LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdà

Què et roben quan et roben els llibres

No podrem aconseguir que s’indignin si no esbrinen què es perden

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Saludem com un avenç una reculada sentimental i intel·lectual: la progressiva desaparició dels llibres de les vides dels estudiants. Entreguem el botí dels seus cors i intel·lectes, de la seva capacitat crítica i creativa, a canvi de llepolies mentals que en facin perfectes consumidors i súbdits.

Fa anys que m’he auto imposat el deure d’introduir els meus alumnes en els llibres. Ensenyo, entre altres coses, a Grau Superior a estudiants que tenen entre 18 i 21 anys (alguns fins a 24), de manera que sí, repeteixo: la meva epopeia és aconseguir que comencin a llegir-los. Són molts els que confessen només entrar a l’educació terciària —alguns amb riallades d’orgull, que aplaco, o almenys ho intento— que n’han llegit com a màxim un parell en tota la seva vida, i que, l’últim any, cap. I és que avui, gràcies a la creixent depauperació de la Secundària, les polítiques governamentals obertes o encobertes per passar de curs i webs com Elrincondelvago, és perfectament possible completar l’ESO sense haver tocat un llibre ni amb un pal.

En un cèlebre extracte d’un dels plans estratègics de Netflix s’hi escrivia que el principal competidor no és HBO ni Prime, sinó el son; sense que calgui que ho deixin per escrit, els competidors d’Instagram o TikTok són els llibres. Per pagar els iots de Zuckerberg i les prebendes del Partit Comunista Xinès (que no permet aquestes porquícies a casa seva, sinó Douyin, sotmesa a severes restriccions), cal que la joventut no llegeixi, i tampoc els adults: i ho estan aconseguint. Aquest espoli cognitiu i per tant de vida l’estem permetem amb un encongiment d’espatlles, amb apel·lacions idiotes a la modernitat i als nous temps i als «canvis de suport»; i al nostre país som tan ximples que hi ha fins i tot gent aplaudint que hi hagi professors que fan servir TikTok en l’exercici de les seves funcions.

És un robatori en el qual qui aplaudeix n’és la víctima: el robatori de la pitjor estofa. Recordo un dia que explicava tot això a classe i una alumna va protestar dient que no era un robatori des del moment que li agradava que li robessin. Aquí rau la perillosa novetat; i el difícil que a alguns se’ls fa entendre on és el crim. Tot i així, hi ha esperança en l’ànim contestatari dels joves, que tendeixen naturalment i bé a rebel·lar-se; o hi tendien, perquè mai no hem tingut una joventut tan adaptada al sistema, tan dòcil. És culpa nostra, dels seus grans.

Què t’estan robant quan et roben els llibres? Tinc la impressió que això és el que no estem explicant. No podrem aconseguir que s’indignin si no esbrinen què es perden. En sentit contrari, en canvi, és habitual trobar-se a xarxes socials o al carrer amb aquesta afirmació: «Els llibres no et fan millor persona». Deixem de banda l’obvietat que hi ha miserables molt llegits, i que no hi ha relació causa efecte i ni tan sols correlació perfecta entre qualitat moral i quantitat o qualitat de lectures. Els llibres no et fan més bona persona. Et fan més lliure. Et fan més capaç i crític. T’aporten vocabulari, donant-te amb això possibilitats addicionals de pensament; et fan més intel·ligent. Milloren les opcions professionals i t’obren mons d’imaginació. Eduquen la teva sensibilitat i la teva comprensió del drama humà. I també milloren la teva concentració i atenció; són hàbils personal coaches -a veure si així funciona- al camp cognitiu. Igualment, potencien la teva creativitat. Això, només, fan per tu els llibres.

Com aconsegueix això aquesta meravellosa tecnologia anomenada llibre? D’una banda, hi ha qüestions hàptiques, és a dir, relacionades amb el tacte. Diem que acariciem les seves pàgines i no exagerem; hi ha una proximitat entre la pell i el paper que ens acosta a allò escrit i propicia que ens capbussem en allò que ens presenta. El paper tintat és també la superfície que menys cansa la vista, encara que la tinta digital resol elegantment aquest desavantatge, però no els ordinadors, els telèfons i les tablets. D’altra banda, hi ha raons cognitives importants. El llibre està pensat per forçar-nos a un lúcid aïllament. No hi ha altres estímuls que competeixin amb la lectura; no hi ha coses que es moguin, ni sons, ni massa colors, com passa amb tots els atuells que tenen connexió a internet. Llegir un llibre és un acte d’interiorització i accés a les nostres profunditats i a un temps d’obertura al món i connexió amb les seves peculiars meravelles i horrors. És, en aquest doble sentit, allò més semblant a l’amor. Llegim per a transcendir els confins del nostre propi cap; i si els llibres són idonis per a això és perquè combaten la dispersió, la brevetat i l’espectacularitat, tancant-nos a les seves modestes pàgines com una ostra amanyaga una perla.

Però l’estem substituint per «altres formats» més entretinguts, perquè cal donar menjar a certs magnats sense escrúpols que lluiten per avançar tot el que puguin l’entrada dels menors a les xarxes socials. I de regal de comunió, o a l’avançadíssima edat de vuit anys, regalarem als nens dispositius desatencionals.

Un país amb gent més capaç, crítica, creativa i lliure és un país millor, però suposo que també és un país menys amable amb els magnats, els venedors de fum i els poderosos; i vet aquí el quid d’aquest assumpte.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons