Entrevista a Oriol Rosell, crític i divulgador musical

Oriol Rosell: “El més interessant del soroll és que existeix sense nosaltres”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Oriol Rosell (Barcelona, ​​1972) ens sorprèn amb un llibre agosarat i diferent: una història del soroll i la seva complexa relació amb la música, l’antimúsica i l’antiantimúsica. Un curtcircuit formidable, De los Kinks a Maerzbow: un continuum del ruido (Alpha Decay) ens capbussa en els aspectes més avantguardistes de les subcultures de les darreres dècades. Una contribució decisiva i desinhibida als Cultural Studies entre nosaltres.

Com se’t va acudir escriure un llibre tan boig? Com va ser el procés? Vas sobreviure a tant nihilisme?

D’alguna manera, el llibre estava fet abans de començar a escriure’l i no es va acabar en el moment de publicar-se. La majoria de coses que m’interessen –pensament polític, antropologia pop, art- són allí, i les he conegudes totes a partir de la música. Sempre insisteixo que no és un llibre sobre música, sinó un llibre que parteix de la música per tirar línies cap a altres àmbits. Per a mi el pop –i recorro a aquest concepte entenent-lo en oposició a allò acadèmica- és una superfície reflectora en què es poden observar amb força nitidesa les constants socials, culturals i polítiques del seu temps. Jo m’explico el món a través del pop, i això és el que he intentat compartir. Per tant, el procés de confecció comença en el moment en què jo començo a descobrir coses fora de la música però gràcies a ella, en aquest sentit, el llibre no és un objecte definitiu, sinó un moment. congelat, una instantània d’aquest procés de descobriment i aprenentatge.

És veritat que només llegeixes assaigs?

Sí. Fa molts anys que vaig prendre aquesta decisió. Entre altres raons, per una qüestió pràctica: no tinc temps per a tot. Així que vaig optar per  reserva la ficció per al cinema, una altra de les meves grans passions. D’altra banda, és una manera de no deixar mai d’estudiar. A més, he tingut la sort de poder convertir la lectura de no ficció en una feina, atès que des de fa quatre o cinc temporades presento La Biblioteca Inflamable, un espai dedicat a l’assaig, al programa Territori Clandestí (Ràdio 4-RNE).

És el soroll “una metàfora del poder, de la revolta, de la negació de la norma”? És el soroll “una via de coneixement” (pàg. 13)?

És tot això i moltes coses més. El que és interessant del soroll és que existeix sense nosaltres. A diferència de la música, no és fruit de la reflexió i l’acció humanes. Per això pot ser utilitzat com una mena de símbol buit al qual podem atribuir-li el valor que ens sembli.

Per què creus que Metal Machine Music de Lou Reed és un disc “mitificat”?

Perquè és un disc desencaixat. L’aura de MMM no té a veure amb la seva qualitat —que al meu entendre, en tant que proposta suposadament d’avantguarda, és escassa—, sinó amb el marc d’exposició. L’important és la càrrega simbòlica, que el signés Lou Reed i es comercialitzés al mercat del pop-rock. Se’l mitifica pel seu estatus de “gamberrada”, de transgressió puntual. Però dubto molt que servís de porta d’accés a altres estètiques allunyades del pop-rock per als fans del novaiorquès.

“Per a Dubuffet, en el marc del capitalisme, on l’art esdevé una indústria de l’especulació, l’art brut seria l’únic art “autèntic””

Què és el shoegaze? I l’art brut?

El shoegaze és l’etiqueta que es va adjudicar als grups de pop més o menys eteri amanit amb molta distorsió, en referència al fet que els músics es passaven els concerts mirant els pedals que utilitzaven (shoegaze es podria traduir com “mirar-se les sabates”) . L’art brut, per la seva banda, és un concepte encunyat per Jean Dubuffet per categoritzar l’art fet a la marginalitat, al marge de les institucions artístiques, per persones moltes vegades afectades per trastorns mentals. Per a Dubuffet, en el marc del capitalisme, on l’art esdevé una indústria de l’especulació, l’art brut seria l’únic art “autèntic”, mentre que la seva producció respondria únicament i exclusivament a la pulsió creativa, prescindint de la possibilitat de la seva difusió o comercialització.

Què en penses de l’activisme vienès? T’hauries unit a les seves files?

Crec que els accionistes de Viena van intentar resoldre les seves angoixes i fòbies de manera molt visceral i salvatge. Va ser un moviment reactiu davant d’unes circumstàncies molt concretes. Avui dia els seus mètodes no tindrien sentit, perquè aquesta estètica del que és extrem ja ha estat assimilada, almenys en el marc de les pràctiques artístiques contemporànies. A banda, no sé jo si tinc edat per fer aquestes coses.

És el soroll una “catarsi autoeròtica” (pàg. 25)?

Al japanoise, sens dubte. Un factor important en aquest discurs és la dissolució d’un mateix en el soroll, el col·lapse del llenguatge i l’intel·lecte. I això connecta directament amb l’èxtasi sexual. Perquè la petita mort de l’orgasme és, sobretot, una suspensió momentània de les idees, un deixar-se atropellar per la sensació corporal. Al japanoise, a més, aquesta experiència és entotsolada perquè és el mateix subjecte qui genera el soroll que se l’emporta per davant. Té quelcom de masturbatori.

Per què és tan important Merzbow?

Perquè, ens agradi o no, la crítica musical global continua estat determinada pel pensament occidental i, de tots els faedors de soroll del Japó, Merzbow és el que es regeix per unes idees més properes a la cultura d’arrel europea. Tot i la duresa de la seva proposta, és la més fàcil d’entendre des de la nostra perspectiva. Personalment, em sembla més interessant el que fan Incapacitants o el que feien Hanatarash.

Consideres molt pioners a COUM i Throbbing Gristle. Per què?

Perquè, d’alguna manera, representen el primer desplaçament sòlid i ben desenvolupat de mètodes i conceptes propis de l’avantguarda al context pop. Em fascina la manera com conjuguen aquest tipus de pràctica amb un fons eminentment rocker, en el sentit que fan servir el soroll com els artistes “acadèmics” però mantenen la negativitat que se li sol atribuir en el marc del rock.

“Una qüestió cabdal per a mi a l’hora d’escriure sobre música és deixar de banda els meus gustos”

Punk o Heavy?

No crec que sigui rellevant. Una qüestió cabdal per a mi a l’hora d’escriure sobre música és deixar de banda els meus gustos i centrar-me en l’interès analític que pugui tenir un determinat discurs. Sense ànims de posar-me cap medalla, és una cosa que trobo a faltar a la major part de la literatura pop produïda a Espanya. Al llibre parlo de moltes músiques que a mi, personalment, no m’agraden. No obstant, em semblen interessantíssimes. Si no fos així, no hauria escrit un assaig, sinó, metafòricament, un fanzine.

Bruckner o Cage?

Un altre cop, més enllà dels meus gustos, considero molt més valuosa l’aportació de Cage. El qüestionament continu de la naturalesa de la música i les reflexions sobre l’escolta i els dispositius culturals que la condicionen em semblen essencials. Si en opinió de molts experts en art contemporani “Fountain” de Duchamp és l’obra més important del segle XX, per mi, en música, ho és “4’33””.

Quina música escoltes darrerament?

Doncs no t’ho creuràs, però molt reggae antic i molt northern soul.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons