LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdà

La llei del màxim esforç

L’ésser humà ha forjat el seu èxit evolutiu extraordinari en el mèrit i l’esforç

Llicència Creative Commons

David Cerdá

La polèmica sobre l’esforç i la meritocràcia és inventada: cap autor i fins i tot cap persona seriosa suggereix que amb l’esforç n’hi ha prou i que no hi ha factors socioeconòmics i d’altres tipus que afecten els educands. Però una cosa és segura: com més vulnerable, més dependrà de l’esforç que pugui competir de tu a tu amb el pudent.

He perdut el compte dels docents i suposats influencers de l’educació que juguen a propalar homes de palla amb allò del mèrit i l’esforç: a cada estadística nova que sorgeix mostrant que l’aigua mulla (= que el nivell de renda està correlacionat amb l’exercici educatiu), carreguen contra la doble obvietat que el mèrit importa i que educar sense que l’educand s’esforci és un impossible.

La polèmica, com de costum, és inventada. No hi ha ni un sol autor seriós i fins i tot mig seriós —i mirin que hi ha gent escrivint i/o parlant sobre l’educació— que digui que amb l’esforç n’hi ha prou: que l’esforç ho és tot. Ho sé no perquè ho hagi escoltat o llegit tot (ningú ho ha fet), sinó perquè en cada ocasió en què em vaig trobar amb els que protesten d’aquell disbarat vaig demanar referències i no me’n van donar mai cap ni una. Eren peticions retòriques, per descomptat: com dimonis algú va a embrutar un paper escrivint una cosa així com «l’esforç determina l’educació, sense que importin els altres factors?

La presumpta polèmica es fulmina amb una sola tesi: l’esforç és una condició necessària, però no suficient per a educar-se. És a dir, per descomptat que hi ha obstacles accidentals, socioeconòmics i fins i tot genètics, que poden ser molt difícils per a que un alumne arribi a adquirir els coneixements imprescindibles i per tant a passar de curs (sense que això últim sigui el que més importi). I no cal dir que una democràcia que mereixi aquest nom ha de poder desbaratar la loteria genètica i socioeconòmica en la mesura del que és humanament possible, perquè és d’estricta justícia. Classes de reforç, tutories, atenció personalitzada a classe fins on es pugui: cal combatre tots aquests impediments, perquè és el nostre deure, és a dir, és el mateix d’un sistema ètic, honorable.

Dit això, cal afegir això altre, que gairebé se sent: no es pot ensenyar a qui no vol aprendre, és a dir, a qui no està disposat a esforçar-se. La desídia, aquesta tara del caràcter, i en allò que supera la quantitat normal a certes edats —l’adolescència ja sabem què entranya—, et treu del projecte d’educar-te. I al costat de totes les consideracions abans fetes cal afegir aquesta: és un deure, i no només un dret, això d’educar-se. Els ho estem dient als educands? Ho senten a casa, que ells deuen alguna cosa a la seva societat i a la humanitat sencera, a aquest projecte, immediat i global, en què estan immersos, ho sàpiguen o no i els agradi o no els agradi? Sospito que entri mai i gairebé mai.

Parlem, però, i fins i tot l’extenuació del deure dels professors de «motivar-los». La veritat és que aquest deure no existeix. El que inclou el deure del professor és ser un gran professional del que és seu, és a dir, saber molt de la seva matèria i ser extraordinàriament capaç de comunicar-la. Té un deure de passió amb la seva disciplina, és cert, i també ingents responsabilitats pel que fa al desenvolupament de la classe, l’objectivitat en les qualificacions, etcètera. De manera que sí, ha de ser estimulant. Però ni pot ni s’ha d’encarregar de les ganes de l’educand. Si hi ha alguna cosa que pugui fer quant a les seves circumstàncies, a més de mostrar comprensió, ho haurà de fer. Però la voluntat de l’alumne no pot accionar-la.

La frase «no hi ha mals alumnes, només mals professors» només la pot dir sense avergonyir-se algú que no hagi fet mai classe, o qui, havent-les impartit, tingui el criteri arruïnat per la ideologia. Hi ha alumnes dolents de solemnitat dels quals és impossible fer carrera, senzillament perquè no es deixen. Dit amb la mateixa rotunditat, però des d’un altre angle: hi ha alumnes tan dolents que, per fer-ne carrera, hauries de descuidar la resta de la classe. Parlant d’injustícies: aquesta és una de molt gran. Jo ja sé que gairebé sempre hi ha circumstàncies que poden explicar —que no disculpar— què els passa. Però resulta que hi ha xavals en iguals o pitjors condicions que amb el seu esforç tiren endavant. Als menors cal redoblar esforços, i ser generosos fins a l’extenuació —però no fins al ridícul— amb aquest tipus d’estudiants. Però què passa quan fan divuit anys? Que, sigui el que sigui que van fer amb ells, la càrrega de la responsabilitat va passant al seu platet a gran velocitat, perquè així és la vida. El resultat és de vegades un drama; però el món, com va dir Freud, no és una escola bressol.

Joan Manuel Serrat cantava que la veritat no és trista, sinó inevitable. L’esforç és un poderós motivador, i l’escola necessàriament ha d’entrenar el caràcter. No fem cap bé rebaixant l’exigència als estudiants: és una —cada cop menys— subtil forma de menyspreu. Empenyar-nos és la via ineludible per a respectar-nos i sentir-nos capaços. Com el psicòleg Albert Bandura va saber veure en els seus estudis sobre l’autoeficàcia, és un element central de la nostra personalitat i així doncs de la nostra salut mental pensar i sentir que som causes importants del que ens passa. Si seguim, per exemple, inflant les notes (mitjana de batxillerat superior a 8, 27% el 2015, 43% el 2021; font: Ministeri d’Universitats) seguirem degradant l’exigència i amb ella l’esforç.

L’ésser humà ha forjat el seu extraordinari èxit evolutiu en el mèrit i l’esforç, malgrat el pes dels altres factors que fan pujar els mediocres, com ara el poder i els diners. Reconeguem quant podem fer perquè aquells factors virtuosos recuperin la seva preeminència i serem en el camí de revertir el declivi en curs.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons