Pilar Bayona davant del mirall de la seva “Correspondencia escogida”

Llicència Creative Commons

Marta Vela

Recentment ha estat publicat el volum Correspondencia escogida de Pilar Bayona per part dels Libros del Innombrable i la Institució Fernando el Católico, de la Diputació de Saragossa, projecte dirigit des de l’Arxiu Pilar Bayona pels mateixos nebots de la pianista, Antonio Bayona i Julián Gómez, amb pròleg de l’escriptor Juan Marqués. Sens dubte, Pilar Bayona ha estat una de les figures més rellevants de la música a Espanya durant el segle XX i, precisament, una de les virtuts d’aquest llibre consisteix en observar la seva relació amb tota una plèiade de figures que haurien de marcar el desenvolupament artístic d’aquest període.

Saragossana de naixement (1897), va ser nena prodigi i ben aviat va tocar a Barcelona i Madrid. S’havia format amb els germans Sirvent, al seu torn alumnes de Joaquín Malats, el pianista que va inspirar la Suite Iberia d’Albéniz, de la qual Pilar Bayona va ser-ne una intèrpret consumada (“aquesta obra, aquesta Ibèria dels meus pecats, l’escric essencialment per tu i per a tu”, havia escrit Albéniz a Malats el 22 d’agost de 1907).

Pilar Bayona toca Evocación, Lavapiés, Málaga, Eritaña d’Albéniz (1962)

Anteriorment, Malats havia estat alumne de Juan Bautista Pujol, el pianista representat per Fortuny. Fantasía sobre Fausto (1866), en el Museo Nacional del Prado.

Pilar Bayona va fer gires per França i Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, on va aconseguir un gran èxit, com es llegeix en una carta al compositor López Chávarri, el 10 d’octubre del 1925, fa gairebé cent anys:

He conegut molts músics i a Stuttgart, on també vaig tocar-hi, em van presentar al mestre [Wilhelm] Kempf, director del conservatori, i també una senyoreta deixeble seva que tocava el piano, però a la manera moderna, que consisteix a tocar amb tot el braç fent uns esforços enormes i, per tant, una postura lletgíssima, i es cansen molt aviat perquè això no és natural. I el més graciós és que el que més va agradar a Alemanya va ser la meva manera de tocar sense cap esforç. Falla i Albéniz els van entusiasmar i els altres autors també, però trobaven les obres petites i, en part, tenen raó, ja que al repertori espanyol no disposem de moltes obres de les dimensions que a ells els agraden. Es van portar molt bé amb nosaltres i ens van afalagar massa.

Pilar Bayona toca la Toccata BWV 914 de Bach

Així mateix, Pilar Bayona va mantenir correspondència amb tots els grans artistes d’aquell moment: Buñuel, Falla, López Chávarri, Mompou, Joaquín Rodrigo, Todrá, Esplá, Remacha, Halffter, Samuel Rubio, Luis de Pablo, etc. De fet, va ser una gran defensora de la música contemporània i va dedicar bona part dels seus esforços a estudiar i estrenar obres només per a piano i música de cambra de molts dels seus coetanis.

Entre els nombrosos artistes del seu cercle, val la pena esmentar Carlos Baena, que arribaria a ser primer violoncel de l’Orquestra Nacional d’Espanya, amb qui va tenir una relació molt propera a partir de deliciosos jocs de paraules, amb un comiat “musical” característic, tantes vegades copiat al final a les cartes dirigides a la pianista, de la Sonata Op. 81a de Beethoven, en la qual el compositor s’acomiadava de la família imperial escrivint, sota el malenconiós toc de la trompa evocat al teclat, la paraula Lebewohl [adéu]:

Beethoven, Sonata Op. 81a “Les adieux”.

El dia que te’n vas anar, vam estar tots quatre (els teus cosins, Galve i jo) prenent cafè (per fer alguna cosa) a un cafè del carrer Preciados i no ens sabíem separar. Sentíem tristesa, hi faltaves tu, ens feies una falta enorme, ens eres absolutament necessària i, tanmateix, la realitat cruel era que t’allunyaves, irremissiblement, a una velocitat espantosa. Encara que haguéssim volgut seguir-te, les nostres pobres persones no haurien pogut ni llunyanament competir amb aquella horrible màquina que se t’emportava… jo vaig estar vivint en un món d’imatges, de records que veia a través del món físic (tramvies, metro, taxis, etc.) que m’envoltava. Així em vaig mantenir uns dies recordant la Veritable Música en què tu m’has iniciat encara més, aquest món inefable de Debussy… però després he davallat davant del pes de la realitat estrident en què no tinc més remei que estar-hi submergit (desembre de 1940).

Resulta meravellosa la familiaritat amb què altres artistes es dirigeixen a la pianista, en un context de completa confiança, com Luis Galve, un altre pianista saragossà de llarga trajectòria:

Estimada Pilar: m’agradaria haver sentit alguna cosa del que hauràs dit i pensat de mi, i dic alguna cosa, perquè si m’assabento de tot, t’hauria de recargolar pel ganyot. En fi, aquí em tens per carta. Ja veurem quan em contestes tu, perquè per una fotesa de postal que em vas enviar segur que ja creuràs que has complert per a cinc o sis mesos (Madrid, 13 de febrer de 1940).

Estimada Pilar: tinc l’orella esquerra marcada de tant parlar per telèfon amb uns i altres; buscant-te el concert i tots m’han encaminat finalment a l’Orquestra Filharmònica, que, efectivament, ho té i segons m’ha dit Carlos Baena (el teu incondicional…, però què li dónes?, Pilarín, Pilarín!!!), el mestre Pérez Casas està molt gustós a deixar-te’l. Carlos s’encarrega de finalitzar l’assumpte. Fixa’t que fins i tot he tingut l’heroïcitat de demanar-li-ho a Cubiles, per cert, que ha estat molt amable amb tu, fins i tot ha dit que ets intel·ligent (Madrid, 2 d’abril de 1940).

Estimada Pilar: ja fa molts dies que et vull escriure per donar-te senyals de vida, però, filla meva, treballant es passa el temps tan suaument que ja ho veus (…) Quina vida portes? Estudies? (…) No penses venir per aquí? Et convindria distreure’t i sortir de Saragossa una mica, per moltes raons, ja que a més aquí tancada en aquest soterrani de la ràdio acabaràs com les mòmies aquestes tan maques que hi ha als museus o, almenys, amb cara de taquillera del metro que és el més semblant (…) Fes-me el favor de no perdre mai la moral, doncs massa dissort tenen els que no toquen com tu… I tingues present que d’injustícies n’hi ha hagut tostemps i n’hi haurà mentre existeixi el món. No em facis ara la feina de no contestar-me i dóna molts records als teus germans i als amics de per aquí i per a tu un bon pessic sense que s’assabentin ni Baena, ni Luis [García-Abrines] ni [Alfonso] Buñuel ni [Juan Pérez] Páramo, ni cap de la cort innumerable que t’envolta (Madrid, 28 de juliol de 1940).

Això no obstant, Pilar Bayona mai no es va casar, i la seva vida va transcórrer entre Saragossa i Pamplona, ​​on incansablement intentava ensenyar el seu art, atès que també, anualment, va participar als Cursos Internacionals d’Estiu de Jaca.

És, precisament, de Carlos Baena, de qui procedeix el retrat més fidel que es conserva de la pianista, tal i com es llegeix en una carta de desembre de 1939, très calme et doucement expresif [molt calmada i dolçament expressiu], que presenta tota la profunditat personal i artística de la insigne pianista:

Això [la música anterior] expressa magníficament el record que tinc de tu (en dir de tu, dic de tot el teu ésser, de tot el que hi ha en tu d’espiritual, de psíquic i de físic). Està en perfecta consonància amb mi, i inútils serien totes les paraules amb què es volgués expressar tot allò que expressa la “Música”. Amb una frase musical es poden expressar sentiments que un mai no seria capaç de dir amb paraules, sobretot, si aquests sentiments són d’un ordre elevat i idealista (desembre de 1940).

Va ser així com Pilar Bayona, la fille aux cheveux de lin, sota l’evanescent influx de Debussy, va conquistar els salons i teatres i també el respecte i l’admiració de bona part dels seus contemporanis que ara podem llegir a la seva correspondencia escogida.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons