Podria Hegel guanyar unes oposicions?

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

A totes les sèries d’intriga política que es passin com a tal sempre hi ha un personatge que diu a qui mana allò que vol escoltar. La literatura, des d’Esop fins a Vázquez Montalbán, n’està plagada. A la intriga de la vida real, que de vegades supera la ficció, el poder sempre ha tingut a bé els aduladors. Però als westerns, els afalagadors i aprofitats que van allà on es couen les faves són castigats per la seva mediocritat moral i la seva absència de capacitat crítica. Pobres d’ells si es troben amb Clint Eastwood.

El governant intel·ligent, ja ens adverteix Maquiavel, és aquell que sap envoltar-se de qui discretament l’avisa de les seves mancances. L’Antic Règim va col·lapsar, entre altres motius, perquè era incapaç de reformar-se; no sabia –ni podia, institucionalment parlant– encaixar la crítica sistèmica que la Il·lustració li adreçava.

La teoria política en va prendre nota. Així, la filosofia de l’estat de dret liberal reivindica el funcionariat perquè considera que hi ha aspectes de l’estat que han de continuar lògiques pròpies i que no poden estar a mercè dels canvis de govern. Els jutges, els funcionaris d’hisenda, la policia i per descomptat el professorat –entre molts altres– no poden ser escollits, substituïts o coaccionats per criteris polítics. Quan això últim ha passat –i està passant ara amb els sicaris d’Elon Musk als Estats Units–, hem entrat en episodis foscos i dictatorials del nostre passat recent. La democràcia liberal és estable en tant que els aduladors no són els encarregats de fer funcionar els serveis públics, sinó la gent formada i objectivament apta per a l’exercici d’unes determinades funcions. És el fonament del republicanisme, de la cosa pública.

Aquesta pretesa objectivitat, que té un component intersubjectiu legitimat per l’encreuament d’experiències, sempre s’ha traduït en una sèrie de proves que avaluaven els coneixements i les capacitats de l’aspirant. La mala notícia és que a les oposicions d’educació això ha canviat: si bé hi ha una prova teòrica que continua anant en la mateixa línia de sempre –demostrar coneixements teòrics–, la prova pràctica, que consisteix en l’elaboració i defensa d’una programació didàctica, s’ha transformat en un teatre on es coreografien les principals sigles i eslògans del pedagogisme.

Els formadors ho diuen obertament; al tribunal, cal dir-los les paraules màgiques: DUA, competències, ODS, digital, emprenedoria, globalització, personalització, gamificació, aprendre a aprendre… No poden faltar. Són expressions molts cops allunyades de la didàctica del dia a dia que no van orientades a avaluar l’experiència i el coneixement de l’especialitat. Avaluen, en canvi, l’adhesió de l’aspirant a una narrativa. Podríem entrar a analitzar els intrínsecs d’aquesta narrativa: jo no dubtaria a qualificar-la de neoliberal. Tanmateix, més enllà d’això, el més greu és senzillament el fet que s’avaluï l’adhesió a una narrativa qualsevol.

Als aspirants, sols els queda la via de repetir aquestes paraules, d’escenificar discursos més propis d’un grup de coaching de Silicon Valley que d’una aula. I molts cops ningú sap què s’està dient realment: ni l’aspirant, ni el tribunal que l’escolta. Un exemple real: la definició d’avaluació “formadora” i “formativa” que em van donar al màster era totalment distinta a la qual em van donar a l’acadèmia. Però sembla que és igual.

Ens hem plegat a inundar les oposicions d’una terminologia que, fent-se passar molts cops per científica i tècnica, suposa la destrucció de la intersubjectivitat objectivant que dona legitimat pública al procediment de reclutar nous funcionaris, pel fet que el contingut exposat no compta amb prou transparència científica ni amb una tradició funcionarial basada en la pràctica.

Tot plegat no vol dir que no puguem introduir canvis. El problema és que aquests canvis han mancat de diàleg amb el professorat i que tenen aires d’experimentació; el 2015, l’UNESCO glorificava l’ús dels dispositius mòbils a l’aula; ara s’ha fet enrere i recomana erradicar-los^[1]. Per això l’educació és un terreny on s’ha de ser conservador; ho deia algú tan poc sospitós de ser ideològicament conservador com Antonio Gramsci. Ens hem conformat amb aquesta farsa, símbol de la perversió d’un sistema educatiu pòstum que ha deixat de creure en ell mateix^[2]. Arribats a aquest punt, convé recordar Hegel a la seva Filosofia del Dret (1820) quan escriu:

“El despotisme significa un estat de coses en què ha desaparegut la llei i on la voluntat particular com a tal, d’un monarca o d’una multitud, compten com a llei, o més bé, assumeix el paper de la llei. És precisament el fet que tot en l’estat és fix i segur el que constitueix un baluard contra el capritx i l’opinió dogmàtica”.^[3]

Per a Hegel, el benestar públic ha de dependre d’un funcionariat independent. Quan el paper simbòlic de la llei és assumit per criteris forans als interessos de l’administració pública (interessos mercantilistes de fundacions que patrocinen aquests canvis narratius i materials), o quan el poder polític imposa criteris que –crec que no és exagerat dir– han transformat completament el que tradicionalment havia estat la professió docent, el funcionariat entra en crisi. I amb ell, la teoria de l’estat de dret. Avui el poder és refinat en l’emmotllament del funcionariat: són canvis líquids, sibil·lins, discursius, orientats a sembrar la confusió, però tremendament efectius. Per cert: les audiències a les oposicions són públiques perquè qualsevol ciutadà té dret de saber com l’estat es perpetua a ell mateix en una lògica pública que hauria de ser transparent i coneguda.

Un apunt final: si com diu ara la ministra Pilar Alegría, els docents hauran d’avaluar l’autoestima del seu alumnat junt amb els seus coneixements sobre la matèria, ja podem anar pagant l’esquela de la meritocràcia republicana. Perquè un estat que s’entrega en tal manera a les narratives i a les subjectivitats està en fallida pública. El nostre particular il·liberalisme educatiu té música progressista.

___

^[1] “El Futuro del aprendizaje 3: ¿Qué tipo de pedagogías se necesitan para el siglo XXI?” (2015) VS “Global education monitoring report, 2023: technology in education: a tool on whose terms?” (2023)

^[2] Com escrivia fa pocs dies Xavier Massó, aquesta no és ni de bon tros l’única farsa d’aquest carnestoltes educatiu: https://educationalevidence.com/elogio-del-hipocrita-sympathy-for-the-devil/

^[3] He traduït el text de Historia de la teoría política, de George H. Sabine. Les cursives són meves.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons