Omelas: el mirall del nostre món

Pot existir la felicitat si està construïda sobre el patiment dels altres?

Llicència Creative Commons

Verónica A.V. Blanco Gandía

Parlant amb una de les alumnes seleccionades per assistir a l’Olimpíada Filosòfica d’Espanya, vaig recordar una de les lectures que vaig fer fa uns quants anys. Quan vaig llegir per primera vegada Els que marxen d’Omelas –The ones who walk away from Omelas-, d’Ursula K. Le Guin, alguna cosa es va trencar dins meu. No per allò que el relat mostra —perquè, en el fons, ja ho sabíem— sinó per la forma clara, gairebé il·luminadora, en què ens ho mostra. Hi ha textos que no es llegeixen, es pateixen. Aquest n’és un. Com a professora de filosofia, no puc deixar de preguntar-me quin tipus de saber és el que realment transforma: el que es pensa o el que ens travessa profundament? Aquest conte em va recordar que la lucidesa sempre té un preu.

Omelas és una utopia increïble, una ciutat sense monarquies, sense policia, sense crim, on regna una felicitat contagiosa. Però hi ha una condició innegociable per a aquesta felicitat: un nen tancat, sol, brut, nu, reduït a un estat d’humiliació perpètua. “El seu ventre una enorme protuberància; viu amb mig bol diari de greix i cereal… Les cuixes i les natges no són més que una massa d’infectes úlceres“, descriu Le Guin brutalment. I tots ho saben, almenys, tots els majors d’edat. No hi ha ignorància, només acceptació.

Quantes vegades la nostra felicitat quotidiana depèn del dolor silenciat dels altres? Quants dels nostres luxes i comoditats estan sostinguts per una xarxa d’explotació on simplement decidim no mirar? Quantes Omelas hi ha al nostre món…?

El preu ocult de la felicitat

La història de Le Guin condensa, en només unes pàgines, algunes de les tensions filosòfiques més profundes de la nostra època: la tensió entre justícia i felicitat, entre allò individual i allò col·lectiu, entre la moralitat i el sistema. Omelas viu en una mena d’harmonia calculada, com moltes de les nostres democràcies liberals: aparentment lliures, però sustentades en estructures profundament desiguals.

La nostra economia global, aparentment basada en l’eficiència i el lliure mercat, amaga una realitat crua: una desigualtat estructural i persistent. La roba que vestim, els aliments que consumim, la tecnologia que ens connecta… tot es construeix sobre cadenes de producció que comencen, moltes vegades, en condicions de misèria.

Sabem que hi ha nens treballant a mines de coltan al Congo, sabem que a Bangla Desh es cusen samarretes per salaris indignes, sabem que moltes de les nostres fruites són recollides per mans migrants en condicions infrahumanes. Ho sabem. I, com a Omelas, decidim seguir endavant.

Aquí ressona la figura de William James, a qui Le Guin cita com a inspiració: “Per més que ens temptés l’impuls d’agafar-nos a una felicitat així oferta, només una emoció molt específica i independent podria fer-nos sentir tot el repugnant que seria gaudir-ne a canvi d’acceptar deliberadament un tracte semblant”. Aquesta emoció específica és sens dubte l’ètica. La capacitat de no mirar cap a una altra banda, encara que això impliqui trencar el pacte.

El privilegi: la ceguesa voluntària

A la meva aula, sovint em pregunto com transmetre aquesta incomoditat sense caure en el cinisme. Perquè l’ètica, al final, no consisteix a saber què està bé o malament, sinó a actuar des d’aquesta consciència. I aquest és el veritable punt d’inflexió del conte: n’hi ha que ho saben, els que senten la indignació, però es queden. I n’hi ha que se’n van. Els que s’allunyen d’Omelas.

No sabem on van. Ni tan sols si hi ha aquest altre lloc. Però se’n van. Trenquen el pacte. I aquest acte, profundament incert i solitari, és tal vegada l’únic gest ètic possible. M’agrada pensar que caminar fora del sistema, encara que no sapiguem on condueix, ja és una forma de resistència.

Potser Le Guin no ens demana que destruïm el sistema (al cap i a la fi, aquest no sembla un conte de revolució), sinó que obrim els ulls i assumim el preu de la nostra comoditat. I que, si decidim quedar-nos-hi, almenys sapiguem quin preu estem disposats a pagar. “Les seves llàgrimes davant d’una injustícia tan cruel s’assequen quan comencen a percebre i acceptar la terrible justícia de la realitat”.

Una ètica de la dissidència?

En última instància, Els que marxen d’Omelas no és tant una denúncia, sinó una invitació: la de mirar el món sense anestèsia, amb una mirada ètica i compassiva. Ens confronta amb la pregunta que també es feien els filòsofs grecs: és preferible patir una injustícia o cometre-la?

No tinc respostes definitives, només la certesa que no podem ser feliços si la nostra alegria depèn del patiment dels altres. Omelas em va recordar que l’ètica comença on s’acaba la comoditat. I que, encara que caminar fora de la ciutat sigui arriscat, de vegades és l’única manera de mantenir-nos humans. Gràcies, Lucía.

___

Le Guin, Ursula K. (2016). Los que se marchan de Omelas. Traducción y edición: Biblioteca Anarquista La Revoltosa.

James, William (1897). The Moral Philosopher and the Moral Life. En The Will to Believe and Other Essays in Popular Philosophy. Longmans, Green, and Co.

Bauman, Zygmunt (2003). Vidas desperdiciadas: La modernidad y sus parias. Paidós.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons