Intel·ligència humana sota dubte

Llicència Creative Commons

David Rabadà

He sentit des de l’escola, i amb gran obsessió, la repetida lletania que els humans som animals racionals, però després de viatjar per molts països farcits de conflictes, des de Iemen fins a Myanmar, m’adono, i amb corsecat dolor, que tal afirmació és una gegantina presa de pèl. Si fóssim tan racionals com ens han inculcat, mil·lennis faria que ja no tindríem guerres ni abusos de poder. Els estudis en evolució humana no paren d’idolatrar l’expansió cerebral com un èxit de la nostra racionalitat, però la cosa va a l’inrevés, i és que la nostra humanitat no progressa adequadament. Som més emocionals que racionals.

Els canvis climàtics provoquen pressions evolutives, i potser aquesta fou la causa de nous parents nostres. El paleoantropòleg Lee Berger proposava una hipòtesi durant l’any 2001. En el seu llibre In the Footsteps of Eve plantejava que entre els 3 i els 2,5 milions d’anys una forta intensificació del fred en el planeta va tornar a reduir les selves en el tròpic i expandir les seves sabanes. Posteriorment s’ha vist que amb anterioritat als 2,5 milions d’anys es van anar produint diferents processos de refredament global relacionats amb el tancament de l’istme de Panamà. Aquest va culminar fa uns 2,7 milions d’anys produint la separació definitiva de les aigües del Pacífic i de l’Atlàntic reestructurant la circulació oceànica i atmosfèrica en l’Hemisferi Nord. Allò va fer augmentar les precipitacions en latituds altes, el refredament de l’Oceà Àrtic i el creixement de la seva banquisa i dels gels per Groenlàndia. Tot aquets progressiu refredament va culminar en l’alternança de períodes freds i càlids que caracteritzen el clima durant els últims 2,58 milions d’anys.

En el Rift africà això va comportar la seva màxima dessecació prop dels 2,5 milions d’anys, i allò va implicar que moltes espècies selvàtiques fossin reemplaçades per altres de sabana. Avui dia bonobos, ximpanzés i goril·les es troben en recessió juntament amb els seus boscos. En aquells dies el declivi els va tocar a alguns grups de còlobs, cercopitecs i australopitecs. Potser al ser molt especialitzats no van poder adaptar-se a la nova situació. Per a la resta de simis, i si podien sobreviure, les possibilitats eren dues, o especialitzar-se una altra vegada o tornar-se més generalistes. I això mateix va semblar passar. En aquell context, i des d’aquells simis bípedes i marxadors, van florir dues alternatives evolutives. Una branca va esdevenir molt especialitzada, robusta i d’encèfals petits, mentre que una altra es va tornar més generalista, gràcil, i a la llarga, de major volum cerebral, si més no aquesta és una hipòtesi força amable.

La primera tendència especialitzada va correspondre als anomenats parantrops, antigament Australopithecus robustus i afins. Aquests van desenvolupar grans mandíbules amb esmalts gruixuts adaptats a dietes abrasives com les llavors i les arrels, encara que no desestimaven les proteïnes d’insectes i petits mamífers. Així i tot van conservar la majoria de característiques dels seus avantpassats, el grup dels Australopithecus. Per tant van mantenir el seu bipedisme marxador, el tronc més de simi que d’Homo, braços llargs i cames curtes, petita alçada, dimorfisme sexual acusat, canins molt o totalment reduïts, arc dentari en forma de ferradura, i un cervell molt petit. Però aquesta línia evolutiva sembla que es va extingir fa entre els 2 i 1 milió d’anys. A més molts dels exemplars trobats corresponen a restes caçades i ingerides per lleopards. Avui dia el seu major competidor d’aleshores, els babuïns, ocupa el seu hàbitat. Per tant hem de suposar que aquest primat, el babuí, els va guanyar la partida als parantrops. L’evolució és un tren farcit d’oportunitats o un atropellament ple de cadàvers.

La segona tendència evolutiva va esdevenir tot el contrari de l’anterior. Les seves espècies, en lloc d’especialitzar-se, van guanyar major flexibilitat d’adaptació per diferents ecosistemes, tant en sabana com entre la protecció dels arbres. Probablement van diversificar més la seva dieta incorporant també més carronya i moll de l’os. Això va conduir a una no intromissió amb el gran competidor pels espais oberts, els babuïns, els qui recordem van substituir els parantrops. I d’altra banda aquest grup de simis van saber reduir la depredació que sofrien els seus congèneres parantrops davant els felins. Al mantenir una vida eventualment arborícola, i probablement dormint en els seus arbres, potser van disminuir el risc de depredació. Fos com fos, aquest grup va sobreviure i avui dia sembla que va ser l’origen dels primers simis amb grans cervells. Entre ells estaria algun dels nostres ancestres. Per tant l’encefalització va esdevenir la clau d’aquesta evolució. De totes maneres l’encefalització va provocar parts dolorosos atès que el crani del bebè era molt més voluminós que la mitjana de la resta de simis actuals. El problema era que el cap passava amb prou feines pel canal pelvià de la femella i això comportava dificultats en l’enllumenament. Es creu que el petit Australopithecus afarensis, d’un metre i escaig d’alçada, ja patia aquest problema. De totes maneres aquesta inconveniència va haver de ser menor que els seus avantatges ja que la taxa de reproducció dels encefalitzats va augmentar, és a dir, i amb això, els nostres ancestres van augmentar la probabilitat de perpetuïtat. Però arribats a aquest punt cal preguntar-se pel concepte de l’encefalització i si aquest no ha resultat un artefacte antropocèntric.

La mitjana de pes de l’encèfal d’australopitecs, ximpanzés i goril·les s’estima entre els 400 i 600 grams. El nostre troba una mitjana de més del doble, d’uns 1300 grams. Però si ho comparem amb els 5700 d’un elefant ens deixa fora del màxim. És a dir, el valor absolut del cervell no serveix per a discernir qui posseeix o no una encefalització major entre els mamífers. Una altra manera d’abordar l’anterior és el Quocient d’Encefalització (EQ). Aquest es computa al dividir el pes del cervell respecte al corporal. Aplicant tal paràmetre veiem que un ratolí esdevé més encefalitzat que un humà actual. Nosaltres posseïm un EQ de 0,015 mentre que en un rosegador resulta deu vegades superior, de 0,1. És a dir, la relació entre pes corporal i cerebral entre els rosegadors i mamífers petits és major que entre els mamífers grans com nosaltres. El pendent que relaciona tots dos pesos segueix diferents tendències entre els uns i els altres. En fi, que el EQ no serveix per a albirar qui posseeix un cervell major.

Finalment es va establir un nou paràmetre anomenat índex d’encefalització (IE). En ell es divideix, i en grups taxonòmics concrets, el Quocient d’Encefalització observat respecte al Quocient d’Encefalització estimat. Aquest valor es compara amb la recta de regressió del grup sencer i s’observa si està o no per sobre de la normalitat. Així s’analitza per separat el IE dels primats respecte d’altres mamífers que presenten diferents índexs de creixement corporal i cerebral. Si aquest IE és superior a 1 considerem a l’espècie amb un cervell major del normal, i per tant encefalitzat, mentre que si és inferior a 1 doncs a l’inrevés. Australopithecus africanus i afarensis rondaven l’1,3, els parantrops l’1,5, Homo erectus i afins l’1,9, la majoria de cetacis el 2 i els humans actuals el 2,9. Podríem dir, i sota aquests càlculs, que els Homo actuals ostenten un cervell tres vegades superior a la mitjana del seu grup evolutiu. És a dir, que l’encefalització no representa un artefacte conceptual ja que les matemàtiques ens descriuen amb un cervell més gran de l’esperat. Ara sols falta que cadascú el faci servir amb efectivitat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons