La gran pregunta sobre els menors i els mòbils

Jonathan Haidt afirma que hi ha una relació directa entre l’excessiu temps que passen els menors connectats amb els mòbils i l’augment de problemes de salut mental adolescent (ansietat, depressió, suïcidis). La mirada ha de ser més ampla

Llicència Creative Commons

Enrique Benítez Palma

La tesi de Haidt és senzilla i es basa en la relació directa entre el (excessiu) temps de pantalla (screen time) de menors i joves i el deteriorament de la salut mental de tota una generació, verificat per l’augment constant d’episodis de ansietat, depressió i fins i tot suïcidis. Les seves receptes són senzilles: endarrerir l’edat d’accés dels xavals als smartphones i treure els dispositius tant com sigui possible del sistema educatiu, entre d’altres. Tot i així, un problema complex exigeix ​​molt més que una resposta que sembla massa simple. Ens hauríem de preguntar, a més, com introduir de manera segura als més joves a l’omnipresent món digital, que tan bon punt arribin a la majoria d’edat hauran de disposar d’algun certificat electrònic i relacionar-se amb el seu món real (compra d’entrades per a espectacles, tràmits administratius, obertura de comptes bancaris, cerca d’informació fiable) a través de les pantalles.

Abans d’entrar a les crítiques acadèmiques que ha rebut el llibre de Haidt, potser sigui oportú fer una pausa reflexiva. I és que la responsabilitat completa de la situació mai no pot estar en els més febles i vulnerables (nens i adolescents), sinó que s’ha de situar en els que els han d’educar (famílies), en els que els han de formar (escoles), en els que els han de protegir (governs ) i en els que han de fer negocis amb ells de manera ètica (empreses). I a partir d’aquí es podria establir una piràmide de responsabilitats que inclogui les males pràctiques empresarials a la cúspide, el retard regulador a continuació, i la inhibició de les famílies i els actors educatius en tercer lloc. Tota la cadena que havia de protegir els menors ha fallat.

I és que una primera pregunta pertinent té a veure amb els mòbils i la solitud. Són els mòbils la causa de la solitud o un remei pal·liatiu d’aquesta? La tendència a passar més temps en solitari s’ha estabilitzat després de la pandèmia, però va començar molt abans, per causes que podem intuir, però que caldria investigar amb molt més detall.

Així que una primera reflexió ràpida i intuïtiva sobre la tesi de Haidt ens portaria a preguntar-nos per les causes que porten els menors a abusar del temps que passen connectats, i no només a parar esment en les conseqüències d’aquest fenomen. Una preocupació, la de les conseqüències, que ha focalitzat, i ha limitat, l’enfocament del Comitè del Parlament britànic que acaba d’analitzar els efectes de l’abús del temps davant de les pantalles en la salut i el benestar dels menors.

Tot passant a les crítiques acadèmiques, podríem destacar les següents, per ordre cronològic.

1.- La professora de psicologia Candice Odgers, a la revista científica Nature, defensa que no hi ha proves que l’ús d’aquestes plataformes estigui recablejant els cervells dels nens (great rewiring) o impulsant una epidèmia de malalties mentals. També sosté que, si bé està d’acord que es requereixen reformes considerables en aquestes plataformes, atès el temps que els joves hi passen, i que moltes de les solucions de Haidt per a pares, adolescents, educadors i grans empreses tecnològiques són raonables, com ara l’establiment de polítiques de moderació de continguts més estrictes i l’exigència a les empreses que tinguin en compte l’edat dels usuaris a l’hora de dissenyar plataformes i algorismes, altres propostes, “com ara les restriccions basades en l’edat i les prohibicions en els dispositius mòbils, tenen poques probabilitats de ser eficaces a la pràctica o, encara pitjor, podrien resultar contraproduents atès el que sabem sobre el comportament dels adolescents”.

2.- Cristopher Ferguson, psicòleg clínic, és molt més crític que Candice Odgers. En un article publicat a l’American Psichological Association afirma rotundament que “avui dia, els estudis experimentals no s’haurien d’utilitzar per donar suport a la conclusió que l’ús dels mitjans socials està associat a la salut mental. (…). Dit de manera molt directa, això soscava les afirmacions causals d’alguns estudiosos (per exemple, Haidt, 2020; Twenge, 2020) que la reducció del temps dedicat als mitjans socials milloraria la salut mental dels adolescents. (…). Hi ha raons per sospitar que la metodologia de la majoria d aquests estudis simplement no està a l’alçada”.

3.- El tercer qüestionament destacable a les propostes de Haidt ho fa la psicòloga social Sonia Livingstone, de la London School of Economics, amb una llarga trajectòria de recerca en aquest camp. Una sòlida entrevista al Financial Times permet saber més sobre els seus plantejaments. La investigació de Livingstone l’ha portat a centrar-se en dos punts: un és intentar limitar les empreses tecnològiques “el model de negoci de les quals està impulsant la recerca competitiva de l’atenció dels nens d’una manera que desempodera els pares o els professors o qualsevol una altra persona”. L’altre enfocament de Livingstone és buscar maneres de capacitar els joves i els pares. És important aquest paràgraf de l’entrevista: “Haidt qualifica els nascuts després del 1996 com la generació ansiosa”. Però l’ansietat va començar, sens dubte, amb generacions de pares que es negaven que els seus fills juguessin fora de casa. A la dècada de 1990, Livingstone va destacar l’augment de nens amb televisió als seus dormitoris. Els nens li van dir que haurien preferit ser fora, però que no se’ls ho permetia”. No em resisteixo a compartir les línies finals d’un altre treball fantàstic de Sonia Livingstone (“Reflections on the meaning of “digital” in research on adolescents’ digital lives”),  molt aclaridor: “La tecnologia digital segueix canviant a un ritme vertiginós. A finals del segle XX, es parlava de la televisió com d’una tecnologia de ’empenta’ (una tecnologia de ‘asseure’s enrere’, segons els experts en màrqueting) mentre que ‘internet’ era una tecnologia d’atracció’ (o de seure’s endavant), celebrada per donar als seus nous usuaris actius la possibilitat d’escollir on volien anar avui (parafrasejant la famosa publicitat de Microsoft). Avui dia, la situació és la inversa, ja que els telespectadors s’enfronten a un ventall desconcertant de serveis de streaming, mentre que els usuaris d’Internet disposen de continguts ‘alimentats’ per algorismes personalitzats i estretament adaptats per mantenir la seva atenció indivisa i interminable. Comprendre la dinàmica existent entre el disseny tecnològic, la innovació empresarial, l’evolució de la normativa i la creativitat dels usuaris (incloses les solucions provisionals i les pràctiques de resistència) exigeix ​​una perspectiva interdisciplinària que abasti els tres enfocaments digitals: com a eines o dispositius, com a espai o entorn i com a infraestructura social. El repte per als investigadors de la vida digital dels adolescents és alhora desencoratjador i apassionant”.

4.- Sense ser una crítica directa a Haidt, el 7 de maig un equip multidisciplinari de la Universitat de Cambridge, liderat per Amy Orben, va publicar a Nature un formidable article acadèmic titulat “Mechanisms linking social media use to adolescent mental health vulnerability”. El paràgraf final és brillant: “si les xarxes socials són un factor que contribueix a l’actual deteriorament de la salut mental dels adolescents, com se sol suposar, aleshores és important identificar i investigar els mecanismes que s’adapten específicament a la franja d’edat de els adolescents i argumentar per què són importants. Sense un examen exhaustiu d’aquests mecanismes i una anàlisi de les polítiques que indiqui si hagués de ser prioritari abordar-los, no hi ha proves suficients que donin suport a la hipòtesi que els mitjans socials són el motor principal -o fins i tot només un motor influent i important- del deteriorament de la salut mental. Els investigadors han de deixar d’estudiar les xarxes socials com una cosa monolítica i uniforme i, al seu lloc, estudiar-ne les característiques, possibilitats i resultats aprofitant una sèrie de mètodes que incloguin experiments, qüestionaris, investigació qualitativa i dades de la indústria. En darrer terme, aquest enfocament integral millorarà la capacitat dels investigadors per abordar els reptes potencials que l’era digital planteja a la salut mental dels adolescents”.

5.- Molt més contundent és la resposta d’un altre equip multidisciplinari, aquesta vegada de la London School of Economics, liderat per la investigadora Michaela Lebedíková, que troba deu problemes al llibre de Jonathan Haidt: la seva investigació és selectiva (descarta el que no li interessa); assoleix conclusions causals a partir de dades (majoritàriament) correlacionals; descarta explicacions alternatives; generalitza més enllà de les dades; suposa que els efectes de les xarxes socials són els mateixos per a tothom; exagera la magnitud de l’addicció a Internet dels adolescents; considera que els adolescents no tenen sentit de la responsabilitat; resta importància als beneficis de la tecnologia; proposa reformes sense tenir en compte les repercussions i valora una bona història per sobre de la ciència responsable. Una anàlisi demolidora.

6.- I per finalitzar, en línia amb algunes idees del punt anterior, dos investigadors més amb una llarga experiència i trajectòria en aquest àmbit, pertanyents a l’Oxford Internet Institute (Andrew Przybylski i Matti Vuorre) defensen en un estudi de lectura obligada que accés a Internet influeix positivament en el benestar dels individus. “El debat sobre els efectes de les plataformes i tecnologies d’Internet en el benestar psicològic dels individus continua sent un tema central a causa de les conseqüències potencialment globals. Tot i que els resultats anteriors sobre aquest tema han estat dispars, la immensa majoria dels estudis han examinat mostres de conveniència del nord global, ignorant així el fet que la penetració d’internet ha estat i continua sent un fenomen global. En aquest estudi, examinem les associacions entre l‟ús il‟accés a Internet i una àmplia varietat d‟indicadors de benestar en una mostra representativa de 2.414.294 individus de 168 països dins d‟un rang d‟edat que abastava des de l‟adolescència tardana fins als adults grans. Descobrim que, de mitjana, a tots els països i grups demogràfics els individus que tenien accés a Internet, accés mòbil a Internet o utilitzaven activament Internet declaraven majors nivells de satisfacció vital, experiències positives, experiències de propòsit i benestar físic, comunitari i social, i nivells menors d’experiències negatives”

Tot repassant la primera i la segona entrega d’aquesta sèrie, i amb totes aquestes reflexions i arguments, la lectura del llibre de Jonathan Haidt (La generació ansiosa) serà molt més rigorosa i estimulant. L’autor s’ha defensat al bloc d’algunes d’aquestes crítiques. Que hagi situat aquest assumpte al centre del debat públic és una bona notícia, que ha de servir per analitzar les seves conclusions i propostes amb la màxima atenció, però també amb el lògic esperit crític que mereix un llibre tan contundent i, potser, polaritzador. Tot i això, la gran pregunta, que té a veure amb la responsabilitat dels adults en tot això, segueix esperant una resposta honesta. Modificar la nostra passiva comoditat pot ser el primer pas per corregir allò que sabem que està passant.

___

Veure segona ressenya de llibre de Jonathan Haidt

Veure primera ressenya del llibre de Jonathan Haidt

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons