Petits llibres oblidats de filosofia, 5

La filosofía de Henri Bergson, de Manuel García Morente

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

“Cap al 1900, de Bergson, se’n deia despectivament: és un metafísic. El positivisme regnant perseguia amb implacable sanya tot autèntic esforç per pensar autènticament; i havia aconseguit sepultar sota el ridícul i el menyspreu els més venerables vocables de la vella i eterna filosofia. La metafísica era considerada com a ocupació de somiadors ociosos, una manera no sempre innocent de perdre a consciència el temps”. Així començava la “Necrològica” que va dedicar Manuel García Morente a Henri Bergson, quan va morir el 1941. L’autor coneixia bé el pensador francès, ja que li havia dedicat una sèrie de conferències el 1916. Fou aquell mateix any que Bergson havia viatjat a Madrid i havia pronunciat un discurs en castellà, en què deia, entre altres coses, que “la unitat de la filosofia ja no serà la d’una cosa feta, com la d’un sistema metafísic; serà la unitat d’una continuïtat, d’una corba oberta que cada pensador perllongarà prenent-la al punt en què altres la van deixar”. En aquells anys intensos, Einstein havia posat de moda les corbes i les interrelacions complexes: el món del positivisme ja havia caigut, i amb ell i fins i tot una mica abans també les grans metafísiques. Ortega les havia deixades de banda per il·luminar la raó vital, mentre que Eugeni D’Ors no s’apartaria gaire de Bergson, a qui havia conegut de jove precisament a París, dissenyant la seva filosofia dialogística.

I què feia, mentrestant, García Morente? La Junta d’ampliació d’estudis l’havia enviat a Marburg el 1906, on es va amarar de neokantisme juntament amb Cassirer, Cohen i Natorp. El 1912 guanya la càtedra d’Ètica de la Universitat de Madrid, i presenta la seva Tesi Doctoral: L’Estètica de Kant; el 1914 tradueix la Crítica del judici; el 1917 publica una gran monografia sobre Kant, el 1918 tradueix la Crítica de la raó pràctica i, el 1921, la Fonamentació de la metafísica dels costums. Als anys vint tradueix incansablement per a Revista de Occidente; a l’entorn orteguià, Morente, Gaos i després Julián Marías s’havien proposat posar al dia la filosofia espanyola traduint-ho tot. Morente va treballar als anys vint amb Spengler, Rickert, Simmel, Scheler i Hartmann, juntament amb Gaos va traduir les Investigacions lògiques de Husserl (1929), i Origen del coneixement moral de Brentano. No es pot afirmar que Morente no s’hi emprés a fons.

La filosofia de Bergson, és a dir, les tres conferències que va pronunciar a la Residéncia de Estudiantes el 1916, va ser publicada per la mateixa “Resi” el 1917. Hi va haver dues edicions més: la d’Austral el 1972 i la d’Encuentro el 2010, que és la que trobem digitalitzada per la Biblioteca Nacional. La necrològica de García Morente acompanyava aquests textos a l’edició de 1972. La descripció del sistema líquid (o corb) bergsonià la du a terme Morente a través d’aforismes sentenciosos que hom pot pescar camuflats entre els paràgrafs: “El nostre coneixement de nosaltres mateixos no pot ser més que intuïtiu” (1972, pàg. 47); “A l’instint, el coneixement s’explicita en acció” (pàg. 49); “L’instint és la intuïció inconscient de si mateixa” (pàg. 48). L’antipositivisme bergsonià devia impactar molt profundament sobre molts escriptors espanyols, amb Unamuno i Antonio Machado al capdavant: “Quan l’anàlisi intel·lectual es dirigeix ​​sobre la vida interior de l’esperit, aleshores se substitueix una ànima materialitzada i falsa a l’ànima espiritual activa, i allò que s’analitza i disseca és el rastre immòbil deixat pel moviment” (pàg. 46).

Conclusions: “Si, per un esforç de tensió especial, poguéssim fer coincidir per un instant, en un punt, la intel·ligència i l’instint, tindríem una intuïció” (pàg. 50); “La il·lusió del determinisme és, en suma, figurar-se l’esperit com si fos matèria i aplicar-li les lleis de la matèria” (pàg. 100); en definitiva: “Definir és tancar una realitat en un concepte, és solidificar allò fluent i immobilitzar el moviment” (pàg. 101). María Zambrano, Xavier Zubiri, el mateix Morente i Ramiro de Maeztu, cadascun des de posicions diferents i personals, tindrien molt en compte aquestes paraules als anys trenta.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons