L’aprenent de bruixot a l’aula

Podem buscar dreceres per a deslliurar-nos de l’esforç, de les exigències del treball metòdic i rigorós, però aprendre no s’improvisa

Llicència Creative Commons

Josep Oton

A priori, les reformes educatives pretenen millorar els sistemes d’ensenyament, però, en ocasions, els empitjoren. Les innovacions, mal aplicades, repercuteixen negativament d’una manera particular en les classes més desfavorides perquè es veuen privades de l’accés al coneixement, element essencial per a la promoció social.

Llavors, els problemes del sistema educatiu ens recorden les metàfores distòpiques i el daltabaix educatiu sembla totalment intencionat, supeditat a uns objectius de determinada enginyeria social.

No es pot negar que algun espavilat es beneficia de la desfeta de l’ensenyament. A més, els seus efectes en els grups amb menys recursos són nefastos. No obstant això, crec que també cal tenir en compte el principi d’Hanlon: «No atribueixis a la maldat el que s’explica adequadament per l’estupidesa». Johann Wolfgang von Goethe, en Les desventures del jove Werther, ja deixava caure que «els malentesos i la negligència generen més confusió en el món que l’engany i la maldat». I diuen que el mateix Winston Churchill es referia al general Charles de Gaulle afirmant que «segurament la seva insolència neix de la seva estupidesa i no pas de la seva malícia».

Moltes vegades, els reiterats desastres educatius em fan pensar en el conte de l’aprenent de bruixot, immortalitzada per Walt Disney en la pel·lícula Fantasia. De fet, la història ve de molt abans. L’aprenent de bruixot és un poema de Goethe escrit l’any 1797. Cent anys més tard (1897) Paul Dukas el va musicar en una adaptació simfònica.

La trama és ben coneguda. Un vell mag marxa del seu taller i encarrega al seu aprenent algunes tasques per a realitzar mentre estigui fora. El jove, avorrit d’haver d’anar a buscar aigua amb una galleda, decideix embruixar una escombra perquè li supleixi en aquest tediós treball. Ara bé, com encara no tenia la suficient experiència en l’ús de les arts màgiques, se li descontrola la escombra màgica. No sabia quin conjur invocar per a frenar-la . Amb l’activitat frenètica d’una escombra embogida, aviat tot el terra del taller va quedar completament inundat d’aigua.

La reacció de l’aprenent va ser atacar l’escombra amb una destral per a posar fi a la seva compulsiva laboriositat. Però la mala fortuna va fer que la partís en dos. Cada una de les peces va acabar actuant com una escombra sencera, duplicant la quantitat de galledes d’aigua escampades pel taller.

Desesperat, l’aprenent va implorar l’ajut del seu mestre per posar fi a la malifeta ocasionada “pels esperits que vaig conjurar”, una expressió que en alemany s’utilitza per a descriure a algú que demana ajuda a uns aliats que acaben posant-se en contra seva. Finalment, amb el retorn del mestre, es trenca l’encanteri i es restableix l’ordre.

Podem trobar analogies d’aquest poema de Goethe en narracions de la Grècia clàssica, en diverses mitologies o en la llegenda del Gólem. El tema ha estat una font d’inspiració. Així, l’any 1940, Mickey Mouse va encarnar al jove bruixot en la pel·lícula de dibuixos animats de Walt Disney. Setanta anys després, Walt Disney Studios va presentar una versió cinematogràfica del relat. La pel·lícula, estrenada l’any 2010, és una èpica comèdia d’aventures protagonitzada per un mag i el seu aprenent, que es veuen arrossegats cap a l’epicentre d’un antic conflicte entre el bé i el mal.

La narració continua sent simple i divertida, però comporta un missatge profund i etern. Segons el seu director, Jon Turteltaub, «El més sorprenent de la història és aquesta petita lliçó sobre voler agafar el camí més curt, fer les coses de la manera més fàcil, buscant satisfer aquest desig que tots tenim de créixer una miqueta més ràpidament».

Ara bé, malgrat la candidesa del ratolí Mickey i de la presumpta ingenuïtat de la trama, la història del jove aprenent és una metàfora de les catàstrofes que acompanyen l’acció de l’ésser humà, una versió simpàtica del mite de Prometeu amb el seu robatori del foc dels déus.

No endebades, Fantasia es va estrenar l’any 1940, en plena ocupació nazi d’Europa. No van faltar les veus crítiques que van percebre un paral·lelisme entre el desastre ocorregut en el taller del mag i l’eclosió del deliri totalitari. El 25 de novembre de 1940, la periodista Dorothy Thompson va escriure per al The New York Herald Tribune una ressenya molt dura sobre la pel·lícula. Afirmava que «va sortir del teatre gairebé amb un atac de nervis», perquè era un «horrible malson». I va comparar el relat infantil amb el nazisme desenfrenat, «l’abús de poder» i «la traïció pervertida dels millors instints». També assenyalava que la pel·lícula descobria el caràcter «titànic» de la natura, mentre que l’individu tan sols era «un liquen encadenat en la pedra del temps». La seva conclusió va ser que el film es mostrava «cruel», «brutal i embrutidora», una «caricatura negativa de la decadència d’Occident». Angoixada, la periodista va haver de sortir de la sala de projecció sense acabar veure el final de la pel·lícula.

Des de la docència correm el risc de jugar a aprenents de bruixot, a innovar per pur esnobisme. A vegades, apliquem tècniques sense conèixer-les a fons. Imitem el mètode dels “grans mestres”. Tanmateix, tal vegada les seves classes funcionaven no tant pel mètode en si, sinó per la seva habilitat, el seu talent personal, la seva experiència a l’aula, el seu bagatge cultural, el context concret dels alumnes i de l’escola… Un mètode o una tècnica no és, ni de bon tros, una vareta màgica.

D’altra banda, aboquem als més joves a ser aprenents de bruixot en posar a la seva disposició recursos per als quals segurament encara no estan prou preparats i no saben gestionar-los adequadament.

Podem buscar dreceres per a deslliurar-nos de l’esforç, de les exigències del treball metòdic i rigorós, però aprendre no s’improvisa. És una tasca que requereix temps i força de voluntat. En cas contrari, podem generar autèntics desastres, això sí, des de la ingènua temeritat de qui aspira a arribar a la meta tot saltant-se les etapes requerides.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons