La falsa ciència de la pedagogia davant del bon pedagog

A Espanya, s’ignora la causa, s’insisteix a anomenar ciència a la pedagogia, encara que el concepte d’aquesta no la inclogui

Llicència Creative Commons

David Rabadà

A Espanya hi ha experts, pedagogs o no, que treballen en les anomenades ciències de l’educació. Però l’educació en si mateixa no és una disciplina científica sinó una suma de mètodes que aprenem per ensenyar els continguts. De vegades els adquirim sota prova i error, que no és mètode científic, i d’altres les obtenim d’altres bons docents sota un acte de fe, que tampoc no és ciència. Prova d’això és Estònia que obté molt bons resultats a PISA. Doncs allà, i contràriament a Espanya, utilitzen la pedagogia no com a ciència, sinó com a un conjunt de tècniques que funcionen. Per això els docents experimenten amb didàctiques noves i no amb teories sense contrastar. Primer presenten una tesina final de carrera, producte d’una sèrie de dades i tècniques reals. Posteriorment, i durant les activitats a l’aula, continuen provant si aquesta estratègia millora o no la didàctica de les classes, és a dir, s’aplica la prova i l’error. Així es genera un corpus de tècniques totalment allunyades de reflexions teòriques, però eficaces a l’aula.

A Espanya, s’ignora la causa, s’insisteix a anomenar ciència a la pedagogia, malgrat que el concepte no la inclogui. Una ciència és un conjunt de coneixements contrastats sota una teoria central que ofereix una explicació unitària. La pedagogia no ha ofert mai una explicació unitària i contrastada del procés d’aprenentatge humà. És a dir, aquesta disciplina no ostenta un paradigma central com les ciències pròpiament dites. Només es tracta d´un conjunt d’opinions sense un acord comú entre tots els seus experts. La Geologia amb la Tectònica de Plaques, la Física amb la Relativitat, la Biologia amb el Neodarwinisme i la Química amb la Taula Periòdica sí que contenen un paradigma central que els permet pronosticar fets, la pedagogia no. Aquesta fa més de dos-cents anys que vacil·la en els seus pronòstics de com educar els escolars. La causa és simple i prístina, no és una ciència per ara i el que cal fer és seguir les estratègies de docents o pedagogs versats a l’ensenyament. En aquest cas val la pena esmentar-ne un, pedagog de formació, que va ser de gran influència en l’aprenentatge de molts. Com a professor sabia infondre responsabilitat i exigència entre els seus estudiants perquè aquests no romanguessin dins de les seves limitacions. I abans que sortissin les proves PISA ja s’havia fixat en el model educatiu de Finlàndia, que ja aleshores donava molt bons resultats. De fet, es va posar a estudiar-lo per aplicar-lo al centre. Xavier Melgarejo va mostrar les virtuts, que també els defectes, del model educatiu finlandès. La seva tesi doctoral va córrer entre molts polítics, fins i tot alguns se’n van anar a Finlàndia amb Melgarejo per prendre nota de la panacea nòrdica. Però, i en pocs anys, molts demagogs es van oblidar de Melgarejo. Ara algú va exercir d’eurodiputat sense parar atenció a tot allò que s’ha après.

Melgarejo, des de la seva honradesa, humanitat i humilitat, ens va regalar els seus amplis coneixements sobre un sistema d’ensenyament que va ser reeixit temporalment, el finlandès, un sistema que ell mateix va estudiar i es va guanyar a pols sense cap ajut institucional. Merescudament, i a finals d’octubre del 2014, li va ser atorgada la creu de cavaller de la Rosa Blanca per part del Govern de Finlàndia. Per a qui conegués Melgarejo, aquest era, i per sobre de tot, un esperit bondadós ple de lluita, perseverança i amor, però que no s’enganyi el lector ja que aquest pedagog pràctic exsudava crítica, sinceritat i acidesa cap a la mediocritat institucional. La seva lluita contra el càncer li va reforçar el valor que ja sentia per alguna cosa que finalment va acabar amb ell, el temps. Per això deia:

<< Si l’educació s’ha de resoldre i sabem com, què esperem? Si el model finlandès resol el fracàs escolar sota l’equitat i l’eficiència, quins dimonis fa el nostre país amb la igualtat, la llibertat i la felicitat en els objectius educatius? Si mai no els agafa! >>

Per tant, Xavier va abandonar els debats oliosos i enganxosos per fora, però buits i teòrics per dins. És a dir, es dirigia directament a les solucions pràctiques i plenament provades amb més tècnica i menys teoria. Així va aplicar, i amb èxit, el que va aprendre a Finlàndia al centre que dirigia evitant també els seus defectes. Cal recordar que Finlàndia ha baixat a les proves PISA dels últims anys.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons