EL CARA A CARA AMB

Joaquim Pijoan, pintor i escriptor. Premi Sant Jordi

Joaquim Pijoan: “El trastorn esquizoide em va girar la vida com un mitjó”

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Amb aquest Premi Sant Jordi de les lletres catalanes, amb en “Quim”, vam coincidir colze a colze durant una tarda de Sant Jordi signant llibres a la Plaça Catalunya a finals dels noranta. Les estones sense lectors, sense fer cua, llargues, ens van regalar grans converses, lentes, que van sorgir aquell dia entre estrips i fils posats a l’agulla. No sé ben bé com va passar, però a partir d’aleshores, i cada trimestre, compartim un àpat i continuem la nostra especial tertúlia, on no arreglem res per fora, però se’ns arreglen algunes coses per dins.

Joaquim Pijoan i Arbocer (Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà, 1948) és un pintor i escriptor tranquil i convulsiu, però molt més tranquil que convulsiu. Cada matí escriu, cada vespre dibuixa, amb algunes excepcions clar està. La seva primera obra literària publicada fou Somni (1983) on va fer el gran salt al gran públic amb el Premi Documenta (1982). L’any 1987 va incorporar-se al grup Salt al Buit, amb Carles Piqueras, Antoni Cerdan i Pere Vilaldama, per fer diverses exposicions de pintura i dibuix. Però la literatura de lletraferit havia d’irrompre de nou en ell i així assolí el Premi Sant Jordi l’any 2006 amb la narrativa Sayonara Barcelona (2007).

Seguiren Amor a Venècia (2007), una novel·la per assaborir lentament, guaitant els rodals descrits per on s’hi passeja tant l’autor com el protagonista, un cagadubtes que davant el seu passat veu incert el present i encara més el futur, potser, i en part, el mateix autor s’hi despulla. Ell, una tristor errant, viu desenganyat de tot i de tots. En Joaquim ens regala aquí una viatge que esdevé la recerca sobre l’essència de la vida, de la mort i de l’amor.

Actualment els diaris d’en Pijoan estan construint una excel·lent trilogia que va veient la llum en els llibres Tempus Fugit (2016), El Jardí de les Delícies (2017) i finalment Retrat del Jove Skizo (2022). Ara bé, i tot i la seva depurada escriptura, jo diria que hereva d’en Pla, i ell m’ho reconeix, en Joaquim no té aturador. Des de 2015 forma part del projecte De Capçalera, que té l’objectiu de potenciar el vincle existent entre els escriptors catalans (amb un prestigi i una trajectòria consolidats) i les biblioteques públiques catalanes per tal d’establir col·laboracions més estretes entre ambdós. Pijoan es vincula a la Biblioteca Baldiri i Reixac de la seva població natal, Santa Cristina d’Aro. Però l’origen del seu pas a la creativitat literària no el trobareu en aquesta esquelètica i eixarreïda introducció biogràfica, ans al contrari, la veureu escoltant les seves farcides respostes. Ell, lent de paraula, però consirós de ment, us sadollarà amb la seva vida cinematogràfica, si més no per a un Clint Eastwood de les últimes pel·lícules.

La teva biografia sempre m’ha impressionat Joaquim

La meva biografia és extensa, en temps, 76 anys, però molt breu pel que fa a estudis, ja que només vaig fer els primaris i elementals, la dècada de 1950-60. Amb el Certificat d’Estudis Primaris, als 14 anys ja podies treballar, d’aprenent en qualsevol ofici, a les feines agrícoles, si eres de família pagesa.

D’origen humil i sense formació, però premi Sant Jordi de les lletres catalanes. Com es menja això?

Deixem-ho estar.

Deixem-ho estar?

Amb molts llibres a casa i llegint-ne molts.

En aquella joventut vosaltres vau tenir un dels primers supermercats a la Vall d’Aro?

Sí, la família, com era el meu cas, tenia un petit negoci basat en comprar a 3 i vendre a 4. I jo hi tenia una certa facilitat pels idiomes mentre començava el turisme pels nostres redols.

I a part del català i el castellà, què més parles?

Mig parlo francès, anglès i italià.

I japonès?

Això la meva muller que és d’allí.

Què va provocar que un jove fill de botiguers es transformés en un futur brillant escriptor?

Per atzars de la vida, aquesta vida tan pragmàtica i elemental, es va estroncar, als 25 anys, per causa d’un inesperat trastorn mental greu, que va resultar crònic, i m’obligà a canviar de feina, d’aires, i de forma de vida. El trastorn esquizoide em va girar la vida com un mitjó.

I com va anar coent-se l’actual escriptor?

De resultes de la malaltia vaig començar a escriure, un diari personal, recomanat pels psiquiatres que em van diagnosticar i tractar amb electroxocs. També em recomanaren activitats de caire estètic i vida a l’aire lliure.

Com per exemple?

Vaig començar a pintar au plein air, per dir-ho a la francesa, convertint la vall d’Aro natal en un iniciàtic Barbizon. D’aquí vaig saltar al món urbà, la gran ciutat m’atreia, per raons de rebre una certa educació artística, omplir llacunes personals de caire existencial, i endinsar-me en una aventura, pintura i literatura, que encara continua.

Però, com sotmets l’esquizofrènia latent i lacerant del teu interior?

Tot i la meva edat avançada, he de viure amb els efectes secundaris del tractament farmacològic, neurolèptics i derivats, i que he de seguir si no vull repetir les crisis delirants dels primers temps del trastorn. Amb el temps, i una bona psicoteràpia, he assolit saber conviure amb la malaltia, i dur a terme el que crec que serà el meu últim treball literari, l’obra de tota una vida, el meu Diari de SKIZO, 1980-202?.

Quina relació diries que connecta el teu èxit professional amb l’educació rebuda?

De la meva escassa formació educativa, i la posterior evolució professional i existencial, malaltia en primer terme, activitats artístiques a continuació, en destacaria els següents punts, que crec essencials. Una capacitat de treball assolit a còpia de dedicació i esforç des de la més tendra infantesa.

I la religió catòlica?

Era la norma, tant en el mestratge escolar com en l’ambient familiar hi vivia una mena de fe religiosa, difícil d’explicar en poques paraules, que ha passat per molt diverses etapes, des de l’iniciàtic, aprendre com un lloro el catecisme de l’època, fins a una fe madura, assolida a través de tota mena de provatures herètiques, temps de dubtes i revelacions, passant per l’ateisme més radical i primari, i a frec de l’abisme suïcida més d’un cop.

El camí de la fe i el saber ha estat un llarg camí cap a l’ateisme culte?

Home, potser sí, però en el meu cas, i per les causes patològiques exposades, és poc adequat aventurar què hauria passat si en comptes d’una educació en el nacionalcatolicisme de l’època hagués tingut la llibertat del campi qui pugui actual. Especular amb aquests extrems seria com pouar aigua en un cistell.

Què passaria avui dia si fossis un adolescent?

Per les converses que tinc amb els psiquiatres que em continuen tractant, i que em consideren un “malalt d’èxit”, els adolescents actuals, i els joves, ho tenen més pelut ja que cauen, alguns, en el que anomenen trastorn dual. I aquí no saben, els mateixos metges, si la malaltia els porta a la droga, o al revés, la droga és la causa del trastorn mental. No estic capacitat per entrar en detalls d’aquest panorama tan complex.

On creus que ha de canviar l’educació vigent per tal de millorar els coneixements i cultura contrastada?  

Potser, els hàbits rutinaris i memorístics, repetitius, un ordre en la vida escolar, potser excessiu abans, avui un rara avis, i continuat i reforçat en la vida familiar, crec que ajudarien a molts adolescents a trobar en la cultura de l’esforç, el que els japonesos anomenen l’ikigai, la seva raó de ser en el món, i de viure la vida amb una certa harmonia amb tu mateix. I tot això al marge de l’èxit o el fracàs mundà obtingut. 

No sembla fàcil

Tanmateix, som en aquest món per a intentar-ho.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons