L’oblidada declaració d’independència de la Catalunya peninsular de 1922

Llicència Creative Commons

Josep Pich, Frederic J. Porta i Fermí Rubiralta

Els historiadors Josep Pich, Frederic J. Porta i Fermí Rubiralta acabem de publicar un article a Recerques (núm. 84, 2024) titulat: Una proposta de separatisme català francòfil. La proclamació de la República Catalana peninsular de Diaz Capdevila i la Lliga Nacionalista Catalana (París, gener de 1922), on estudiem el contingut i l’abast d’una fins ara gairebé desconeguda declaració d’independència del separatisme català francòfil el gener de 1922, i la relacionem amb el desenvolupament inicial del moviment independentista català. L’article aporta informació sobre un personatge pràcticament oblidat: Llucià Trinitat Diaz Capdevila (1862-1937), qui impulsà i dirigí des de 1903 a París la Lliga Nacionalista Catalana (LNC), adherida a la Unió Catalanista, així com també els Republicans Socialistes Catalans (RSC). El gener de 1922 publicaren un manifest on declaraven la independència de la Catalunya peninsular, com a base d’un projecte federal «franco-ibèric», o fins i tot «retornar a França per pacte autonòmic federatiu». Informaren de la declaració d’independència i la constitució del govern provisional de la Catalunya peninsular, on no incloïen a la Catalunya francesa, tant al president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch,  com a la premsa i a les principals associacions catalanistes.

En el període que va de la visita de la flota francesa al port de Barcelona, el juliol de 1899, a l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, el setembre de 1923, existí entre alguns sectors del catalanisme una forta francofília. Els catalanistes francòfils més radicals, com Diaz Capdevila, defensaren la separació de la Catalunya peninsular del regne d’Espanya per a incorporar-se, federativament, a la República francesa, estat republicà i laic plenament consolidat, com un primer pas vers la unió federal franco-ibèrica. Aquesta proposta del separatisme francòfil confiava que el suport de la major part dels catalans a França durant la Primera Guerra Mundial faria possible l’assoliment de la independència de la Catalunya peninsular del regne d’Espanya.

L’article també aporta informació sobre un personatge rellevant en la història del separatisme català del que no se’n sabia gairebé res: Llucià Trinitat Diaz Capdevila. Era un escriptor, dibuixant, bordador i cal·lígraf que provenia del republicanisme federal i del socialisme, alhora que residí a la capital francesa des de 1903. Allà constituí dues associacions polítiques la LNC i els RSC. Hi va desenvolupar una visió de la història catalana franco cèntrica. Diaz Capdevila va ser un francòfil i un germanòfob convençut, fins al punt d’afirmar que Espanya tenia una aliança secreta amb Alemanya per a destruir la República francesa i constituir un nou imperi espanyol.

Diaz Capdevila considerava que la Societat de Nacions havia promulgat el dret d’autodeterminació dels pobles i que, per tant, els catalans peninsulars tenien dret a exercir-lo. El gener de 1922 impulsà la publicació de la declaració d’independència de la Catalunya peninsular. Posteriorment, impulsaren la constitució del seu govern provisional i n’informaren al president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, a qui consideraven el president de Catalunya, alhora que enviaven els seus manifestos i resolucions als diaris de més tiratge d’Espanya i a les principals entitats catalanistes d’arreu del món.

La declaració d’independència i la constitució d’un govern provisional de la Catalunya peninsular de gener de 1922 no era un secret per a ningú. Alguns dels principals diaris espanyols, com El Liberal, o catalans, com La Publicidad li dedicaren articles a les seves portades. A més, un dels principals periodistes de l’època, Juan de Aragón, que utilitzava el pseudònim de Leopoldo Romeo, assegurà que no era cap anècdota, ni un tema per prendre’l a broma, ja que els moviments que acabaren amb les independències de Cuba i de Filipines haurien començat d’una manera semblant.

L’article també relaciona la iniciativa no reeixida de proclamar la independència de la Catalunya peninsular amb el desenvolupament inicial del moviment independentista català el 1922. Tot i l’escàs recorregut que assolí la declaració d’independència de la Catalunya peninsular del separatisme francòfil, aquest posicionament, que des de l’espanyolisme es qualificava de «fantasia», es pot situar –i n’és també una prova– dins l’ambient d’efervescència que visqué el moviment separatista durant els anys immediatament posteriors a la fi de la primera Guerra Mundial. No endebades, cal inscriure la iniciativa sense recorregut de proclamar la independència de la Catalunya peninsular de Diaz Capdevila i la LNC en el procés de recerca d’una estratègia pròpia que delimités i definís l’espai polític d’un independentisme català en construcció. Aquest intentà organitzar-se, primer, amb la formació de la Federació Democràtica Nacionalista el 1919, i, de manera definitiva, amb la constitució d’Estat Català, el 1922. De fet, la declaració d’independència de Diaz Capdevila va accelerar entre la diàspora catalana la necessitat d’organitzar el separatisme, alhora que reconeixien el lideratge exercit des de la Catalunya peninsular per Francesc Macià. Tanmateix, aquesta és una altra història.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons