La filòsofa espanyola Montserrat Nebrera es refereix als joves nascuts a partir de l’any 2000 i especialment als nascuts a partir del 2010 com a “generació de vidre”, i és que ens trobem davant d’una nova joventut malaltissament sensible, vítria, fràgil i trencadissa, que es pot rompre fàcilment i que viu entre núvols de cotó, fa olor de sucres ultraprocessats i és del tot incompatible amb la crítica i la frustració, per tant, amb la realitat.

En aquest món on “tot anirà bé”, que bé podria haver ideat el mateix Mr. Wonderful, es viu de manera inconscient, girant l’esquena a la veritat, especialment quan aquesta es mostra exigent i poc complaent.

Nebrera entén que la raó que explica que la debilitat i la inestabilitat siguin els signes d’identitat d’aquesta nova generació és la sobreprotecció dels pares als seus fills, que els han volgut aplanar tant el camí que davant el mínim obstacle s’ensorren i són incapaços de tirar endavant per ells mateixos. Ens referim a la denominada criança respectuosa o criança amb aferrament, que no és sinó el paternalisme portat a l’extrem i a l’absurd, és a dir, els nens mimats i consentits de tota la vida.

Ens preguntem quin és el paper de l’escola en tot aquest disbarat o, millor, quin hauria de ser aquest paper. L’escola ha de ser còmplice i unir-se amb aquests progenitors que sobreprotegeixen els seus fills i impedeixen que puguin convertir-se en individus autosuficients i desplegar així totes les seves potencialitats? O, per contra, s’ha d’oposar a aquesta aberració i centrar-se en la seva comesa, és a dir, a formar persones que sàpiguen, gràcies al coneixement adquirit, desenvolupar-se en un futur de manera autònoma?

La veritat és que avui s’ha acceptat que el professor no pugui avaluar l’alumne amb llibertat i això té molt a veure amb el que estem dient, ja que no s’ha de ferir sota cap pretext la sensibilitat d’aquest alumne altament vulnerable, és a dir, s’ha d’evitar sigui com sigui que el vidre de la bombolla en què viu mai no arribi a esquerdar-se, car la veritat hi penetraria i podria acabar trencant-se en mil bocins, perquè la generació de vidre es mostra incapaç d’assimilar el món que se li presenta tal com és, excepte quan es tracta d’un món agradable als seus sentits, perquè, no ho oblidem, el que un sistema econòmic ultracapitalista necessita és apel·lar contínuament als sentits.

No cal prémer massa al botó de rebobinar per adonar-se que fins i tot aquells que el coneixement ja ens havia seduït, que experimentàvem algun tipus de plaer quan érem capaços de resoldre un problema de matemàtiques i que la literatura ens prometia un món millor, tot i això preferíem les vacances que anar a escola. Matinar es convertia en un suplici i haver de veure les mateixes cares de dilluns a divendres podia fàcilment esdevenir una condemna. Tot i així, enteníem que aquesta era la nostra obligació, així contribuíem a l’economia familiar, certament no produíem cap bé, però es tractava de llaurar-se un demà que en el futur pogués ser compartit, i és que no hi havia un regal millor per als nostres pares que el de fer carrera.

No érem feliços crònics. A una immensa majoria no ens divertien les classes de matemàtiques ni tampoc les d’història, però tampoc no ens suposava cap trauma, ja que érem plenament conscients que a l’escola no s’hi anava a divertir-se i que passar-ho bé era només una de les seves múltiples possibilitats; i si suspenies i ploraves per això, s’entenia que era part del preu que calia pagar per haver suspès; evitar aquest plor, com es fa avui dia, disfressant un suspens amb qualsevol paraula estranya o aprovant per únicament haver fet acte de presència, això és, dissortadament, un error evolutivament parlant.

Aquesta sobreprotecció que també ha arribat a l’escola pública us menysprea, menysprea les vostres capacitats i, el que és pitjor, us enganya; us fa creure que heu assolit el nivell per passar de curs, quan el nivell que se us exigeix ​​es limita pràcticament a ser viu. Però res més lluny de la realitat, us volen idiotes i aquesta no és manera de voler el vostre bé.

Frases com “si no saps per on començar, comença per somriure” en comptes de “comença per treballar” són només placebos, píndoles instantànies d’una felicitat instagramera, és a dir, completament falsa.

Exigiu una educació pública de qualitat que al seu torn us exigeixi a vosaltres mateixos ser cada vegada millors en tots els àmbits de la vida.

L’escola no es pot convertir en una fàbrica més de bombolles de vidre que lluny de protegir-vos us faci justament tan o més fràgils que el vidre mateix.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons