La filosofia i les competències. Son crítics els professors de Filosofia?

Llicència Creative Commons

Alfonso A. Gracia Gómez

La filosofia travessa moments difícils al món acadèmic. Dos factors clau en tenen la culpa, tots dos promoguts pels principals adalils de la pedagogia cientificista actual, és a dir: d’una banda, la puerilització de l’individu, que ha convertit tot allò acadèmic en productor de subjectivitats ingènues i febles (i per això fàcilment adoctrinables); i, de l’altra, el dogma competencialista, que advoca per la prescindibilitat de tot coneixement que no siga fàcil i directament aplicable. En aquest article dedicarem unes paraules a aquest dogma, en particular volem reflexionar sobre la importància que els docents, especialment els que tenim una formació humanística, fem el possible per evitar caure en les seues pernicioses il·lusions.

I és que, encara hui, em trobe companys/es que, davant la pèrdua d’hores docents que pateixen les nostres assignatures (em centraré ací en la matèria de Filosofia), reaccionen pujant al carro de les competències, en lloc de reclamar la paraula que ens ha sigut furtada. Argumenten per aquest motiu que “la nostra assignatura sempre ha sigut competencial”, la qual cosa és una manera de dir que la Filosofia és l’assignatura que haurien de privilegiar les actuals lleis pedagògiques, el contingut de les quals és ignominiosament antiintel·lectualista. Això, per una banda, és una evident ingenuïtat (no donaran més hores a la Filosofia perquè ens posem al servei de polítics i pedagogs); i, de l’altra, constitueix una baixada de pantalons en tota regla, si no una oberta traïció al coneixement (especialment al coneixement filosòfic), així com a l’interès d’una classe social –la dels pobres, la obrera–, els interessos de la qual depenen directament de la seua possibilitat d’assolir-lo.

Argumenten els meus companys competencialistes –segur que amb la millor de les intencions– el fet constatable que a Batxillerat s’analitzen fragments filosòfics, cosa que és una tasca perfectament afí a allò que les elits econòmiques (no els filòsofs, ni tan sols els pedagogs) han definit com a “competència”: conjunt de coneixements, habilitats i destreses que permeten realitzar una activitat o tasca de manera adequada i sistemàtica. Tot i això, en donar per vàlida aquesta definició, obliden que, a la pràctica, l’objecte del gir competencialista que ha patit l’educació en els últims anys ha tingut un enemic comú, que no és altre que l’estudi memorístic, el qual, d’una banda, s’oposa a la comprensió, i de l’altra, es comparat amb l’acte fisiològic de vomitar. Això només pot conduir a la conclusió a la qual hem arribat de facto: el menyspreu absolut, i el conseqüent descuit, dels continguts de les distintes assignatures.

Només cal fer una ullada als diferents desenvolupaments curriculars de les actuals matèries del Batxillerat per adonar-se de què poc s’hi respecta tot el que té a veure amb el coneixement. I, tanmateix: no és en realitat imprescindible haver memoritzat un bon nombre de conceptes, fins i tot de dades aparentment fútils, per aconseguir entendre en profunditat aquest tipus de textos, aparentment “competencials”, dels quals presumeixen alguns dels meus companys de càtedra?

Al meu parer, pretendre que l’assignatura de Filosofia guanye les hores que ens estan robant, aprofitant per això el “riu regirat” de les reformes legislatives, és caure en aquests prejudicis constructivistes rancis que només serveixen per allunyar l’alumnat del coneixement. I això és el pitjor que podem fer com a filòsofs. Per aquest motiu demane als meus col·legues honestedat, capacitat de reflexió i compromís polític amb el nostre alumnat; en suma, que siguen veritables representants d’aquest “esperit crític” que ens exigeix ​​la Llei… Però això implica que ens neguem rotundament a acceptar els dogmes d’una disciplina pseudocientífica i antifilosòfica com és la pedagogia contemporània. El contrari no és res més que fer política en el pitjor dels sentits, és a dir, com a demagògia. Personalment, em negue a considerar com a representant de la Filosofia tot aquell que accepte entregar-se de forma cega i encegadora a aquest tipus de menesters, imprescindibles d’altra banda per legitimar el marc ideològic des del qual les institucions –no ho oblidem mai– faran tot el possible per destruir allò que som: subjectes de saber.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons