Llibertat de càtedra i farsa educativa

Llibertat de càtedra no significa de cap manera que un professor pugui anar «ensenyant» que la Terra és plana, ni encara que així ho pensi

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Davant els inics atacs que s’estan perpetrant contra la «llibertat de càtedra» -d’altra banda reconeguda a l’article 20c de la Constitució espanyola-, el cert és que els seus defensors solen acudir en el seu auxili, en general i lamentablement, amb arguments bastant carrinclons que, en comptes d’enaltir-la, més aviat la denigren. I el tema és força més complex, per tal com hi ha involucrada la pròpia idea d’ensenyar.

Així, la vindicació de la llibertat de càtedra sol consistir en plantejar-la, contra els seus detractors, com un atac contra la llibertat d’expressió; i ho és, sens dubte, però no en els termes que solen adduir, cosa que repercuteix en perjudici d’allò que hom diu estar defensant. Perquè en identificar la llibertat de càtedra com un dret indiscernible del de llibertat d’expressió i replicar amb una defensa tancada d’aquesta, estem deixant de banda les raons i les funcions per les quals es va pensar i instituir una aital figura. I és que llibertat de càtedra no vol dir que un professor pugui explicar «el que vulgui» fent ús de la seva llibertat d’expressió en l’exercici de les seves funcions, ni la seva vindicació que pugui o que ho hagi de fer. I aleshores estem eludint l’autèntic objecte del debat.

Això ho saben perfectament les autoritats educatives –els seus buròcrates i els seus pedagòcrates–, que per això plantegen la qüestió en els termes tramposos d’una partida d’escacs ja començada i amb les peces pròpies disposades en posició clarament guanyadora. Perquè és evident que un professor ni pot ni ha d’explicar el que vulgui. Perquè, almenys en un estat de dret -i hom suposa que hi seguim sent-, un professor es deu a la seva condició de d’ensenyant i a l’especialitat que li correspon impartir amb rigor i solvència, essent aquest el marc en què queden fixats els límits i el seu propi domini: la llibertat de càtedra. Cosa que mai els governs i les autoritats educatives tampoc no haurien d’oblidar, encara que ho facin massa sovint, potser aclaparats pel fervor ideològic suscitat per interessos més aviat opacs.

El veritable problema que s’està ventilant al voltant de la llibertat de càtedra no és el de la llibertat d’expressió sinó només de manera molt subtil i críptica. Perquè des d’un context en què s’està propiciant obertament la devaluació fins a la inanitat dels continguts de coneixement, el poder sap molt bé que no cal suprimir-la explícitament; li basta amb neutralitzar-la mitjançant la imposició del mètode sobre els continguts curriculars de coneixement que cal impartir, que són l’autèntic objecte del desig que el poder cobeja poder administrar, certament amb criteris molt diferents dels propis de la tradició il·lustrada i republicana, per a la qual «escolarització» universal significava «ensenyament» universal i igualitari. Ara, en canvi, del que es tracta és de devaluar els coneixements acadèmics fins a la inanitat. I per això només cal desactivar-la imposant un escenari en què resulti impossible exercir-la o resulti completament innòcua. És a dir, prescripció metodològica en comptes de proscripció política; funciona millor, els resultats són els mateixos i gairebé ningú protesta.

Una altra cosa és que la llibertat d’expressió també resulti greument i tràgicament afectada. És clar que sí, però la qüestió és que avui dia ja no ens les estem tenint amb un projecte totalitari de faisó clàssica que apunti cap a la seva prohibició, sinó que la manté formalment alhora que apuntala un model d’ensenyament-deixalleria que n’asseguri la incapacitat d’exercir-la, si més no críticament i amb un mínim de rang conceptual. Sense coneixements no hi ha esperit ni pensament crític que valgui, ni criteri solvent sobre el qual exercir-ho. I sense això, la llibertat d’expressió és com el «dret» a creure que la Terra és plana talment com qualsevol infeliç és «lliure» de dir que s’autopercep com un ornitorinc.

I si la llibertat de càtedra enerva el neototalitarisme pedagogista avui dia hegemònic no és perquè un professor pugui explicar el que vulgui -això se’ls en refot tan bon punt aquesta figura estigui anul·lada de facto per privació del seu espai vital-, sinó per impedir que expliqui el que ha d’ensenyar, és a dir, els continguts acadèmics de la seva especialitat, el domini dels quals ha acreditat i té com a funció impartir d’acord amb un currículum digne d’aquest nom. I la imposició d’un metodologisme hiperideologitzat és la manera de neutralitzar la transmissió de coneixements pel procediment de subjugar-los a la fèrula inquisitorial del control burocràtic  «procedimental» a què queda supeditada.

La llibertat de càtedra no és, doncs, arbitrarietat, sinó tot al contrari: ajustar-se al coneixement, a la raó i a la ciència en l’exercici de la docència. És llibertat, sí, també quant a imperatiu moral, pura deontologia professional docent. Llibertat de càtedra no significa de cap manera que un professor pugui anar «ensenyant» que la Terra és plana, ni encara que així ho pensi (?) en el més pregon de si mateix. També un jutge pot «intuir» que un acusat és culpable, però si no té proves o aquestes indiquen el contrari, l’ha de declarar innocent perquè la intuïció no és una prova.

Què passa aleshores si el poder obliga a explicar que la Terra és plana o a contemplar el seu ensenyament i «arguments» com una creença o una opinió més o menys estesa i en qualsevol cas respectable? Doncs ni més ni menys que el que està passant avui dia, que decauen o es dilueixen els requisits de racionalitat científica i qualsevol bagatel·la serveix per a coadjuvar en el projecte de convertir l’escolarització obligatòria en un mer tràmit formal: en una farsa.

I la llibertat de càtedra molesta perquè incorpora no només un precepte legal, la funció d’ensenyar, sinó també moral: l’obligació de fer-ho, un imperatiu els límits i el domini del qual són els del coneixement racional i científic. I l’opció és convertir-la en paper mullat pel procediment potenciar la desnaturalització de la pròpia figura del docent, convertint-lo en un coach, en un animador social o, en definitiva, en un farsant. Continuarà havent-hi llibertat de càtedra oficialment, és clar que sí, perquè sense l’oxigen que necessita s’esdevindrà merament testimonial i innòcua; com també hi haurà llibertat d’expressió, però ningú no exercirà de manera efectiva ni una ni una altra.

En això s’està convertint el nostre sistema educatiu, en una monstruosa i grollera mentida. Per això hem d’insistir i reiterar una vegada i una altra que, tot i mantenir-la, s’està destruint, perquè llibertat de càtedra és que ningú et pot obligar a explicar que la Terra és plana, alhora que no ho has de fer perquè ja has de saber prèviament que no ho és. Gairebé res.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons