CARA A CARA AMB

Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física i climatòleg.

Javier Martín Vide: “Encara som a temps, però el temps s’acaba”

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Davant la sequera dels darrers anys, el canvi climàtic vigent i els seus negacionistes, es fa gairebé obligatori entrevistar el doctor Javier Martín Vide  (Barcelona, ​​1954). Ell, catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, ​​acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ​​i corresponent de la Royal Academy for Overseas Sciences (Bèlgica) i de l’Academia Malagueña de Ciencias, és un dels millors experts en anàlisi estadística de precipitacions, climatologia i canvi climàtic.

Primer es va llicenciar en Ciències Matemàtiques durant l’any 1977, després es va doctorar en Geografia i Història el 1982, amb la seva tesi titulada Característiques climatològiques de la precipitació a la franja costanera mediterrània de la península ibèrica. Posteriorment ha participat en nombrosos projectes científics on una de les seves grans aportacions va ser el descobriment de l’Oscil·lació de la Mediterrània Occidental i la proposta dels índexs de concentració i de disparitat consecutiva. D’altra banda, ha dirigit 36 ​​tesis doctorals i ha estat el primer president de l’Asociación Española de Climatología (1998-2004), com també president de la Asociación Española de Geografía  (2009-2013) i director de l’Institut de Recerca de l’Aigua (Universitat de Barcelona) (2015-2019).

Cal afegir que ha publicat uns 30 llibres, ha escrit al voltant de 400 articles científics i avui dia és un reconegut conferenciant i tertulià als mitjans de comunicació. En fi, que el doctor Martín Vide, i pel que fa a l’escalfament global, ens pot oferir respostes amb dades contrastades i sense opinions ideològiques.

Davant la teva llarga experiència, què hauria d’entendre la gent per escalfament global?

Dues paraules ben explícites que juntes donen nom al clar augment de la temperatura experimentat en el conjunt del planeta des de les darreres dues dècades del segle XX fins a l’actualitat, i, de moment, sense aspecte de revertir-se, fruit de les emissions antròpiques de gasos de efecte hivernacle. L’escalfament global és la manifestació més nítida del canvi climàtic antròpic.

Veig que has centrat gran part de les investigacions en l’anàlisi probabilística de les precipitacions, dels riscos climàtics i de l’escalfament global. Davant l’allau de dades amb què treballes, què diries als qui neguen el canvi climàtic antropogènic?

Les dades meteorològiques, no només les procedents de les estacions meteorològiques, sinó les que proveeixen els satèl·lits i els indicadors naturals, són tan nombroses, i les sèries climàtiques tan explícites, que mostren un augment estadísticament significatiu de la temperatura global, essent talment el canvi climàtic una evidència per a la ciència.

“El canvi climàtic actual no és cap novetat d’ara, però sí que ho és la causa humana”

Fa uns 13.000 anys va començar l´escalfament global per causes astronòmiques naturals. Avui dia la contaminació humana pot accelerar aquest procés natural, però quin percentatge exacte representa la causa antròpica?

En efecte, estem en un període interglacial relativament càlid que va concloure fa aquests milers d’anys, un cicle natural. Tanmateix, des de fa uns 40 anys el planeta està experimentant un escalfament no explicable per l’activitat solar, els cicles orbitals de la Terra o l’activitat volcànica. I és que hi ha una nova causa: les emissions antròpiques de gasos amb efecte d’hivernacle. El canvi climàtic actual no és cap novetat d’ara, però sí que ho és la causa humana.

Has publicat més de 25 llibres sobre climatologia, quin creus que hauria de ser de lectura obligada per a la societat?

Cap. Hi ha tants llibres extraordinaris que llegir i la vida és tan curta… Però per a qui estigui molt interessat a saber què passa a Espanya en el tema que tractem, us recomanaria Cambio climático en España, que acaba de veure la llum, i que he coordinat junt amb dos col·legues universitaris.

“Avui el principal objectiu és tornar a les nostres aigües grises, les de rebuig, la qualitat original”

Has dirigit unes trenta-sis tesis doctorals i has participat en diversos projectes de recerca europeus. També has impartit classes als graus de Geografia i de Ciències Ambientals, i ho segueixes fent en diferents màsters i programes de doctorat, creus que les ciències tenen prou pes en l’Ensenyament Secundari Obligatori?

Les ciències han tingut un pes inferior al degut i s’han considerat sovint “cocos”, però tampoc no se’n surten avantatjosament les humanitats. Com oblidar, per exemple, la Geografia, que no sols descriu l’espai, des de l’escala global a la local, sinó que explica els territoris integrant factors naturals, realitats poblacionals i processos econòmics.

Has aconseguit diferents càrrecs al món científic, com ser president de l’Asociación Española de Climatología (1998-2004), del Consell Assessor del Servei Meteorològic de Catalunya (2000-2011), de l’Asociación de Geógrafos Españoles (AGE) (2009-2013 ), del Comité español del World Climate Research Programme (2010-2015) o la direcció de l’Institut de Recerca de l’Aigua de la Universitat de Barcelona des del 2015 al 2019. Des de tants càrrecs i perspectiva potser puguis indicar quina hauria de ser en essència la futura gestió de l’aigua davant un consum a l’alça i una escassa pluja.

Sens dubte, cal moderar el consum d’aigua en un país no sobrat de recursos hídrics. Aquí incloc no crear nous regadius que acaparen un alt percentatge de l’aigua disponible. Avui el principal objectiu és tornar a les nostres aigües grises, les de rebuig, la qualitat original. Per això, la tecnologia de l’aigua permet una bona depuració i, amb un procediment addicional, convertir les aigües depurades en aigües regenerades, adequades per a qualsevol ús. En algunes àrees costaneres i insulars caldrà continuar disposant d’aigua dessalinitzada per cobrir les demandes.

Com a coordinador del Grup d’Experts de Canvi Climàtic de Catalunya i de l’Observatori Metropolità del Canvi Climàtic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ​​com podem gestionar amb més efectivitat les onades de calor estiuenques a les nostres ciutats mediterrànies?

L’excés de calor, especialment a les ciutats, és un dels principals riscs a què ens enfrontem. És ja avui un problema de salut pública, que afecta especialment els més desafavorits i les persones d’edat avançada amb malalties cròniques, sobretot si estan en condicions de pobresa energètica i sense aire condicionat. Cal reverdir les nostres ciutats, amb més parcs i jardins, cal convertir molts carrers en eixos verds. L’ús de tendals i pèrgoles als espais més concorreguts, la disponibilitat de refugis climàtics, les teulades verdes i les teulades fresques, pintades de blanc, si és possible, contribueixen a ombrejar la ciutat o a reduir l’absorció de radiació solar. I, molt important, cal substituir el sòl dur per altres de més permeables, des d’on l’aigua de pluja o de neteja es pugui evaporar, amb el consegüent refrescament. Les places dures, de moda fa 40 anys, són avui anacròniques a les ciutats mediterrànies sota la realitat del canvi climàtic.

“Cal substituir el sòl dur per altres de més permeables, des d’on l’aigua de pluja o de neteja es pugui evaporar, amb el consegüent refrescament”

Pel que fa al canvi climàtic, i entre les visions pessimistes i catastrofistes d’algunes esquerres polítiques i les optimistes d’algunes dretes, què els diries a tots dos extrems?

D’una banda, ser optimistes davant del panorama que tenim és d’il·lusos o de negacionistes i, de l’altra, el catastrofisme condueix a la inacció. Ni una cosa, ni l’altra, cal ser positius, proactius, intentant fer tot el que estigui a les nostres mans en línia amb la sostenibilitat, exigint l’acció als que administren el que és públic perquè l’escalfament sigui el mínim possible. Encara som a temps, però el temps s’acaba.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons