• Opinió
  • 21 d'octubre de 2024
  • Sense comentaris
  • 7 temps de lectura

Homilies laiques

Homilies laiques

LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdà

Homilies laiques

HANSUAN FABREGAS. / Pixabay

Llicència Creative Commons

 

David Cerdá

 

Hi ha docents que es diuen inclusius alhora que exclouen els alumnes d’accedir a les eines de consciència i reflexió que necessiten per a ser veritables ciutadans. Abanderats de falsa bandera del pensament crític, diuen combatre la ideologia com Amazon diu combatre la ineficiència: per a construir un monopoli que deixi al voltant de les seves postures particulars un terreny erm.

Hi ha certs docents prement fort els punyets per treure l’assignatura de religió dels plans d’estudi. Aquests no són els que reivindiquen —es fa des de molt de temps— que l’Església surti de les escoles, sinó d’altres. Hom sap que no són els mateixos perquè, si bé la laïcitat de les escoles públiques es pot argumentar sòlidament, avui sabem que la incidència d’aquesta assignatura optativa és nul·la. El seu contingut doctrinal és ínfim —en molts casos una capa de moralitat bonista—, la seva incoherència amb la moral objectiva i universal dels nostres principis de convivència—, inexistent, i ni la Bíblia llegeixen els xavals, perquè això seria llegir massa, no sé si m’entenen. Els que segueixen amb aquesta matraca —insisteixo, es pot i s’ha de debatre, però és l’últim dels nostres problemes— ho fan per dues raons principals. La primera és que és batalla educativa de postureig, enganxar patadetes als fanals, però suau, agitprop de barra de bar dels divendres. La segona és que el que intenten, aquests toreros de saló, és inculcar la seva pròpia ideologia, i a sobre diuen al que fan, amb notable sarcasme, «promoure el pensament crític».

Parlem dels professors que porten kufiya a classe —o la bandera d’Israel, per al cas és el mateix—, els professors que ensenyen el passat colonial d’Espanya a Amèrica (sic), i els encantats amb les xerrades en què se’ls diu als alumnes homes que són tots uns violadors en potència (volent descobrir en això últim una ostentació de lògica, que ja cal ser ignorant), els de «cal educar en i per al decreixement». Parlem dels docents d’homilia laica setmanal sobre tots els assumptes que els agobien; els que assumeixen un interessat deure de colonitzar les ments dels seus alumnes; els mateixos que anomenen «rojipards» els que defensen l’educació més que no pas ells des de postures discrepants. Són els reis del sempre adoctrina l’altre, jo educo: els qui anomenen «objectivitat» a donar als alumnes les solucions ètiques i polítiques d’intricats dilemes en forma de farineta única que ells han regurgitat.

Si hi ha alguna cosa mainstream ara mateix a la pell de toro és explicar a la gent que vivim envoltats de feixistes: també resulta que avui és fer-li el joc al govern. Però no importa, perquè ja no es tracta d’ensenyar els xavals a sospitar de tot poder, sinó del que a ells li sembla, ni de criticar sempre el govern, com a ciutadans en curs de ser-ho, sinó segons, sense, so, sobre, després. Els explico quina és la tesi d’aquesta gent que falta per entendre el puzle: el constructivisme, que cursa en aquesta malaltia anomenada relativisme, i segueix, com el dia segueix a la nit, fins a la politització dels alumnes. Enllumenar políticament els alumnes és allò oposat a polititzar-los, cavant-los la trinxera. La destrucció de la complexitat en pensar l’ètica i la política és un dels grans mals del nostre temps. Grans nuvolades planen sobre la nostra democràcia i les nostres conquestes morals per culpa d’aquest efecte. Aquests falsos inclusius no són part de la solució, sinó del problema.

Valgui aquest breu article per recordar que sí que és el pensament crític: lògica, dialèctica, retòrica i cognició bàsica. Si volem que siguin adults en les seves apreciacions polítiques, conformant una ciutadania futura exigent amb el poder (sense cognom) i no acomodatícia, el que toca és ensenyar-los a pensar, a esquivar fal·làcies i biaixos, i també a expressar-se, fonamentalment a dialogar, a vegada de repetir consignes. La tasca, en definitiva, és contribuir a la llibertat, que exigeix ​​que desenvolupin un criteri tan informat com seu. Com de deplorable és que els que diuen voler posar fi a unes homilies, les religioses, que ja ni existeixen, vulguin enjaretar als nostres educands les seves laiques.

Que l’escola no ha de ser neutral ho entenem tots: en el seu intent de civilitzar tota persona més enllà del que la loteria genètica i socioeconòmica ha determinat, és profundament social ia més ho ha de ser. Però aquí parlem d’una altra manca de neutralitat, basada en un constructivisme pueril, una pseudoagitació de xipissos de nit i la cínica manca de fe en la capacitat que tenen els joves per a formar el seu propi criteri. «Anunciant l’apocalipsi | Van de salvadors | I se’ls deixes et perden | Infaliblement | Manipulen els nostres somnis | I els nostres temors | Sabedors que la por | Mai no és innocent» cantava Serrat en una cançó de títol descriptiu: “Els macarres de la moral”.


Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *