Entrevista a Josep Vicenç Mestre, historiador i especialista en oratòria

Josep Vicenç Mestre: “Recercar no és una feina fàcil ni agraïda”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Josep Vicenç  Mestre (Òdena, 1990) acaba de publicar dos densos i voluminosos llibres a l’editorial Afers: Paraules de president. Nació i Estat als discursos de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Macià i Nació i Estat. L’intent d’encaix entre Catalunya i Espanya (1833-1933). Per si no fos un fet prou estrany la publicació simultània de dues obres tan ambicioses, la naturalesa doble del Dr. Mestre, orador i historiador a la vegada, afegeix interès al seu perfil professional.

Prat, Puig o Macià? Amb quin et quedaries?

Difícil d’escollir. Prat de la Riba va ser un jove-vell, un ideòleg amalgamador de diversos corrents catalanistes, que buscava traduir les seves idees i paraules en un projecte polític tangible. D’altra banda, Puig i Cadafalch va ser un arquitecte pragmàtic que buscava aplicar els ideals de Prat i que pretenia nacionalitzar el Principat, amb una intensa mirada cap al passat. Finalment, Macià era un vell-jove, un somniador inconformista, un idealista impertèrrit que s’adaptava al context, un Avi afable que es passejà pel territori per reforçar l’escàs poder polític de l’autogovern de la Generalitat republicana. Cap dels tres fou un gran orador en sentit estricte, però amb les seves paraules van transformar la Catalunya del seu temps.

“Cap dels tres [Prat de la Riba, Puig i Cadafalch y Macià] fou un gran orador en sentit estricte, però amb les seves paraules van transformar la Catalunya del seu temps”

Si no vaig errat, els llibres que acabes de publicar són conseqüència de la teva tesi doctoral, dirigida pel professor Pich i Mitjana (UPF)… Com va ser el procés de redacció? Com et vas saber orientar en el laberint?

Efectivament, aquests dos llibres representen dos terços del conjunt del doctorat, que va ser guardonada amb el Premi a la millor tesi doctoral en català de la UPF. Val a dir que hem reescrit alguns fragments que eren molt acadèmics, per tal de convertir-les en dues obres de divulgació. Malgrat que entre les dues tenen més de mil pàgines, no són feixugues de llegir, ja que filtren el coneixement de gairebé tots els historiadors que parlen de Prat, Puig i Macià, de manera distesa i directa.

El procés de redacció va ser dificultós, perquè vaig haver-ho de fer a les nits durant l’etapa en què era Cap de Gabinet de la conselleria d’Economia. Durant la pandèmia vaig llegir molt -moltíssim. Subratllava els llibres que interessaven per la temàtica, els subratllava i feia resums amb centenars de citacions. D’aquesta manera, vaig arribar als darrers sis mesos amb més de 2.000 pàgines de referències de desenes de llibres d’història i de fonts primàries.

Com que tenia molt clara la tesi, les preguntes d’investigació i les respostes, la feina més difícil va ser crear un relat que tingués sentit per al lector i que donés resposta fidedigna a l’objecte de recerca. Va ser una tasca molt solitària i dura, però ha valgut la pena.

Quins són els historiadors recents que més t’han influït, i per què?

Deixa’m escombrar cap a casa. Enlloc de dir-te Tony Judt, Eric Hobsbawm o Margaret Macmillan, que també, la meva formació històrica té més a veure amb els grans noms catalans de referència, des de Josep Termes a Borja de Riquer, passant per Jaume Sobrequés, Jordi Casassas, Agustí Colomines, Arnau Gonzàlez-Vilalta, Joan Esculies, entre molts d’altres. I, si em permets, en precisaré tres que m’han marcat personalment.

En primer lloc, Josep Fontana. Recordo una conferència seva a la UPF, on vam poder discutir un parell d’hores de la història de Catalunya. En acabar, ens va donar un consell que he guardat per sempre en la meva memòria: “que l’estudi de fonts primàries no serveixi per desenterrar-les dels fons dels arxius per enterrar-les al fons de les biblioteques”. Aquesta frase ha marcat la meva recerca historiogràfica i ha determinat que tant important era trobar un tema interessant com fer-lo amè pel públic general.

En segon lloc, Enric Ucelay-Da Cal, un geni i figura, amb una profunditat de contingut enorme i un caràcter provocador, que buscava titulars cridaners per a la seva teoria històrica. A les seves classes del màster gaudia moltíssim, perquè era com un conte en el qual tu triaves el final. Podies començar per la blitzkrieg i acabar per la llegenda rosa i la llegenda negra.

I en tercer i el que m’ha marcat més, és Josep Pich i Mitjana. és Va ser ell que em va encaminar a fer el màster d’història del món i el doctorat en la matèria. Si no fos per ell, pel seu afany i persistència, molt probablement no seria aquí. He après de la seva disciplina i constància, de la seva modèstia i alhora entusiasme per estudiar i entendre el catalanisme polític.

Què és ECO?

Estratègia, Comunicació i Oratòria SL. és l’empresa que vaig fundar ara fa un any i mig. Ens dediquem a la consultoria per empreses privades i institucions públics en matèria de comunicació, així com també en la formació d’oratòria per a alts càrrecs. He traduït l’experiència adquirida els darrers anys a l’administració pública per guanyar-me la vida al sector privat.

Durant un lustre vaig estar combinant la meva tasca docent a la universitat amb la recerca i amb l’assessorament institucional, passant en dues ocasions pel Parlament de Catalunya i en tasques directives en tres conselleries del Govern de la Generalitat. Es podria dir que a la nit estudiava els discursos dels presidents pretèrits mentre, de dia, preparava paraules i gestionava gabinets dels polítics actuals. 

Per què l’aparició de Lo Catalanisme va inquietar tant els cercles catalanistes catòlics?

El particularisme d’Almirall fomentava la regeneració, mentre que el tradicionalisme catòlic de Torras i Bages buscava la restauració. Lo Catalanisme partia de principis liberals progressistes, republicans, i partia de bases rurals però fomentava el progressisme urbà, que tendia a defensar el federalisme. En contraposició La tradició catalana partia de principis conservadors catòlics, era més aviat monàrquic i, en aquest cas, les bases eren plenament rurals populars i defensaven un model regionalista.

Almirall era més voluntarista, mentre que Torras era més essencialista. Són els nostres Renan i Herder, respectivament. Salvant les distàncies, són les dues pulsions de sístole-diàstole que centrifuguen el pensament catalanista. Heus ací quan arriba Prat de la Riba i és capaç d’amalgamar-los, de concentrar-los, de trobar els punts de consens per aglutinar un gran moviment contra l’assimilisme espanyol i a favor del regionalisme (imperialista) que buscava un model d’Estat compost que hauria satisfet tant a Almirall com a Torras.

Què és un Estat i què és una Nació? Ho ha resolt algú satisfactòriament?

Un Estat és un conjunt de persones situades en un territori determinat i organitzades amb unes institucions polítiques, a través de les quals prenen decisions per poder viure en comunitat. A més, aquestes organitzacions definides per persones en un territori han d’estar reconegudes per part d’altres entitats similars a nivell internacional. Politològicament no podem parlar d’Estat fins ben entrat el segle XIX.

“Tal com apunta Fontana, “si aclarar qué es el Estado resulta difícil, definir la nación lo es todavía mucho más”

Per altra banda, el problema de la teoria de la nació i del nacionalisme rau en la seva naturalesa complexa. No hi ha una definició única i vàlida per a totes les nacions, ja que n’existeixen diverses i poden canviar al llarg del temps. Tal com apunta Fontana, “si aclarar qué es el Estado resulta difícil, definir la nación lo es todavía mucho más. (…) Muy a menudo se confunde la nación con el estado”^[1]. Tot i que de vegades la nació i l’Estat s’assimilen, en aquest llibre podreu comprobar les diferències, que es poden entremesclar algunes vegades, però que en d’altres són només concomitants.

Per què va ser tan important la Mancomunitat?

En paraules de Prat de la Riba, en el discurs de constitució de la Mancomunitat del 6 d’abril de 1914: La Mancomunitat clou un període i n’obre, n’inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n’iniciem un altre, que és el demà, que és l’esdevenidor, que és el desconegut; però un demà, un esdevenidor, un desconegut, que la consciència del nostre dret i de la nostra força, i la direcció dels corrents universals, que no són encara el demà però van creant-lo, ens asseguren que serà triomfal per a Catalunya i d’estreta germanor amb els altres pobles hispànics.

Aquesta era la voluntat inicial de la Mancomunitat. Amb el rerefons, és clar, de dotar Catalunya d’un cos d’Estat que donés sentit a l’ànima nacional. En paraules també de Prat, del segon discurs que analitzem al llibre, del 14 de maig de 1917:

Som a l’hora de resoldre el problema del seu contingut, de les seves atribucions. No hem fet la Mancomunitat per tenir una Diputació més gran, ni per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, tots sentim que la dignitat de la voluntat popular catalana exigeix imperiosament, més o menys accentuades o atenuades, formes d’Estat.

Com creus que es troba ara mateix la qüestió aquesta de “l’encaix” (o no) entre Catalunya i Espanya?

Diu Ferran Requejo que “amb la història no s’entén tot; però sense la història no s’entén res”. Per això, si feu una passejada al llibre de Nació i Estat us adonareu que, de tant intentar encaixar un trenca-closques que no encaixa, la situació està enquistada. S’han fet molts esforços per descentralitzar l’Estat espanyol que s’han vist contestat per períodes amb un centralisme assimilacionista extrem. Això ha fet veure, a alguns historiadors, que l’Estat de les autonomies del règim del 1978 s’aproximava bastant a l’ideal d’Estat compost de Prat de la Riba. Ell només hauria donat distinció a les quatre nacionalitats històriques i, en cas que hagués pogut incidir-hi, hauria incrementat el grau de federalisme de facto que es va imposar.

En tot cas, fer afirmacions del que hauria volgut Prat seria fer una ucronia, seria fer història ficció. Per això, si em pregunteu per avui com a historiador me n’he d’abstenir, perquè encara vivim en el moment actual. Si em preguntes com a ciutadà, crec que l’encaix és impossible perquè existeix un overlapping consensus, que ens parlava Rawls. Si hi ha visions del món diferents, l’únic que es pot arribar assolir és una cohabitació. Però perquè hi sigui, cal voluntat d’entendre a “l’altre” de manera honesta i generosa.

Què opines d’Aragonès i Illa?

Són presidents que han defensat i defensen els seus ideals de manera legítima.

Aragonès, com reconeix al pròleg que m’escriu a Paraules de president (vull recordar que tinc l’honor que tots els expresidents de la Generalitat (vius i amb salut), han escrit unes ratlles que donen valor al llibre), volia “construir nació”. El seu llenguatge ha girat entorn de la Catalunya sencera, un concepte que recorda a la “Catalunya entera” de Prat. És un president independentista que ha exercit l’autonomia minvada pel 155. No ha tingut ni les condicions ni l’oportunisme suficient com per trobar l’escletxa per ampliar l’autogovern que cercava.

“Ambdós s’han esforçat [Aragonés i Illa] -i ho faran més encara- per marcar un llenguatge moderat, sense estridències, buscant més la tecnocràcia que no l’entusiasme”

Per altra banda, Illa ha deixat clar des del seu govern a l’ombra que vol una Catalunya espanyolitzada. Ha remarcat que defensarà el català, que restituirà les figures presidencials que l’han precedit, però a l’hora ha fet entrar la bandera espanyola al despatx presidencial, després que desaparegués amb la transició del 1978.

Ambdós s’han esforçat -i ho faran més encara- per marcar un llenguatge moderat, sense estridències, buscant més la tecnocràcia que no l’entusiasme. Han estat producte del seu sentiment nacional i també del seu particular model d’Estat.

Quins són els teus camins immediats?

Properament seré pare per segona vegada. Amb la Laura som pares del Nil, d’un any i mig, i ara tindrem a la Mar. Això comportarà una alegria immensa i, alhora, un compromís amb la família que passarà per davant de tot.

Laboralment, seguirem remant en el sector privat des d’ECO i fent docència a la universitat.

I haurem de reservar les nits per fer recerca. Si veig que Paraules de president i Nació i Estat té bona acollida, continuaré la investigació amb Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont, Torra, Aragonès i Illa. I esperem que ben aviat hi hagi alguna presidenta, també, que els homes tenen 133 càrrecs d’avantatge.

Recercar no és una feina fàcil ni agraïda. Diria que, fins i tot, és dura i solitària. Però val la pena, ja que per fer avançar la societat, cal que ens instruïm en el coneixement del passat per no cometre els mateixos errors o, si més no, entendre qui som avui i qui volem ser demà.

___

[1] Fontana, J. (1999). Introducción al estudio de la historia. Barcelona: Crítica, p. 203.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons