Pedagogia o didàctica?

Llicència Creative Commons

Josep Oton

Quan un docent de l’especialitat d’Educació Física arriba a un centre, pregunta per les instal·lacions esportives. Necessita saber si disposa d’un gimnàs convenientment equipat, d’una pista poliesportiva o d’algun espai on l’alumnat pugui córrer, fer exercici i practicar algun esport. No serveix qualsevol sala ni qualsevol pati. Calen unes condicions mínimes. I, també, una sèrie de recursos materials propis d’aquesta especialitat, com, per exemple, les pilotes. Li faran falta pilotes de futbol, bàsquet o voleibol.  En les seves classes no poden faltar aquests objectes esfèrics, sense els quals no pot impartir la seva matèria.

Ara bé, aquestes pilotes tan útils en la classe d’Educació Física poden fer nosa i distreure l’alumnat en la classe d’Història. Menys en casos excepcionals i difícils de justificar, les pilotes no pinten res dins l’aula de Ciències Socials.

Cada matèria precisa d’unes aules específiques. No són iguals els laboratoris de Física que els de Química, Biologia o Geologia ni molt menys el taller de Tecnologia. Música requereix una sala amb instruments i equips de so. A Visual i Plàstica són necessàries unes taules d’una grandària superior a les utilitzades en altres assignatures.

Per a impartir una determinada especialitat docent cal disposar d’uns espais adequats i d’uns instruments de treball particulars. Algunes matèries poden compartir sales, les aules ordinàries, però obliguen el professorat a carretejar d’aquí cap allà llibres o altres utensilis propis de la seva disciplina. Per a ensenyar en condicions el currículum d’una assignatura és imprescindible una dotació específica, uns espais i uns instruments d’acord amb els continguts i les competències.

El que succeeix amb les aules i els recursos materials és equiparable al que passa amb les metodologies. Cada especialitat utilitza unes tècniques d’ensenyament-aprenentatge específiques. Així, per exemple, aplicar l’aprenentatge basat en projectes resulta òptim en les classes de Tecnologia; recórrer a la interdisciplinarietat dels àmbits pot ser apropiat en algunes assignatures afins impartides en els primers nivells educatius; la perspectiva competencial és molt útil en l’ensenyament d’idiomes; les situacions d’aprenentatge són fàcils d’aplicar en les classes de Geografia. Tanmateix, no podem oblidar que cada matèria funciona amb les seves pròpies metodologies i és una aberració imposar de manera sistemàtica tècniques procedents d’altres disciplines, o pitjor encara, del món empresarial.

Igual que una pilota pot ser un factor distorsionador en la classe d’Història, també ho pot ser una metodologia inapropiada. El mètode científic o l’hermenèutic han de ser ensenyats per professionals que hagin demostrat el domini dels coneixements propis d’un saber acadèmic i, alhora, la capacitat per transmetre’ls. No es tracta d’aplicar receptes encisadores. No existeixen algoritmes educatius infal·libles. La interpretació d’un text històric té les seves particularitats i no es pot homogeneïtzar amb el comentari d’una poesia o amb la lectura comprensiva de l’enunciat d’un problema. A cada especialitat li corresponen unes peculiaritats metodològiques que es desenvolupen a través de la didàctica específica de la matèria.

No és el mateix ensenyar Matemàtiques que Llatí; impartir Educació Física és diferent que fer classes de solfeig; realitzar un projecte en Tecnologia no requereix les mateixes pautes que una anàlisi sintàctica.

Per descomptat, trobaríem punts de contacte en la didàctica de les diferents disciplines, fins i tot àmbits d’intersecció i d’interrelació, però cada especialitat aporta, no tan sols uns continguts particulars, sinó, també, unes metodologies específiques.

En l’atenció a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu també es palesen les peculiaritats de cada especialitat. Resulta evident que la diversitat ha de ser tractada de manera diferent a la classe d’Educació Física, que no pas a Música, Matemàtiques o Llengua. Les dificultats per a l’aprenentatge de cada especialitat poden ser molt divergents, i la intervenció educativa, també.

Penso que sovint hem confós la pedagogia amb la didàctica. La primera estudia els principis, finalitats i fonaments de l’educació, mentre que la segona s’encarrega dels mètodes, tècniques i estratègies d’ensenyament. La pedagogia analitza l’educació en sentit ampli. En canvi, la didàctica se centra en el procés d’ensenyament-aprenentatge d’uns continguts específics. Una és una saber més teòric; l’altra, és un saber pràctic, competencial.

No s’han de menystenir les aportacions de la pedagogia, però els docents han d’estar formats en la didàctica específica de la seva matèria. Intentar generar una mena d’esperanto globalitzador, posant tots els coneixements en el mateix sac sense adonar-nos de les particularitats de cada aprenentatge seria com renunciar a les aules específiques de cada assignatura i creure que es pot ensenyar Educació Física en el taller de Tecnologia i fer experiments de Química en la biblioteca.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons