La jota, aragonesa y liberal. Zaragona, Madrid y París

Llicència Creative Commons

Alberto Menjón

Jota aragonesa i democràcia liberal

Tota guerra és també cultural –ho estem veient actualment– i també tota època respon a una relació particular entre la naturalesa política de l’ésser humà i la seva capacitat per influir en l’art i viceversa. En aquest context, ‘La jota, aragonesa y liberal’ de Marta Vela (Pregunta i Govern d’Aragó, 2024), continuació de ‘La jota, aragonesa y cosmopolita’ (Pregunta i Govern d’Aragó, 2022) ens submergeix en aquest món convuls de revolucions i pronunciaments encaminats a la consecució dels drets ciutadans en el marc de la incipient democràcia liberal decimonònica, per tal de reforçar l’impuls de la candidatura de la Jota a Bé Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, a la qual donen suport també altres investigadors com Gonzalo Preciado-Aranza (Breve historia de la jota aragonesa en el ballet, Rolde de estudios aragoneses, 2023).

Desfilen per les pàgines de l’autora una plèiade d’artistes, com George Sand, Chopin, Zorrilla, Delacroix, Espronceda, Bretón, Sarasate o Falla com a secundaris de luxe davant dels tres protagonistes del relat, Florencio Lahoz, músic aragonès establert a Madrid i primer responsable de la difusió internacional de la jota, Sebastián Iradier, famós compositor d’havaneres i, finalment, Pauline Viardot-García, prima donna internacional i germana de la malaguanyada Malibran…, tres figures compromeses amb l’ideari liberal del moment a través de la música. A través d’un trenat de fragments finament entrellaçats, la història comença amb un vívid fresc del Cinc de març del 1838 –conegut com Cincomarzada, un dels primers festius laics d’Espanya–, recorrent els avatars del segle XIX durant el regnat d’Isabel II i el Segon Imperi a França, a partir de l’arribada a Madrid de dos nouvinguts, ambdós organistes a províncies, Iradier a Àlaba i Lahoz a Saragossa, a l’inici del convuls període isabelí en què el gremi de les arts va suposar un suport fonamental per a les aspiracions de Maria Cristina sobre el futur regnat de la seva filla. Ja aleshores, el 1839, la prestigiosa Revue et Gazette musicale de París reconeixia la naturalesa llibertària de la jota aragonesa i, per tant, la seva lluita contra l’obscurantisme: “al costat de la jota i la seguidilla, alhora cançons i aires de dansa, els desordres civils d’aquest segle han fet néixer alguns cants que es podrien anomenar polítics. El més famós de tots és l’Himne de Riego” (p. 71).

El símil no era gratuït, atès que el text del que fou himne nacional durant l’anomenat Trienni liberal (1820-1823) seria recreat en diverses cançons populars però també a la jota aragonesa, de gran èxit a la capital des de l’estrena de la comèdia La pata de cabra:

Himne de Riego (Gomis?, 1820):

Soldats, la pàtria

ens crida a la lid,

jurem per ella

vèncer o morir.

Jota de les avellanes (Iradier, 1840):

A la jota visca la Reina Isabel,

jurem per ella morir o vèncer.

A la jota jota de les avellanes,

que les que em vas donar em van sortir vanes.

Mentrestant, Lahoz continuava a Madrid, arrossegant el fabulós èxit de la seva jota, la més famosa de totes les seves obres, que mereixeria després el comentari de Galdós gairebé ja al final dels Episodis nacionals:

Els mestres incipients, com Oudrid, solien afegir-se al cor entusiasta de la colla musical, ja fos a l’estret cafè d’Amato, al del Príncep o a la pastisseria de Lhardy, i el mateix feia el més jove dels tenors italians de la companyia del Circ, Enrique Tamberlick, que aquell any havia fet el seu debut amb Parisina d’Este. Els concerts privats a casa de Soriano Fuertes estrenyien les amistats, enardien i exaltaven la fe de la religió musical: allí Oudrid, excel·lent pianista, donava les primícies de la Jota aragonesa amb variacions i de la Fantasia sobre motius de Maria di Rohan (p. 101-102).

El llibre conclou a les vigílies de la Primera Guerra Mundial, amb dues jotes parisenques, la Jota de Pablo de Sarasate i la Jota aragonesa de de las Siete canciones populares españolas de Falla, amb l’angoixa de l’inici de la guerra a París. D’aquesta manera, els valors fundacionals de la democràcia queden reflectits en la cultura cosmopolita, en què la jota aragonesa i l’òpera italiana van constituir un front comú cap a unes llibertats malaguanyades pel torrent de la Primera Guerra Mundial “com la fúria de l’Ebre crescut que ho arrossega tot al seu pas” (p. 235).

Títol: La jota, aragonesa y liberal: Zaragoza, Madrid y París

Autor: Marta Vela

ISBN: ISBN: 9788419766373

Editorial: Ediciones Pregunta

Idioma: Espanyol

Nombre de pàgines: 246 pàgines

Data de publicació: març de 2024

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons