Entrevista a Marta Aponte, escriptora i crítica literària porto-riquenya

Marta Aponte: “A mi m’ha mogut el projecte d’una literatura de connexions”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Marta Aponte (Cayey, 1945) és una de les veus narratives més prestigioses de la literatura porto-riquenya. A la seva àmplia trajectòria acadèmica uneix una extensíssima obra narrativa, que ha culminat amb ‘La muerte feliz de de William Carlos Williams’ (Candaya, 2022) i ‘Borinquen Field’ (Editora Educación Emergente, 2023).

Per a profans europeus, què és la Base Ramey?

Ramey va ser una instal·lació militar de la Força Aèria dels Estats Units situada a Punta Borinquen, un promontori costaner al nord-est de Puerto Rico. Per construir-la es van expropiar milers d’hectàrees de terres agrícoles, amb l’alteració consegüent d’una base econòmica i la consegüent destrossa ambiental, però el més salvatge va ser el procés d’expropiacions: l’expulsió de famílies pobres que van quedar desemparades. De la pobresa van passar al desplaçament a les barriades urbanes. Així mateix, i és una paradoxa, l’èxode i la construcció de la pista, van propiciar altres nexes: la connexió de l’arxipèlag de Puerto Rico amb el món a causa de la presència global dels Estats Units. La base va ser escala en una ruta entre Amèrica Llatina, Àfrica i Europa durant la Segona Guerra Mundial.

Què trobem a la teva última novel·la, ‘Borinquen Field’?

La partícula elemental que em va encomanar el desig d’escriure-la va ser una anècdota que em va explicar Frank Vélez Quiñones. Frank va viure part de la seva infantesa en una casa que confrontava amb la base. En aquella casa se celebraven sessions espiritistes molt rares, ja que s’invocaven esperits no ja de la regió, ni tan sols del planeta, sinó d’altres mons siderals. El mèdium responia a les invocacions amb noms de cossos celestes i expressions numèriques. Interpreto, en el pla simbòlic, que aquelles rares cerimònies desafiaven el poder militar que ocupava el territori i els seus cels. Al text de la novel·la es proposa que, en aquell cercle espiritista, els que no es van imposar per les armes als exèrcits del nord sí que es van reservar, en canvi, el dret d’admetre i excloure tota mena d’esperits, malignes o lluminosos, aferrats a les restes de terra que no van ser expropiades pels militars. Encara que les guerres enverinen i embogeixen, penso que la resistència és inevitable sempre, i que la dels febles assumeix formes cruels contra el cos propi i el de la família. Però en el cas de la novel·la, la guerra de resistència es va emparar en la invenció (o intuïció) d’energies imaginàries laborioses com a antenes de comunicacions. Les veus de criatures sobrehumanes, d’esperits alliberats de la guerra i de les fronteres, convertien aquell barri en una estranya comarca poderosa.

“Encara que les guerres enverinen i embogeixen, penso que la resistència és inevitable sempre”

Què et va empènyer principalment a començar una novel·la biogràfica sobre la pintora Raquel Helena Hoheb i el poeta William Carlos Williams?

El descobriment de records, refranys, anècdotes i fragments de la història de Mayagüez, la ciutat més gran de l’oest de l’illa gran de Puerto Rico, que arribaven a mi, més d’un segle després, per mitjà de la lectura de la «biografia», feta de fragments en més d’una llengua, de la mare d’un poeta nord-americà, William Carlos Williams. A Yes Mrs. Williams ens apropem al passat històric de la manera més indirecta possible, com si per trobar un lloc proper calgués seguir una ruta molt llarga, amb escales distants en el temps i la geografia per a, finalment, tornar al present propi amb les troballes del viatge i la sorpresa davant de la perdurabilitat de la memòria de la migrant i de la impressió que va deixar en el seu fill, en contrast amb la desmemòria que s’imposa a les illes pel disseny colonitzador. Em va impressionar com a evidència de la força evocadora i a estones enganyosa de la memòria i de l’oïda que la transcriu, tant o més poderosa a les persones forçades a emigrar contra la seva voluntat.

El llibre és la meva lectura del llibre de veus que vaig trobar a Yes Mrs. Williams. En el cos de La muerte feliz, a la creació verbal d’una atmosfera s’hi sumen imatges. Interrompen el text obrint la pàgina a una altra forma de lectura, capaç d’evocar respostes gairebé infinites, movedisses, que d’una banda xoquen amb la paraula i de l’altra mostren documents propers al procés de recerca que va precedir la versió final de la novel·la. Part de l’arxiu de recerca és present en aquestes imatges incloses al llibre. Sostenen la línia narrativa, però també la interrompen i desvien.

Et sents laguerriana?

No, en el sentit de pertànyer a una escola d’escriptura inspirada en la seva vasta obra. Amb Laguerre (1906-2005) ha passat que va viure més d’una època i va tenir molta presència: mestre universitari, periodista, animador cultural, comentarista social, actiu a les institucions culturals, a més d’haver publicat des de finals de la dècada dels anys vint i fins als llindars del segle XXI l’enorme quantitat de 14 novel·les, 22 contes, dues obres de teatre, un estudi sobre el modernisme, un poemari i prop de 2.000 articles apareguts a diaris i revistes del país. (Prenc aquestes dades de l’edició crítica de La llamarada (2004) editada per Marithelma Costa). Quan va morir, era una figura institucional, reconeguda: obres completes publicades per l’Institut de Cultura Porto-riquenya, postulacions al Nobel. En un país que va tenir una població cap a mitjans del segle passat de gairebé quatre milions d’habitants, amb un èxode de més d’un milió cap als Estats Units; en un país on hi ha més autors que lectors i poques probabilitats que es publiquin i circulin els llibres, sí que va tenir més influència que molts altres. Potser per la fragilitat mateixa de la memòria en un territori colonial, per les lluites generacionals (Puerto Rico és un d’aquells llocs on fins fa molt poc s’assumia i feia servir el criteri orteguià de generacions), el seu paper d’intel·lectual dominant es va anar apagant després de mort. Tanmateix, alguns estudiosos recents han reprès les seves aportacions: han documentat la seva difícil situació, social per motius de raça i consciència de raça. Una aportació avançada va ser la seva consciència ambientalista. El que es torna a reconèixer ara, després de dècades d’oblit, és que va ser un incansable intel·lectual públic i que es va mantenir al dia del món que estava canviant al seu voltant. ‘Infiernos privados’, la novel·la que va dedicar a Aguadilla i a la catàstrofe provocada per les expropiacions, i que tu has estudiat, és realment delirant i poètica, llevat de certs trets d’estil anacrònics, i demostra que llegia els seus coetanis.

“Puerto Rico és un d’aquells llocs on fins fa molt poc s’assumia i feia servir el criteri orteguià de generacions”

Existeix la insularitat?

Hi ha el concepte per pensar-la, refinar-la i debatre-la. Hi ha moltes classes d’insularitat, en diverses escales i situacions. Algunes illes han estat poderosos centres de formació cultural, turbines o màquines culturals. En sobren exemples. Al Carib insular o arxipelàgic es van gestar cultures complexes i riques, no ho dic jo: és evident en molts camps, arts, literatura, música. Bona part d’aquesta riquesa prové de la diversitat cultural i lingüística entre les illes; tens un Lezama Lima i un Derek Walcott, Wilfrido Lam i Maryse Condé, músics com Rafael Hernández. Tot i així, hi ha forces enormes que impedeixen la comunicació interna i la difusió cultural. Els imperialismes continuen aixecant barreres. Sense contextos culturals coneguts a l’illa i fora de l’illa hem estat esborrats. O invisibilitzats. El que diem no s’escolta, el que som o vam ser no es registra. La literatura, les arts, s’encarreguen d’aquests registres. El Sud dels Estats Units com a condensació de formes no hauria existit sense Faulkner o Carson McCullers, Eudora Welty i Toni Morrison, i tots els seus afluents a les arts populars com el cinema, la música. Un novel·lista del Sud s’instal·la en un imaginari del Sud.

Penso que l’imaginari de Puerto Rico cal recuperar-lo diàriament, congregar-lo, concebre’l, registrar-lo, difondre’l, perdre’l i tornar a començar. De vegades les trobades es produeixen en comunitats diaspòriques, com va passar a Harlem, Nova York a la primera meitat del segle XX i més tard. És a dir, les cultures de les illes fragmentades sempre busquen la manera de crear enllaços. Entre aquests enllaços, caldria estrènyer el de la circulació de llibres, arribar a lectores i lectors amb qui, salvades les diferències, compartim un llenguatge comú. Per puntualitzar: que els nostres llibres arribin a les llibreries del teu país.

Què era PR3: Aguirre?

És el títol d’un dels meus llibres, diria que és una novel·la documental, ja que s’hi creuen entrevistes, relats fantàstics i cròniques. La PR 3 és una carretera de circumval·lació. Un dels seus trams, al sud de l’illa gran de l’arxipèlag porto-riqueny, s’estén entre un barri anomenat Jobos, i el poble de Salinas. En aquesta zona, de cultius de canya des del segle XIX, es va fundar, cap al 1899, un poblat de companyia anomenat Central Aguirre, propietat d’un grup de capitalistes de Boston. El llibre té dues seccions: “Boston” i “Les illes”. La primera és com una galeria de retrats, amb les històries dels bostonians que van formar la companyia. D’aquests personatges en queden arxius: anècdotes vitals, connexions comercials, genealogies, institucions del segle XIX bostonià. A la segona part, “Les illes”, convergeixen relats, anècdotes, llegendes i entrevistes als boricuas, descendents d’obrers i persones esclavitzades que hi habitaven des de l’imperi espanyol.

El poblat de companyia es va fundar el 1899, poc després de la invasió de Puerto Rico pels Estats Units i es va tancar com a centre productiu el 1990. Em van interessar les pràctiques culturals i el disseny estètic i moral que van impulsar la fundació del poblat. Aquest poblat va ocupar un espai on ja hi havia comunitats fundades com a satèl·lits d’una cultura de caire esclavista, i també productores d’ajustaments a l’esclavatge i el treball forçós, de medicina popular, violència, fetilleria, rituals, música, contes. Una història antiga, a més, fins i tot anterior a les fundacions poblacionals del segle XIX.

“Vaig partir d’una figura lineal: la carretera. Aquesta línia d’uns nou quilòmetres es pot recórrer en almenys dues direccions, a més de les vies que la creuen o s’hi creuen”

Vaig partir d’una figura lineal: la carretera. Aquesta línia d’uns nou quilòmetres es pot recórrer en almenys dues direccions, a més de les vies que la creuen o s’hi creuen. La trama es va aturar a Aguirre com a nòdul central, però l’escala àmplia, inclusiva, no va desaparèixer del tot. Interpretant aquesta cartografia d’acord amb la lògica de la distribució espacial d’una economia capitalista colonial, el poblat d’Aguirre i les seves rodalies, va ser un centre o pol d’extracció, fins als pobles de Guayama, Salinas i més enllà, la perifèria dependent. Al llibre queden residus dels espais circumdants, que a la regió es coneixen encara com «el batey d’Aguirre». Entre ells hi ha les entrevistes a personatges i s’evoca la presència de la música de bomba al barri de Jobos, un dels més contaminats ambientalment i alhora més rics en memòries. D’aquesta varietat d’escales al llarg de la carretera en sorgeix la diversitat de formes, registres i tons. Pel que fa a Aguirre, el poblat de companyia va ser un experiment social controlat, o modelat d’acord amb un patró segregacionista, com si el disseny fos un spillover de l’ordenament del laboratori. Hi ha alguna relació entre el disseny del laboratori i el disseny fordista de la fàbrica, suposo.

Davant d’aquesta sensació d’una illa immobilitzada en nocions que no quadren entre si, on “gairebé no es pot respirar” per citar el final d’un conte de Rosario Ferré (‘Jardín de polvo’) a mi m’ha mogut el projecte d’una literatura de connexions: traçar rutes d’escapament i intercanvi, de fora cap a dintre i des de l’illa cap als afores. Tot i això, no fins a la ruptura total, sinó com un cometa el fil del qual, o si vols cordó umbilical, segueix aquí, perquè entre les xarxes d’aquests camins hi hagi repics, ressonàncies, correspondències. La PR 3 és un d’aquests camins materials que per poc que es llegeixi obre les sortides.

Què es va impregnar més dels teus passos per la UCLA i la Universitat de Nova York?

En diversos anys de la meva joventut i en temps de gran agitació política i social vaig estar a les dues universitats. Una universitat, com saps, només és un dels focus culturals d’un espai social en el temps. No es poden comparar Los Angeles, que va ser una de les primeres megalòpolis del segle XX, un centre buit envoltat de suburbis, amb el nucli dens de Nova York.

A l’UCLA vaig estudiar planificació urbana i regional, la qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè si hi ha un lloc que va créixer dictat per les forces del mercat, sense cap mena de planificació central rectora, aquest la ciutat de Los Angeles. Vaig formar part d’un grup d’estudiants de minories ètniques racials, afroamericans, xicans i jo de Puerto Rico. L´eix d´aquesta formació era traslladar als nostres països tota una visió envers el disseny de plans regionals en estats en vies de desenvolupament. Realment només vaig practicar el que hi vaig aprendre en una certa afició als mapes i enllaços cartogràfics compatibles amb els meus estudis previs en literatura comparada. Els mapes són registres i memòries. Em fascinen els mapes i em fascinen les escales en profunditat d’espais puntuals. En una casa hi ha un univers, però aquesta casa, que desapareix quan se la situa en un mapa regional, es pot llegir, no obstant, en el context d’espais més grans, gairebé globals.

“NYU, és clar, és una universitat urbana, i l’entorn formava part de l’experiència acadèmica: els cines, moltes llibreries que ja han desaparegut”

Tornant a Los Angeles, no podia ubicar-m’hi; em semblava inabastable i estrany, ja que, a més, era dona en un temps de transicions. Sí que vaig participar en activitats polítiques, ja que a Puerto Rico m’havia afiliat a una organització independentista i a Los Angeles van ser les lluites dels obrers del sindicat Farm Workers i algun partit esquerranós. No tinc gaire records que es relacionin amb desplaçaments a la ciutat, que devoraven el temps, ja que al principi no tenia automòbil, sinó de l’entorn: les costa del Pacífic, les excursions a San Diego i Baixa Califòrnia, un viatge a San Francisco, on vaig experimentar el racisme segregacionista brutal. D’altra banda, mentre repasso per contestar la teva pregunta, m’adono que les meves impressions més duradores de l’espai d’L.A. provenen del cinema, la literatura…

NYU, és clar, és una universitat urbana, i l’entorn formava part de l’experiència acadèmica: els cines, moltes llibreries que ja han desaparegut. Vaig estudiar literatura llatinoamericana en una època en què hi havia un currículum notable. A més, repeteixo, l’espai urbà era part de l’experiència universitària, amb els contrastos classistes, com les viles misèries subterrànies, i comunitats de minories ètniques i racials que després van ser desplaçades. Tot això a les acaballes de la guerra del Vietnam i moments d’agitació política. Aquestes experiències mereixen una resposta més memoriosa.

Com és Cayey? Què significa per a tu?

Cayey és un poble. Encara no és un poble buidat, com un que vam visitar a Espanya fa dècades i que em va semblar una estampa de temps petrificat. Aquest lloc on vaig néixer i visc ha tingut importància en la història del meu país: fundació d’un partit socialista, un pintor, Ramon Frade, un escriptor tant o més laboriós que Laguerre, Miguel Meléndez Muños. I la ruralia d’on era ma mare i els barris pobres del meu pare i avis paterns. També, i penso que ha estat una maledicció, una base militar que ara és un recinte universitari una mica disminuït, ja que la universitat ha estat gairebé destrossada per les retallades pressupostàries. Però encara no contesto la teva pregunta. Cayey és el lloc on vaig veure la llum per primera vegada i aquí tinc un arrelament visceral.

Recomana’ns autores i autors joves porto-riquenys.

Ai!, les llistes són sempre injustes. Esmentaré autors joves i no tan joves que he llegit amb gust, aquests dies: Vanessa Vilches, Beatriz Llenín, Ana María Rúa, Luis Othoniel Rosa, Juan Carlos Quiñones, René Duchesne Sotomayor, Marithelma Costa, Rafael Acevedo, Xavier Valcárcel, Áurea Sotoma . N’hi ha més, però les hores no donen. Crec que l’escriptura abundant, fins i tot el desbordament, és signe de vitalitat.

Com veus el teu país actualment?

En un moment terrible. Potser convé pensar en cicles i llargues durades i apostar per les possibilitats que la resistència i la combativitat, que no són noves, tal vegada podran ser destruïdes, però deixaran memòries o rastres i estímuls. Ens expulsen les polítiques colonials neoliberals que destrueixen institucions culturals, educatives i socials. D’altra banda, associacions, sindicats i comunitats de diversa mena han estat molt combatius en l’última dècada, des que l’artifici del deute va eliminar tot vestigi de govern autonòmic i es va establir una junta dictatorial controlada pel Congrés dels Estats Units, i no exagero, ja que en efecte administren el pressupost de la colònia en benefici d’interessos financers d’especuladors. Novament, i en el context actual de l’espècie humana, per una banda queden bosses de resistència, alhora que s’obre la necessitat de mirar el nostre projecte d’independència en els seus vincles solidaris, no només en el context caribeny i llatinoamericà, sinó també a la llum i les tenebres de les experiències d’altres pobles.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons