Per a què serveix un currículum (i per a què no)

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

A Gargantua i Pantagruel, l’humanista francès François Rabelais va imaginar un temple de la saviesa: era l’abadia de Thélème, un enorme complex proveït de tot allò necessari per a aprendre totes les disciplines amb enormes biblioteques i on no hi havia rellotges, en oposició al dogmatisme i les ordenances dels monestirs medievals. A Thélème imperava una única regla cisellada a la llinda de l’entrada: “fes el que vulguis“, en referència al lliure albir d’una educació humanista ideal, amb el plaer de l’aprendre desinteressat.

Si feu l’exercici d’imaginar aquesta frase cisellada a l’entrada dels nostres instituts i penseu en les seves conseqüències us entrarà el riure o el pànic, o ambdós alhora. Per això l’obra de Rabelais és de forma conscient una utopia i no un model a seguir en la vida real. Això, que sembla evident, no ho és tant si prestem atenció al currículum educatiu vigent a Catalunya, el que s’ha pres més al peu de la lletra la LOMLOE. El currículum i el seu desplegament no ens diuen quins continguts concrets s’han de treballar ni en quins cursos. Hi trobem “sabers”, un eufemisme de continguts, expressats de manera repetitiva i molt inconcreta que s’agrupen en blocs com podrien haver-se agrupat per colors.

El professorat amb experiència, les programacions de centre i les pràctiques donades pel bon judici de l’experiència –el consens subjacent– mantenen més o menys els continguts malgrat aquest currículum, que instaura un “fes el que vulguis” com el de l’abadia de Thélème, però completament malentès. Com diuen Javier Mestre i Carlos Fernández Liria a Escuela y libertad (Akal, 2024), no hi ha res de més oposat al saber desinteressat que la competencialitat, que ens diu que si una cosa no té una utilitat pràctica, no serveix de res, una idea que té un impacte molt negatiu en l’alumnat.

La música progressista que envolta la suposada llibertat i autonomia docent amb el currículum actual és un parany. Primer, perquè el currículum genera una sensació de desprotecció i d’inseguretat; gran part del professorat no l’entén i el fa servir com pot. Això genera una sensació de buit quan fem les programacions i quan ens diuen que hem de globalitzar i coses per l’estil que ens fan dubtar sobre el nostre criteri. Llavors sentim que el sistema no confia en nosaltres ni en el nostre criteri per a ensenyar, i a alguns se’ns fa de nit en pensar que en realitat el sistema no vol que ensenyem ni que segons quin alumnat aprengui.

En segon lloc, la hiperadjectivització dels sabers sembla indicar que hem de formar alumnes ecologistes, i no tant ensenyar matemàtiques o història. El primer pot ser una conseqüència col·lateral d’aprendre coses, però no un objectiu en si. Aquesta música progressista buida de contingut l’ensenyament públic i ens vol fer creure en la trobada fortuïta amb el coneixement a través de la pràctica i dels “valors”. Qui ho paga? Com sempre, l’alumnat més desfavorit als barris més difícils. I de passada, també el docent que pensa que s’ha perdut tota la pel·lícula i que es desmotiva.

Un currículum en condicions hauria de donar als docents una guia de continguts assequibles que impartir, indicant-ne la temporització per trimestres i cursos. Hauria de contextualitzar els sabers o continguts en ítems tangibles i essencials per a una educació que formi persones, no el precariat del tecnocapitalisme digital. Què menys que tenir una eina útil en aquest sentit. Calen uns mínims que ens facin de guia amb un ordre i una perspectiva, que ens facilitin i simplifiquin la feina. Perquè si no, passa una cosa de la qual ja ens prevenia Rabelais al Pantagruel tan «aviat» com al segle XVI: “ciència sense consciència és la ruïna de l’ànima“. O de l’escola pública…

El més increïble és que el currículum és pitjor per poc pràctic (ironies de la vida) que per incomprensible. Conec una professora que treballa a un institut on els fan avaluar per competències “de veritat”. Ha de tenir en compte uns 36 indicadors (9 competències multiplicades per 4 indicadors per cadascuna) per a cada activitat i decidir quins d’aquests quatre, cinc o sis ens encaixen amb el que vol fer per avaluar-ho. Torna a casa esgotada de dedicar-se a coses que no tenen res a veure amb perfeccionar la manera en què ensenyem o en millorar els nostres coneixements sobre la nostra especialitat.

Amb l’aparença de crear una Thélème, han dissenyat un monestir escolàstic regit pel principi d’autoritat competencial. De la utopia de Thélème hem de retenir com de bonic i especial és apropar-se al saber de forma desinteressada, precisament, de la practicitat neoliberal.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons