FORA DE LLOC

Maièutica (I): Merda de filosofia

Llicència Creative Commons

Javier Rodrigo

La maièutica és diàleg. El segon acte del mètode socràtic d’aprenentatge: el que genera el coneixement, després d’un primer moment de fingida ignorància per part del mestre, mitjançant la realització de les preguntes correctes que estimulin la recerca de les respostes dins seu. No és un mètode unidireccional, sinó que la saviesa s’extreu de dins dels caps de l’alumnat i es verbalitza en posar-lo davant dels dubtes i els interrogants adequats. La maièutica és, per a Sòcrates, la llevadora de la saviesa: una reposada, desbordant, complexa. De vegades equivocada, però igualment crítica. I sempre vinculada a la capacitat d’establir un vincle d’empatia entre mestre i alumne: el primer ha de saber preguntar; el segon s’ha de sentir lliure per respondre.

Maièutica és també el títol del que és, possiblement, un dels millors -si no el millor- disc de rock en espanyol del segle XXI. No és una posició objectiva, és clar, però em resulta difícil pensar en un projecte més complex, bonic i addictiu (paradoxalment per a un disc amb cançons de 15 minuts; de fet, hi ha qui ho considera una sola cançó de quaranta minuts) que la simfonia de rock progressiu creada per Roberto Iniesta, ‘Robe’, el 2021. Un disc que continua i completa la simfonia iniciada a l’àlbum d’Extremoduro de títol ciceronià La Ley Innata i que presenta, tampoc per casualitat, un cony a la portada: el part, l’inici.

Sòcrates, Ciceró, la maièutica. Penso en tot això després d’haver assistit al concert de Robe Iniesta a Barcelona i comprovar, no sense una immensa joia, que els meus 47 anys no queien per res a la franja jove del públic, com m’hauria esperat de l’experiència amb Extremoduro a finals dels noranta i primers dos mil. Al revés. A ull, la llarga majoria dels més de 23.000 assistents al Parc de Fòrum tenien entre 20 i 30 anys, com també van constatar les crítiques de diaris com ‘Ara’, on se subratllava la connexió “amb un públic molt jove, que al Fòrum va cantar com només es canten les cançons que estan tocant alguna fibra molt profunda”. La majoria de l’auditori no havia nascut quan va aparèixer Agila, i segurament moltes i molts eren filles i fills de pares i mares que havien escoltat Extremoduro al cotxe o que els havien descobert ja en plataformes digitals. La gira de Robe amb la seva excel·lent banda de músics extremenys ha estat la més popular d’aquest any a Espanya, i les marees d’adolescents i postadolescents que poblaven les primeres files, les files centrals, les barres i els urinaris demostren el nivell d’intensitat brutal emocional de la connexió entre el vell llop plasentí de pèl ja platejat i els seus joves i gaudidors seguidors. Com tots els rituals, els concerts de música són també formes de connexió supraindividual.

Penso també en tot això perquè no som sempre conscients que moltes d’aquestes xavales i aquests xavals entregats a la poesia bruta i bella de Robe, que s’emociona fins al moll i que plora a llàgrima viva escoltant-lo, ho han passat realment malament als darrers temps, sobretot en relació amb el nostre món, l’educatiu. Sembla que els que som ja vells haguem oblidat com va ser de dur dur la selectivitat amb mascareta, perdre’s el bo de la secundària o de la universitat per les mesures davant de la pandèmia, convertir-se d’un dia per al següent en les víctimes del frustrant pas de tot l’ecosistema educatiu primer a la metodologia del projecte, és a dir, del do-it-yourself, el “busca’t la vida”, i després del seu abandonament col·lectiu a la docència en línia. Hi ha qui ha decidit suplantar l’empatia amb l’insult, anomenant-los amb estupideses com a “generació de vidre”, com si les seves mancances no fossin les nostres, les del nostre propi sistema educatiu i social.

Tenim molt a reflexionar i aprendre d’elles i d’ells els qui mirem la cadena tròfica del capitalisme, si no a dalt de tot de la piràmide, sí per descomptat en un lloc prou segur per assistir sense risc a l’esvaïment de les seves utopies polítiques (des de les podemitas a les independentistes), perquè és impossible alimentar utopies quan amb prou feines es poden tenir aspiracions laborals i habitacionals, amb haver sobreviscut a la davallada col·lectiva del sistema educatiu prefigurada en els darrers anys i amplificada exponencialment el 2020-2022. Cadascú, amb la seva responsabilitat i agència, sense excloure’ns de manera autocomplaent les i els educadors. Els docents, que en comptes de preguntes empaquetem respostes, que expliquem que ja no cal aprendre. Els que moltes, massa vegades, hem renunciat a la nostra tasca de maièutica.

___

(Nota: ‘Merda de filosofia’ és el títol del Segon Moviment de Maièutica)

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons