CARA A CARA AMB

José María Bermúdez de Castro Risueño, paleoantropòleg

José María Bermúdez de Castro: “L’ensenyament a Espanya no té la qualitat que s’exigeix ​​a altres països europeus”

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Durant el futur centenari de l’eminent paleontòleg espanyol, Emiliano Aguirre, cal entrevistar algú que el va conèixer i va treballar amb ell. El nostre ‘Cara a Cara’ d’avui entrevista qui ha estat codirector d’un dels jaciments més importants a nivell mundial en fòssils humans, estem parlant d’Atapuerca. José María Bermúdez de Castro es va llicenciar i doctorar en Ciències Biològiques per la Universitat Complutense de Madrid (UCM) el 1977 i 1985, respectivament. Després de gaudir de diverses beques pre i postdoctorals, va ser Professor Titular al Departament de Paleontologia de la UCM entre 1988 i 1990.

El 1991 va començar la seva trajectòria científica al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Museo Nacional de Ciencias Naturales), on va ser Científic Titular, Investigador Científic i Professor d’Investigació. El 2004 va formar part del grup creador del Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (Burgos), que va dirigir fins al 2012 i on va finalitzar la seva trajectòria professional. Actualment és membre Ad-Honorem d’aquesta institució. També ha estat membre honorífic de l’University College de Londres i doctor Honoris Causa per la Universitat de Burgos. A més, des del 2021 és membre de número de la Reial Acadèmia Espanyola.

Com vas conèixer Emiliano Aguirre? 

Vaig conèixer Emiliano Aguirre el 1979, amb motiu de la seva visita al Departament de Paleontologia de la Universitat Complutense de Madrid. Participava en l’estudi d’un cadàver momificat exhumat a la basílica de la Mare de Déu de l’Assumpció de Colmenar Viejo, a Madrid, mentre jo estava duent a terme la meva tesi de llicenciatura, un treball conegut llavors com la tesina. Me’l va presentar la meva directora de recerca, la doctora Pilar Julia Pérez, que havia estat alumna seva de doctorat. Em va impressionar la planta d’Emiliano, alt, prim, amb cabells i barba encara negres i una veu greu i profunda. El seu aspecte causava respecte, però alhora em va semblar una persona tremendament educada i molt propera. Ignorava que, en pocs anys, i sense desmerèixer gens ni mica la meva directora de tesina i de tesi doctoral, Emiliano arribaria a ser el meu mestre i mentor durant gairebé una desena d’anys.

Podries definir la persona amb tres adjectius? 

Doncs audaç, brillant i proper.

Quines conseqüències creus que va tenir el treball del doctor Aguirre pel que fa a la ciència i la transmissió de coneixements a la nostra nació? 

Emiliano va ser un dels pocs científics i acadèmics espanyols que es va atrevir a fer passos decidits en l’àmbit internacional, en una època extremadament complexa per a la ciència i la societat del nostre país. La seva inquietud el va portar a treballar i conèixer a fons diverses disciplines relacionades amb la geologia i la paleontologia, i es va atrevir a dirigir desenes de tesis doctorals de temàtiques molt diverses. Allí on en aquells temps  hi havia un veritable camp erm hi va créixer un jardí frondós cultivat per ell mateix i els seus nombrosos alumnes de doctorat. Emiliano, juntament amb un petit grapat d’erudits, va ser inspiració per al desenvolupament científic de diverses generacions.

“Emiliano va ser un dels pocs científics i acadèmics espanyols que es va atrevir a fer passos decidits en l’àmbit internacional”

Ens podries explicar els detalls del teu darrer projecte professional vinculat a l’herència d’Emiliano Aguirre?

 Emiliano Aguirre em va incorporar al seu projecte d’excavacions i investigació als jaciments de la Serra d’Atapuerca cap a l’any 1982, quan encara no havia finalitzat la meva tesi doctoral. Vaig compatibilitzar la tesi amb diversos estudis que em va encomanar i les excavacions. El 1985, després de defensar la meva tesi doctoral, em vaig lliurar al cent per cent al seu projecte a Atapuerca, ajudant en la confecció i la logística dels successius projectes sol·licitats al ministeri de ciència de llavors, portant l’economia de les excavacions, etc.

Quines relacions positives establiries entre els teus projectes professionals i la formació que en vas rebre?

 No cal dir que la meva trajectòria professional posterior a la retirada d’Emiliano Aguirre el 1991 ha estat molt marcada pels seus ensenyaments, que van ser molts i molt valuosos. Per explicar una anècdota, tot i no ser el meu director de tesi, Emiliano es va llegir íntegre el manuscrit a llapis, i cal recordar que llavors no teníem ordinadors, i em va donar tota mena de consells per millorar la feina.

El sistema educatiu vigent ja no té res a veure amb el que vas rebre. Pel que fa a l’actual sistema educatiu, i si hi haguessis estudiat, penses que hauria millorat o empitjorat la teva capacitat professional?

Penso que hauria millorat i força. Tinc edat suficient per afirmar que l’educació que es rebia a Espanya els anys 1950 i 1960 era molt deficient.

Què creus que pensaria Emiliano Aguirre de l’actual sistema educatiu?

Imagino que la seva opinió no seria gaire diferent de la meva.

Veient el teu camí professional, com creus que s’hauria de millorar l’actual transmissió de coneixements científics a les nostres aules de secundària? I si fallés, en què creus que falla? 

Sé que la majoria del professorat de primària i secundària no tenen una formació científica bàsica. L’ensenyament a Espanya no té la qualitat que s’exigeix ​​a altres països europeus. Sabent que la formació dels nostres fills està en mans del sistema educatiu actual, els professors haurien de tenir més nivell en pedagogia o en el mètode científic. Els bons professors milloren la formació dels alumnes. Per descomptat, la professió de docent hauria d’estar més ben considerada a nivell social i econòmic.

“Sabent que la formació dels nostres fills està en mans del sistema educatiu actual, els professors haurien de tenir més nivell en pedagogia o en el mètode científic”

Sota una perspectiva utòpica, com veus el futur de la ciència nacional?

Ha millorat moltíssim des que vaig començar el 1979; però encara li falta una bona empenta perquè estiguem a l’alçada de països com Alemanya o el Regne Unit, per citar dos països europeus propers. Que la llengua oficial de la ciència sigui l’anglès és una batalla perduda per moltes circumstàncies històriques però no és una excusa.

Què li diries ara mateix a Emiliano de tenir-lo al davant?

Bé, seguiríem tenint les converses tan interessants que vam mantenir durant aquells anys sobre les troballes i descobriments que s’anaven produint i potser sobre molts altres temes científics i d’actualitat. Ara mateix, amb la meva experiència, la conversa seria més equilibrada. Aquells anys només escoltava, com corresponia a algú que estava aprenent.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons