícitament del saber totalment teòric i basat en sil·logismes per a proposar una “nova ciència ” que provingui de “l’observació perfecta” de la Natura. Crida l’atenció la seva vivaç primera persona, que ens recorda el to que fan servir Descartes i Spinoza quan, més de mig segle després, ens relaten les seves aventures intel·lectuals: “En conseqüència”, escriu Sánchez, “m’he dirigit a mi mateix la pregunta, i posant tot en dubte, com si ningú no hagués dit mai res, començo a examinar les coses, que és la manera veritable de saber”.

La ciència ha d’aprendre a volar per sobre de les limitacions del llenguatge i ha de fugir de la lògica escolàstica. El llenguatge humà, imperfecte, sembla una maledicció per a aquest metge obsessionat amb l’exactitud. Els sil·logismes, segons Sánchez, són una autèntica rèmora i una presa de pèl: “I ara, què és allò de la demostració? Un altre cop tornaràs a definir: “Un sil·logisme que suscita la ciència”. Has tancat el cercle. I a més, m’has defraudat i també t’has defraudat. Però, què és el sil·logisme? Sorprenent, redreça les orelles, desplega la fantasia, perquè potser no contindrà aquest torrent de paraules”. En definitiva, el que odiava era la xerrameca. Les cadenes d’inferències cícliques li semblaven jocs de malabaristes, propis de murris, mediocres, falsos científics i prestidigitadors. “En definitiva, què és ser? No ho saps, com abans. Què has aconseguit amb aquests sil·logismes? No heu provat que l’home és ser”.

La seva defensa d’un protoempirisme està molt clarament plantejada: “Per no veure’m embolicat [les contradiccions], lliure d’elles, m’he adreçat a les coses reals”; o “pel que és fàcil veure quins estúpids són els que busquen la ciència completa i sola, sense considerar res en la realitat”. Spinoza, tan semblant en to i intenció, però tan diferent per ser partidari de les veritats internes, hauria considerat abominables aquestes conclusions dissolvents.

Un altre tret sorprenent, en aquest cas una absència, és la manca de contínua apel·lació als clàssics que llasta les obres originals d’altres humanistes contemporanis. Aristòtil, Sòcrates, Ciceró, Lucreci, Horaci i l’Eclesiastès apareixen al llibre, però lliures d’afectació i de forma notablement discreta. Aquesta lleugeresa aporta un extra de frescor a la prosa de Sánchez, i també (per què no dir-ho?) un extra d’amenitat, perquè aquest metge filòsof es va mostrar totalment capaç d’expressar les seves inquietuds i fins i tot la seva indignació contra el dirigisme ortodox tomista sense obstaculitzar els arguments amb inoportunes cites d’autoritat; i és que no li calien. Tant de bo hagués escrit més obretes com aquesta. Sánchez és tan modern que va anunciar polèmiques recents, com ara la recent protagonitzada per Markus Gabriel, que afirmava que el món no existeix, i ho afirmava amb el mateix argument sanchista del 1576: “També la nostra ignorància té una altra causa: la substància de certes realitats és tan enorme que no la podem percebre del tot”.

La seva conclusió era clara, seguim aplicant-la: “Construeix una altra ciència, (…) doncs la primera ja és falsa!”. Cal continuar desafiant sempre les ortodòxies consolidades. Aquest va ser el gran missatge.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons