La demolició del constructivisme en educació

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Avui dia les nostres lleis educatives defensen més els postulats romàntics de Rousseau que l’ensenyament estructurat de la transmissió de coneixements. Aquests plans estatals, i cada cop més sovint, es dissenyen des de despatxos allunyats de l’aula, però molt propers als anomenats desertors del guix.

De fet, les lleis educatives espanyoles són fruit de la llibertat del constructivisme romàntic de Piaget que s’ha colat entre la majoria dels polítics i assessors. Tot això va sorgir en part de l’idealisme alemany del XVIII que va desembocar en la pedagogia progressista, la pedagogia de Clarapède, el constructivisme de Piaget, la pedagogia Summerhill, la pedagogia de Tonucci, la pedagogia crítica, les intel·ligències múltiples, l’escola per projectes i l’avaluació per competències que porten més de cent anys predicant la imaginació, la felicitat i la creativitat com a hipòtesis centrar d’un aprenentatge espontani entre les criatures.

Potser alguna de les anteriors hipòtesis educatives hagi funcionat localment a alguna escola, però ho va fer quan el sistema educatiu va tenir el vent a favor, és a dir, quan alumnes, administració, terapeutes, família i centre educatiu acreditaven un gran nivell de compromís i coneixements eficaços. En altres paraules, tota innovació funciona bé entre els alumnes que ja aprovaven abans, però no treu del seu pou els que suspenien una vegada i una altra. Per tant, el gran problema de les pedagogies teòriques és que, atenent al que s’ha pogut observar, no aconsegueixen tenir èxit universal. Quan aquestes hipòtesis educatives han estat aplicades sota lleis nacionals no han reduït el desastre escolar, sinó que l’han han augmentat, i en això el constructivisme a primària i secundària ha assistit a la seva demolició.

Totes les pedagogies abans esmentades es defineixen com a innovadores acusant les didàctiques actuals de nostàlgiques de l’EGB, però moltes d’aquestes pedagogies enyoren el sistema educatiu de la republicana del 36, o, i en part, de la Llei General d’Educació de 1970. Donada tanta nostàlgia cal apartar-la  i promoure les estratègies educatives eficaces i deixar de confondre innovador amb millor, i pretèrit amb pitjor. Tot i així, les pedagogies teòriques continuen anomenant-se a si mateixes innovadores, encara que enfonsin les seves arrels en l’idealisme alemany del segle XVIII, en la posterior pedagogia progressista del XIX, en el seu hereu, el constructivisme d’inicis del XX, i en les escoles de l’extinta República espanyola. És a dir, com a mínim tenen més de dos segles i per tant poc d’innovador hi ha. Només un ignorant en història s’entestaria a anomenar innovadores les pedagogies teòriques. A més, no es tracta d´innovar el sistema educatiu, es tracta de millorar-lo amb pràctiques eficients.

Malgrat tot això, avui dia està de moda parlar més d’educació emocional i constructivisme, que no pas d’instrucció i adquisició de coneixements a llarg termini. Piaget, l’inventor del constructivisme, creia que els coneixements estaven de manera oculta en néixer el nen, per això deia que educar no consisteix en omplir un got buit, sinó en encendre un foc latent. Com sempre, això sona molt bé, però no és cert atès que la ment d’un recent nascut no posseeix la taula de multiplicar, ni la lectoescriptura ni tampoc tots els avenços humans que puguem ensenyar des d’una bona escola. Però les creences de Piaget s’han tornat dogma a les nostres lleis i molts són els que repeteixen la seva salmòdia fins que una mentida repetida mil vegades convenci el més empirista i racional.

Piaget afegia que quan ensenyem a un nen alguna cosa, li estem prohibint que ho descobreixi per si mateix, afirmació que torna a topar amb una greu falsedat, i és que, si no li ensenyem l’antecedent, difícilment ho aprendrà i encara menys evitarà els errors passats per avançar cap a nous i millors pensaments. Per això esdevenen fonamentals els docents doctes transmissors del coneixement, una mica menyspreats pel Piaget i el seu constructivisme, i és ben sabut que no hi ha transferència de coneixements sense coneixements. A més, a menys coneixements ensenyats i apresos, menor capacitat de l’alumne per adquirir duradorament nous i millors coneixements, de manera que el constructivisme provoca la demolició del sistema escolar i del propi constructivisme.

De tota manera, el constructivisme pot funcionar entre aquells adults ben dotats de molts coneixements, ja que com més conceptes previs, més capacitat d’adquisició de nous. El problema és que a primària i secundària la cosa no és així. Els aprenents no han adquirit encara aquesta capacitat. En definitiva, que el docte pot aprendre de manera constructivista en tenir molts sabers, però l’aprenent no, perquè n’està mancat. L’expert pot construir nous coneixements, però el principiant els ha d’aprendre. A més, si l’alumne procedeix d’una família amb pocs coneixements, l’única manera d’igualar-se amb els companys de pares més doctes és una instrucció escolar amb una transmissió de coneixements rigorosos. L’equitat no vol dir rebaixar els continguts, l’equitat s’assoleix gràcies a bons i cultes professors, no amb xerraires creients en el constructivisme.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons