Juan Manuel Bonet, una vida viscuda

Llicència Creative Commons

Fernando Castillo

No hi ha res més difícil que escriure sobre algú proper i no caure en l’elogi desmesurat, sobretot quan a l’afecte i l’afinitat electiva que sosté l’amistat s’hi afegeix l’admiració objectiva. Tot i això, hi ha casos en què cal sucumbir a la recomanació d’Eugenio d’Ors, sempre l’inevitable d’Ors, el nostre Oscar Wilde, i, parafrasejant-lo, avisar que, si als museus s’hi va a admirar, en aquest article s’hi elogia. Dit això, és hora d’anunciar que el personatge és Juan Manuel Bonet, nascut a París, de mare francesa i traductora de Paul Morand, i que sol ser presentat com a crític d’art, comissari d’exposicions i poeta, unes ocupacions que, tot i déu n’hi do com són d’exactes, sempre m’han semblat insuficients per definir algú que a més de fer literatura de tot, és un referent al món de l’art i dels museus espanyols de l’últim mig segle. Lliurat des de la seva joventut a les llistes i als diccionaris, el mètode bonetià és inseparable de la fitxa, que en el seu cas és, més que no un mètode, gairebé un concepte que apareix a la seva obra escrita, a les seves exposicions o als seus infinits articles de diaris i revistes, o a les semblances necrològiques, que són una excusa per fer un microassaig del personatge i el seu entorn des de les pàgines abecedàries.

Els seus interessos són tan variats com entrellaçats a manera de troques de cireres, de manera que a tots els que coneixem el personatge i la seva obra –tan extensa que és impossible reproduir-ne ni una part en un text com aquest– amb prou feines ens sorprèn. A Juan Manuel Bonet hi ha erudició, s’ha repetit contínuament, però sobretot hi ha una modernitat que el porta, en un procés d’anada i tornada, de les avantguardes històriques a l’art actual, de la poesia a la fotografia, de la pertinença al sevillà i ara recuperat Equipo Múltiple amb Quico Rivas -durant heroics anys setanta quan exercia de precoç crític d’art a les pàgines d’El Correo de Andalucía, que dirigia el seu pare, el recordat Antonio Bonet Correa-, a dirigir l’IVAM donant un segell a la institució, que va repetir quan va estar al capdavant del MNCARS, que ha tingut fortuna. Tot amb el denominador essencial del llibre en forma d’una biblioteca grandiosa que és veritablement una obra en marxa, doncs resumeix els seus interessos alhora que se’n serveix de font. Gràcies a JMB, l’injuriat paper –els llibres, revistes, gravats i sobretot cartells– la poc apreciada fotografia, el menyspreat fotomuntatge, la il·lustració, les escenografies, les firmes –les conegudes i les que ho eren una mica menys– de la avantguarda espanyola, europea i americana, van entrar als museus espanyols gràcies al seu impuls.

Són desenes els àmbits de treball i d’activitat de JMB, però res com la recuperació de l’avantguarda espanyola, a la qual va contribuir decisivament juntament amb Jaime Brihuega, Valeriano Bozal, Eugenio Carmona i Juan Pérez de Ayala, una orquestra imprescindible per conèixer l’art espanyol de l’Edat de Plata, i més enllà.

Sobre això no només cal citar el seu imprescindible ‘Diccionario de las vanguardias en España’, sinó també, i és una opció personalíssima, com totes les esmentades, el modèlic ‘Alicante moderno’, una obra que hauria de tenir la seva continuïtat en totes i cadascuna de les províncies espanyoles, o el text dedicat als pintors que escriuen i als escriptors que pinten a ‘El poeta como artista’, i la petita joia que suposa el seu text per al catàleg de l’exposició a Guillemo de Osma La pintura del 27. En aquest aspecte cal assenyalar que el menyspreu de l’autor cap a allò que ha escrit és proverbial, ja que una part essencial de la seva obra és la formada pels pròlegs, les conferències i els textos dels catàlegs d’exposicions. Entre les dedicades a artistes que li resulten especialment propers caldria assenyalar José Guerrero, Helmut Federle, Morandi, Manolo Millares, Àlex Katz, Ramon Gaya, Oramas, Díaz Caneja, Bernard Plossu, Tarsila do Amaral… I és que JMB ha destacat amb mirada privilegiada i textos imprescindibles a nombrosos artistes espanyols de la seva generació que formen una nòmina infinita d’entre els quals en sobresurten Miguel Ángel Campano, Albacete, Dis Berlín, Lluís Palmer, Charris, Sicre, Pelayo Ortega, Damián Flores, Galano, Mesquita, Aquerreta…. Sense oblidar, seria imperdonable, el seu lliurament a Erik Satie o a Morton Feldman, dues referències a la seva poètica, com ho és també el poeta peruà José María Eguren. Totes aquestes contribucions formen una obra dispersa, la consulta i la reunió de la qual és un repte per als que en el futur escriguin sobre Juan Manuel Bonet.

Els centres de JMB són molts, variats i sobretot inseparables de la vida i obra. Primer, Sevilla de formació, de l’Equipo Múltiple, de Cansinos Assens i Lasso de la Vega; després un Lugo ancestral i ultraista, del seu oncle avi Evaristo Correa Calderón i Ronsel. Després, Madrid, essencial i ramonià, de Buades, de les Entregas de la Ventura, d’Estación Central, del MNCARS i de l’Instituto Cervantes o del seu ABC, a qui és fidel des de fa decennis; la València de l’IVAM i l’Alacant daurat del segle passat; la propera Lisboa d’Almada Negreiros; Cracovia, poesia i entorn familiar; Buenos Aires i sobretot Montevideo, dos focus rioplatencs als quals sucumbeix; més tard, Rio de Janeiro i Sao Paulo, porta d’entrada a la seva passió brasilera. Però també la seva París natal, on hi torna com a director de l’Instituto Cervantes, lliurat a Cortázar i a Rayuela, a Modiano i a la Ocupación, una més de les passions compartides, a la presència espanyola a la ciutat, a l’exili, al seu Valery Larbaud, a Henri Michaux, al seu proper Xavier Valls… I és que des de fa dècades Juan Manuel Bonet ha ensenyat a viatjar i mirar ciutats en aquest model de diari, en realitat molt més que això, que és La ronda de los días. Un extraordinari llibret en octava que des de fa més de tres dècades ha servit a molts d’inspiració i model. Unes ciutats que són al centre de la seva poesia, que és també literatura viatgera, com mostren els seus títols Café des exilés, Praga, Postales, Polonia-Noche o el per mi molt proper Nord-Sud. En fi, aquest és, extractat com el substanciós Bovril, Juan Manuel Bonet.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons