Hay un monstruo en el lago

El mundo como lugar fantástico

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Fe i turisme: passejant amb el Monstre del Llac Ness

El nou llibre de la incansable Laura Fernández, que encara té llibres ben calents  com la monumental novel·la La señora Potter no es exactamente Santa Klaus (Random House, 2021) i la recopilació de contes Damas, caballeros y planetas (Random House, 2023 ), aporta algunes novetats i un cert canvi pel que fa a gènere literari. No hi ha dubte que Hay un monstruo en el lago  és un assaig, entre altres coses perquè ha estat publicat en una col·lecció d’assaig breu, però no és només un assaig, perquè jo diria que és també un text novel·lesc, vull dir narratiu, i a l’estil «fernandecià», és a dir, ple de majúscules, ironia, incisos, sorpreses i vivacitat, protagonitzat per la pròpia Laura Fernández, i també una crònica, el relat d’un viatge a Inverness i els seus voltants, i també un reportatge. Penso que s’oblida massa sovint que Laura Fernández és una de les millors periodistes culturals en actiu d’avui dia, i si visiteu la seva pàgina d’autora del diari El País, us quedareu bocabadats de la quantitat d’anys que fa que toca absolutament tots els temes més «molons»: les millors sèries, els millors llibres, els més rars, la millor música i la prosa més intel·ligent i vivaç que es pugui desitjar.

A les seves presentacions i actuacions públiques, l’autora no es cansa de dir que els objectes inanimats animats (el lector de Laura Fernández ja sabrà de què estic parlant) són aspectes de la seva biografia o projeccions dels seus estats d’ànim, cosa que pot significar que una cafetera, una maleta, un fantasma o un dinosaure es poden convertir en vehicles de la veu autorial, una cosa així com ara quan Ricky (de Ricky y Morty) s’enrotlla amb col·lectivitats mundials uniconscients que parlen amb una veu única o integrada, però aquí la novetat és que el dinosaure (perquè Nessie és una plesiosaure, per si no ho sabien) sembla que no existeix. I aquesta anomalia «fernandeciana», què provoca? A través de qui parla aquest cop la narradora, ja que el dinosaure més aviat sembla que no acaba de poder existir? Amb qui s’identifica? Resposta: amb els NESSIE HUNTERS, el tronat col·lectiu de creients que es passa la vida intentant fotografiar o gravar el monstre, la plesiosaure, que podria haver arribat al llac més famós del món a través d’algun dels misteriosos túnels que el connectarien al Mar del Nord. I entre aquests caçadors del monstre n’hi ha de veritablement pintorescos, com l’estafador i predador sexual Frank Searle, que venia fotografies falses que eren reproduccions de postals d’apatosaures, que es va instal·lar en una tenda de campanya i després en una caravana al costat del llac durant dècades per reclutar amants; o el cirurgià que va fotografiar un ninot a instàncies d’un director de cinema fracassat, per simular la fotografia més arxiconeguda del monstre, o els historiadors més honrats que d’alguna manera creien en alguna cosa i eren tan nobles com l’agent Mulder (l’elogiat i enyorat Tim Dinsdale, per exemple). O com els Torquil, que van vendre el veler en què vivien per comprar-se un camió militar que els va servir alhora de llar i de centre d’operacions per intentar localitzar Nessie, entre molts d’altres amb biografies estranyíssimes.

Per tant, el llibre no se centra en la peculiar existència creguda o suposada del monstre del Llac Ness, sinó que reflexiona, com a Temporada alta (Nadal Suau, Sloper, 2019), sobre la realitat semireligiosa del turisme i les peculiaritats que engendra. Per exemple, una competència entre els peluixos de vaques típiques amb serrell i els ninots de plesiosaures, o els creuers monotemàtics. O el fet de revelar que, amb tota seguretat, el matrimoni que va aixecar la llebre sobre l’existència de Nessie el 1933 ho va fer, inspirat per la pel·lícula King Kong, per atraure viatgers a la seva zona i al seu hotel ignot.

Laura Fernández ens va descobrint els secrets d’una història real massa inversemblant amb l’estil animat i intel·ligent que la caracteritza. J. G. Ballard ja ens avisava que les rareses més grans no havíem d’anar a buscar-les a Mart o Venus, perquè les nostres pròpies arquitectures i paisatges humans, del tipus Empuriabrava o Benidorm, ja eren prou inquietants per haver de sortir del nostre món a la recerca d’introspeccions profundes. En aquest cas, allò inquietant és la quantitat de desig o fe que pot arribar a suscitar una història dubtosa sobre un monstre que podria portar viu uns mil cinc-cents anys, perquè resulta que Sant Columba ja l’havia vist cruspir-se uns quants pagesos en el segle VI, tal com va deixar consignat un fosc cronicó. En aquest sentit, Laura Fernández s’acosta també puntualment a la filosofia, perquè ningú no està segur de quina mena de realitat és Nessie: un semifet? Un semifenomen? Una al·lucinació molt seriosa? Una suggestió social? Un desig? Perquè, “a diferència dels fantasmes de la mansió Boleskine, (NESSIE) podria provar físicament la seva existència, i què passaria si ho fes? Què passaria si aparegués? Vet aquí una cosa que ni tan sols la ficció s’ha atrevit a imaginar” (pàg. 97); és a dir, que en aquesta crònica de fets reals tot es basa en el més inversemblant possible, i així els Nessie Hunters viuen en un estat permanent d’ànsia de parusia.

Després que l’autora ho medités durant molt de temps, el Monstre (perdó, la «Monstra») vindria a ser la garantia que podem viure per a una imaginació que dinamiti tot sentit comú, habitant en un viatge concentrat, albirant sense descans una mena de no-res, perquè la història del monstre no és més que una no-història, és a dir, una successió d’albiraments puntuals, individuals o col·lectius, juntament amb una altra successió de estafes més o menys descarades i més o menys intermitents.

Una sèrie de estafes que haurien afegit emoció i poesia a la vida, això no es discuteix. S’expliquen aquí coses realment insòlites, com el fet que el famós mag satanista Aleister Crowley considerés Nessie com la seva mascota i fins i tot li donés de menjar com si fos el seu gos (una ovella cada dissabte), perquè va viure durant un temps a la mansió encantada situada a la riba del llac Ness, anomenada Boleskine, plena de fantasmes i de sorolls inquietants, com la detonació d’un suïcida remot, casa que va ser adquirida per Jimmy Page i que es considera l’origen de la maledicció que va pesar sobre la seva mítica banda de rock dur, Led Zeppelin.

Una sèrie de estafes o al·lucinacions que fins i tot van arribar a la revista Nature o al Parlament britànic. Perquè sobre Nessie es va arribar a fer força política, sobretot a l’era de Margaret Thatcher i també després del final de la guerra: “A la dècada dels 60, es va considerar que, si (NESSIE) apareixia a la riba del loch, si era capturat allí, pertanyeria, segons la prerrogativa reial -és a dir, la sèrie de privilegis i immunitats que corresponen a la Corona britànica-, a la reina i que, per tant, estaria protegit per les lleis de quelcom anomenat Royal Fish, perquè la criatura seria considerada una mena de peix reial enorme. Un peix que podia, però, caminar o obrir-se camí fins a la riba” (pàg. 78); i és que molts havien vist el monstre passejant-se tranquil·lament per terra ferma…

Conclusió: que en aquesta història el menys estrany és el plesiosaure, i el més surrealista és l’ésser humà: “Quan una cosa anomenada The International Loch Ness Monster Search Party, és a dir, una expedició de presumptes experts japonesos, integrada per suposats oceanògrafs i biòlegs i qui sap què més, i liderada per un tipus -Yoshio Kou- que presumia de comptar entre els seus amics Tom Jones i Muhammad Ali, el boxejador, es va instal·lar en una de les ribes del llac i va decidir que el trobaria (el MONSTRE), les autoritats britàniques van tremolar. Perquè, i si passava? I si aquella gent el trobaven i se l’emportaven?” (pàg.87). A més, en aquella època es creia que el llac d’aigües negres ocultava una família de meravellosos plesiosaures verd-i-blaus… Però les autoritats es van tranquil·litzar ben aviat: Kou no era més que un actor i el seu seguici no estava integrat per científics, sinó per una colla de farandulers amants de l’Scotch, i els dinosaures amfibis no van aparèixer.

Qui conegui una mica Laura Fernández o hagi freqüentat les seves actuacions públiques s’haurà adonat que d’alguna manera escriu com parla, viu com escriu, en una torrentera de saviesa descontrolada que provoca reaccions en cadena des dels seus articles i les seves narracions, i també en aquesta crònica assagística que acaba de publicar, Laura Fernández en estat pur, multinivell, esbojarrada i, alhora, tan propera.

Títol: «Hay un mosntruo en el lago. El mundo como lugar fantástico».

Autora: Laura Fernández

ISBN: 978-84-19951-14-4

Editorial: Debate

Idioma: Espanyol

Nombre de pàgines: 120

Data de publicació: juny de 2024

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons