Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya

Llicència Creative Commons

Reinterpretem el relat sobre l’educació

Giovanni Pelegi Torres

Buscava un llibre sobre el tema i el títol d’aquest en quadrava molt. Ferran Aisa ofereix un passeig per les principals pedagogies i models d’escola a Catalunya entre el segle XIX i el final del franquisme. El llibre és molt abundant en detalls i alhora és sintètic perquè en poques pàgines esbossa un retrat molt precís de què pretenien aquests moviments avantguardistes educatius.

Era una època que demanava a crits una renovació pedagògica: calia construir una escola oberta als obrers, democràtica, mixta, en català i que acabés amb els dogmatismes acientífics, la segregació de classe, les supersticions religioses, els càstigs físics i l’escolàstica. Calia una educació dels continguts, de la ciència, de la creativitat i de la llibertat de càtedra. L’absència quasi total de l’estat en l’educació va donar lloc a una amalgama de pedagogies experimentals al caliu de les escoles lliures i del professorat il·lustrat; algunes més encertades que d’altres.

Crida l’atenció l’Escola Neutra, de tendència anarquista i basada en el rebuig del racionalisme i de les tendències metafísiques i teleològiques del marxisme. Defensava un qüestionament radical de la construcció de la realitat i s’oposava al positivisme de Ferrer i Guàrdia i de l’escola racional. En això m’ha semblat veure una connexió amb certs debats educatius actuals en relació a la intrusió de la divinització de la tècnica. Més sornegueres resulten les pàgines sobre l’Institut Escola de la República, sense premis, càstigs, qualificacions ni exàmens. No falten l’Escola del Bosc de Montjuïc, l’Escola del Mar a la Barceloneta, el conseller  republicà Ventura Gassol, els mestres revolucionaris durant la guerra i els resistents durant la dictadura de Franco.

El llibre relata, en suma, la gran batalla dels moviments obreristes dels últims dos segles: portar l’educació als fills dels treballadors (ara, amb El 47 veiem l’aportació del comunisme en la construcció de la nostra democràcia). Actualment l’educació és un dret garantit per l’estat. Fins a la Segona República resulta clarivident fins a quin punt no ho era pas. Malgrat els duríssims cops que ha rebut, hi és. Però està garantit el coneixement? Això és ben diferent. Jo crec que pel camí ens hem oblidat d’un ingredient: per als avantguardistes dels segles XIX i XX de què parla Aisa, l’objectiu ulterior de portar l’educació a tothom –independentment del seu origen econòmic– era emancipar. Era el seu nexe comú malgrat les diferències ideològiques.

Llegint aquest llibre he tingut la sensació que al professorat ens han robat el relat. El relat de com Rosa Sensat, Jaume Bofill i tants altres docents de tendències liberals, anarquistes o comunistes van contribuir a edificar la nostra victòria il·lustrada col·lectiva: una educació pública oberta a tothom. Les fundacions que porten el seu nom, en canvi, els utilitzen per a difondre un innovacionisme nihilista, com si l’obsessió dels mestres republicans hagués estat innovar i la Institución Libre de Enseñanza, un hub social (sic).

En els nostres dies una suposada esquerra docent i política creu que l’objectiu de l’educació és innovar, make students happy again i ser xupiguais en xarxes socials, quan el que hauria de fer és defensar una educació pública que tingués clara la seva missió: emancipar, entès com introduir pensament crític, que és una conseqüència directament derivada de la indispensable transmissió de coneixements. I crec que part de la resposta és una qüestió de relat. Unes elits tecnològiques i econòmiques han canviat el relat dels qui haurien de ser els referents de la finalitat social de l’escola pel dels Elon Musk de l’educació 2.0. Ens han desposseït de potents referents que creien en les paraules de Gramsci: universalitzar l’educació de la classe dominant.

En la nostra època no hem de fundar escoles alternatives i ateneus obrers perquè l’estat ja proporciona una educació pública. Ara som el sistema i una pota indispensable de l’estat del benestar. Som el compromís històric. No dic ja l’esquerra, sinó totes les forces democràtiques, haurien de defensar a capa i espasa l’escola pública contra les forces reaccionàries neoliberals que la volen desmembrar i amb ella, l’estat, la cultura i la tradició humanista en aquesta pulsió anarcocapitalista que sembla ser el signe de l’època. Perquè si no, estarem atrapats en la nostra major conquesta, que se’ns ha capgirat i s’ha tornat la presó necessària perquè la classe dominant vagi a escoles segregades que funcionen sense tot aquest innovacionisme.

Deia Hannah Arendt que la funció de l’escola és conservar un llegat. Jo crec fermament que cal desconfiar molt de les innovacions i fiar-nos molt més dels clàssics; Aisa deixa clar fins a quin punt l’escola avantguardista catalana era, abans de tot, una escola il·lustrada ancorada als clàssics. Podem estar ben orgullosos de les avantguardes educatives catalanes que van portar l’educació als fills dels ningú en una època en què el poder no s’interessava per ells. Però no perguem de vista que ho feien per a combatre la mediocritat política del sistema de la Restauració i perquè creien en la igualtat d’oportunitats i en l’emancipació humana. I no en innovar per innovar.

Tant de bo que quan s’escrigui el capítol de les avantguardes pedagògiques catalanes del segle XXI, aquest tracti sobre aquells que van plantar cara a la intrusió obscena del mercat, al posthumanisme tecnològic i als pedagogistes sobrats d’idees noves que abans de ser dites ja semblen caduques.

Títol: Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya

Autor: Ferran Aisa

ISBN: 978-84-92440-13-9

Editorial: Edicions de 1984

Idioma: Català

Nombre de pàgines: 238

Data de publicació: 2007

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons