Entrevista a Fernando Castillo, historiador i viatger

Fernando Castillo: “Mirar models del passat per analitzar el present és tan estèril com inexacte”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Fernando Castillo, assagista rodamon i increïblement cosmopolita, amb una trajectòria tan àmplia que no hi cabria aquí, acaba de publicar ‘Explorador de bulevares’ (Renaixement), una col·lecció d’estampes literàries de ciutats, i una geografia sentimental, una de les seves obres més personals i, sens dubte, la més conceptista. Un llibre meravellosament editat que comença així: “Aquest llibre és el resultat de veure i recordar, però sobretot d’imaginar algunes ciutats i alguns llocs on es busca, alhora, el que van ser a partir del que són i de el que suggereixen…”

Com va sorgir la idea d’escriure una cosa així com un catàleg d’ànimes de ciutat?

La ciutat com a espai que reuneix de manera única el present i el passat, tan viu fins fa poc que semblava present, és un entorn que sempre m’ha interessat. La ciutat és un escenari que permet apropar-se des de qualsevol punt de vista, tant objectiu com a subjectiu. El resultat és una visió de la ciutat diguem-ne que imaginada de manera que les ciutats es converteixen, com va dir Ernst Jünger, realment en somnis, és a dir, en objectes fruit de la recreació literària i cultural. Amb el temps vaig anar reunint escrits sobre algunes ciutats, algunes de conegudes i d’altres, la majoria, no, que sempre m’havien interessat per raons diverses i sobretot imprecises, que permeten un somni literari de reconstrucció mental, sovint a partir del que no es coneix sinó per la literatura. Un exemple n’és l’apartat Geografía essencial, inclòs tant a Atlas personal com a Explorador de bulevares. No és més que un breu capítol, un exercici literari a la manera de telegrama o postal que és a mig camí de tot, de les gregueries, dels haikus, dels aforismes o dels poemes en prosa, que intenta mostrar el que suggereixen certes ciutats.

Què és la “simpatia steineriana”?

Podríem dir que és l’atracció especial que alguns llocs desperten en conciliar interessos i sentiments de forma excepcional, única, a què es refereix George Steiner, evidentment després d’experimentar-la. És un misteri saber perquè hi ha ciutats que inspiren emocions i proximitat, tant intel·lectual com sentimental , i altres no. És una cosa semblant al que passa amb les persones.

“És un misteri saber perquè hi ha ciutats que inspiren emocions i proximitat, tant intel·lectual com sentimental , i altres no. És una cosa semblant al que passa amb les persones”

Diríem que aquesta simpatia és potser una manifestació de proximitat i de vinculació amb llocs que no s’assemblen gens ni tenen de vegades qualitats objectives per causar aquesta atracció.

Cites diverses vegades Karl Schöghel. Qui era?

És un dels historiadors d’aquesta fornada sorgida a Europa, en aquest cas a Alemanya, que darrerament s’han dedicat a la història de la Mitteleuropa i de Rússia amb criteris moderns i amplis. Dues obres seves, una dedicada als processos de Moscou el 1937 i una altra a Ucraïna, són una molt interessant i bona aproximació a la realitat d’Europa des de la cultura i la política. 

A quina de les ciutats de ‘Explorador de bulevares’ viuries, i per què?

París o Roma, per raons de proximitat cultural i personal. A totes dues, com a Biarritz, Tànger o Palerm, em sento com a casa. És inexplicable, però la sensació és aquesta. Amb altres llocs, en canvi, no passa.

El París de l’Ocupació és un dels escenaris que més has investigat. Com vas arribar a Robert Brasillach i Pierre Drieu La Rochelle? Per què t’han interessat tant?

El París ocupat, ara tan de moda, és un lloc excepcional per observar el que va passar durant aquests anys tan especials com els que van del 1940 al 1944. En aquells anys foscos sembla que es van trencar tots els límits, en un París on es vivia encara una esplendor cultural notable, la moral es va tornar elàstica com mai no ho havia estat. No és estrany que l’ambient de l’Ocupació, tan literari com maligne, segueixi resultant interessant atès que hi destacaven personalitats tan equivoques i tèrboles, que a més es detestaven, com Drieu la Rochelle i Brasillach, potser els dos escriptors que eren veritablement feixistes a França, amb Lucien Rebatet.

Drieu, després de combatre a la Gran Guerra i comprovar com el món canviava mentre recorria les etapes de rigor de les avantguardes i el comunisme va acabar, després de superar un nacionalisme matisat, apostant per una Europa feixista sota l’ègida alemanya. En el cas de Brasillach, més jove i ben aviat lliurat a l’estètica nacionalsocialista, el pes del nacionalisme, o si es vol del maurrasianisme i de Barres, va acabar imposant-se encara que fos el més enverinat per l’antisemitisme. Tots dos van ser estrelles que es van apagar violentament els dies de l’Ocupació, en què la confusió i l’oportunitat es van imposar a d’altres criteris. En qualsevol cas, són dues personalitats que encarnen l’esperit i la realitat d’una època de crisi, si és que n’hi ha hagut alguna que no ho hagi estat.

Té alguna cosa a veure Modiano en tot això?

Sí, sí. L’obra de Modiano va ser el detonant, la brúixola per ordenar d’una manera nova tots els interessos i lectures que ja hi eren des de feia molt de temps. La manera d’apropar-se al passat de Modiano a les seves novel·les m’ha atret i interessat sempre. A més, conté una metodologia, una manera de fer, d’altra banda molt de la historiografia francesa. Val a dir que la narrativa de Modiano té la mateixa capacitat de renovar el coneixement dels anys de l’ocupació, que la  d’historiadors i escriptors com Robert Paxton Pascal Ory, Pierre Assouline, Herbert Lottman o Henri Rousso.

Et consideres inactual?

Imagino que ho dec semblar, i amb raó. Això no obstant, malgrat la meva dedicació per assumptes del passat, res del que passa al món em resulta aliè. Un va tenir un passat dedicat a les anàlisis de seguretat i les relacions internacionals i això perdura. Per exemple, segueixo la guerra d’Ucraïna des dels seus inicis i porto un diari que ja ha crescut massa. Més del que tots preveiem que duraria aquesta guerra.

De totes maneres es podria dir sense por d’equivocar-se molt que, en efecte, pràcticament en tot sóc irremeiablement un anacronisme. Una cosa que, d’altra banda, li espera a tothom qui tingui una mica de sort.

Mirem enrere amb les manetes del rellotge; concretament a l’any 2010: Per què la gent del 98 va odiar tant Madrid?

Perquè la ciutat, com tota Espanya, estava canviant ràpidament i a la majoria no els agradava el que estava apareixent, que no era sinó la metròpoli moderna, les masses, el soroll, la tècnica, la política al carrer… Les noves maneres i comportaments de la modernitat desagradaven els que havien nascut en tranquil·les ciutats històriques de províncies, com Azorín, Baroja, els Machado, Ganivet o Gutiérrez Solana, acostumats a un entorn que sabien vell, però que era allò a què estaven acostumats a la perifèria on havien nascut. Els següents, els de la Generació del 14, amb Ramon i Ortega al capdavant, ja eren una altra cosa. Aquests eren uns moderns que miraven Europa a través de França i Alemanya i volien canviar les coses. Al capdavall, la Gran Via és el carrer d’aquesta generació, almenys en el primer tram. Els del 98 es van quedar amb el històric carrer d’Alcalá i amb la Puerta del Sol.

Quins edificis recomanaries d’aquell Madrid racionalista i d’avantguarda que vas estudiar amb tanta dedicació?

L´obra dels arquitectes de la Generació del 25 i del GATEPAC a Madrid representa una mena d´exposició del nou llenguatge artístic que serveix no només d´aproximació a l´època, sinó també per a contrastar l´existència d´aquestes dues ciutats, la tradicional, castissa i majoritària, amb la moderna i minoritària, que sorgeix al Madrid de l’Edat de Plata. Una dualitat acusada, que és una de les característiques de la capital

Per a comprovar la importància d’aquesta modernitat només cal citar l’Edifici Carrión, el conegut com a Capitol, a la Gran Via, veritable far de Madrid, inaugurat en data tan assenyalada com el 1936, o també recórrer la colònia racionalista El Viso i veure l’apogeu geomètric dels seus hotelets, el cinema Barceló, una joia d’art déco o la piscina Club Stella, més tardana. A Madrid hi ha molt més exemples d’arquitectura d’avantguarda del que es creu. Només cal mirar-hi per a adonar-se’n.

“A Madrid hi ha molt més exemples d’arquitectura d’avantguarda del que es creu. Només cal mirar-hi per a adonar-se’n”

Quines eren les teves propostes a Atlas personal (2019)?

És un llibre molt especial, ja que és el primer dels publicats que no és un assaig, sinó una combinació de narrativa, d’assaig i de literatura de viatges, que combinava textos actuals amb altres escrits feia anys, el més antic dels quals era del 1974, concretament el dedicat a la Lisboa de la revolució dels clavells. Pràcticament tots eren inèdits o publicats a revistes de tirada gairebé clandestina, de manera que es pot parlar d’una recuperació.

Per què Tànger? Per què Alexandria?

A la seva manera i cadascuna des d’un extrem del nord d’Àfrica són dues ciutats mítiques, exòtiques i inseparables d’Europa, com Istanbul.

El seu passat, inclòs el viscut al segle XX, acaben consagrant la seva condició de ciutats llegendàries, aquelles a les quals en molts casos és millor no viatjar-hi, excepte amb la imaginació i la literatura.

Per què Biarritz?

Ha estat un lloc on fins fa poc temps persistien, bé que foradades, les restes de l’Europa que va ser, cosa que permetia treure el cap a aquest passat tan literari que és la belle époque amb la naturalitat del quotidià. I dic ha estat perquè ja gairebé no hi queden ni tan sols les bambolines del decorat, perdudes en les darreres dècades. Després hi ha alguna cosa personal, ja que durant anys he anat amb freqüència a Biarritz, la qual cosa t’hi acosta i explica molt. És una de les ciutats que em resulta més propera.

Qui era per a tu Paul Morand?

Com Valery, Larbaud i tants d’altres del segle passat, Paul Morand és un model de viatger i d’escriptor que és lluny de l’exotisme i de l’aventura, que de vegades són l’escuma del viatge que s’evapora de manera anecdòtica. La forma en què Morand s’acosta als llocs, la mirada i la manera com els descriu, però sobretot allò que hi destaca és que revelen una finor que sempre transcendeix l’aparent. El seu llibre sobre Venècia és un model. La veritat és que per a viatgers intrèpids prefereixo recórrer a Tintín o a Juli Verne abans que a recurrents viatgers a l’Àfrica.

Un altre personatge que sembla obsessionar-te és Ernst Jünger, a qui vas dedicar un assaig a Fervor de l’acer (2023). Qui era en realitat? Què et suggereix la seva vida i la seva obra?

Jünger és un home interessant perquè combina tant els elements del passat, fins i tot de l’Antic Règim i les normes cavalleresques que en part regien la guerra, com de l’època que li va tocar viure, el segle XX que comença precisament amb la Gran Guerra en què va combatre. Jünger és testimoni i protagonista de tots els horrors de la guerra més horrorosa que s’ha conegut, de l’aparició dels totalitarismes a un dels quals, sense desitjar-ho gaire, va servir de model inicial. De tot això en va escriure obres memorables, com les dedicades a la seva experiència a les dues guerres mundials, tan diferents per la manera com les va viure, a l’home modern, al treballador com a home nou, sense oblidar el seu interès per assumptes tan diferents com la bibliofília, l’entomologia o la filosofia. Tot això i la seva personalitat, potser no tan independent com semblava, li permet estar fora de les modes, però sense ignorar-les. Després hi ha la seva vida, ja que Jünger és d’aquells escriptors la biografia dels quals és inseparable de la seva obra, de manera que no saps que t’interessa més, com és el cas de T.E. Lawrence, de Malraux o de Hemingway. Jünger és inseparable del segle XX, a més d’un autor d’obres testimonials, memòries i diaris, extraordinari.

Creus que Europa està en perill, com als anys 30 del segle passat?

Mirar models del passat per analitzar el present és tan estèril com inexacte. Les condicions d’aquests terribles anys per a Europa, part dels anys de foc que van acabar amb el continent, són irrepetibles, com les de qualsevol època. Hi pot haver, i això és innegable, algunes semblances i alguns esdeveniments que suggereixen la mateixa música de fons, fins i tot ressons, però en el que és fonamental, les societats europees dels trenta i les d’aquest segle, són molt lluny d’assemblar-se.

“Alguna cosa passa quan l’extrema esquerra i l’extrema dreta del continent coincideixen en la mateixa tebiesa a l’hora de contemplar la política imperial i agressiva de Rússia”

Tot això no impedeix que es percebin amenaces objectives com l’existència d’una Rússia imperialista i agressiva que mira cap a si mateixa i a l’Orient abans que a Europa, d’uns Estats Units que es regiren cap al Pacífic i es desposseeixen d’aquest vernís europeu que els acompanya des del seu naixement, i d’uns corrents nacionalistes i populistes que exerciten l’antieuropeisme des de la mateixa Europa. Alguna cosa passa quan l’extrema esquerra i l’extrema dreta del continent coincideixen en la mateixa tebiesa a l’hora de contemplar la política imperial i agressiva de Rússia, un règim que està als antípodes dels valors que han fet Europa i que encara la mantenen.

De totes maneres cal confiar en Europa, que és el que veritablement dóna raó de ser a la forma de vida que portem des de fa segles els qui en formem part.

Quina n’està tramant ara mateix aquest incansable Fernando Castillo?

Doncs continuar fent el de sempre. Seguir escrivint i evitar repetir-me, que és una cosa que cansa, i continuar amb la fotografia i les exposicions. Tinc un llibre ja acabat sobre un assumpte tan del segle XX com és la fugida de diferents personatges en els darrers moments, que estic revisant, i també un text, més curt i més literari, que he de rematar i corregir, però que m’interessa moltíssim. És un treball diferent, que està molt avançat, tant que ja he fet algun avenç en alguna col·laboració periodística i a Explorador de bulevares, concretament un dels seus capítols. És potser el que més m’interessa en aquests moments i allò a què hi dedicaré el temps.

També hi ha un diari corresponent a un any, que ja està escrit i acabat, que de moment dorm en espera del seu moment, si és que mai arriba, i una crònica de la Guerra d’Ucraïna que està esperant el final de les hostilitats, ja que la veritable fi del conflicte sospito que no el veuré perquè cada vegada em recorda més el que va  passar a Corea.

“No arribo a les performances de Foxà, que s’anava d’hora d’un sopar perquè, segons deia, havia de matinar a les 11”

Dorms?

Sí, molt bé, sortosament. No arribo a les performances de Foxà, que s’anava d’hora d’un sopar perquè, segons deia, havia de matinar a les 11, però llevar-me aviat em resulta un acte de voluntat que em porta irremeiablement a la malenconia i al neguit. Dormo bé, sí.

Tens pàtria?

Pàtria com aquest lloc sagrat on nien el nacionalisme, la preferència excloent i l’entusiasme desfermat, em temo que no. Mai no m’he sentit pertanyent a res amb intensitat semblant al que es pot considerar la militància obedient. M’avergonyeix el lliurament desmesurat per excessiu i irracional. Tot i que això no impedeix que, discretament, hom tingui entusiasmes i preferències

De tota manera, com que la pàtria és un assumpte tan sentimental com cultural, que sorgeix a partir d’on es viu la infància, diria que sóc un europeu d’Espanya, una cosa així com un euronyol, si se’m permet l’opció i el terme horrorós. Un euronyol de Madrid, cosa que no té cap importància.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons