Estressats

Des d’un punt de vista tecnofeudal, la reforma cibercompetencial ha estat un èxit indiscutible; des d’un punt de vista pedagògic ha estat una autèntica catàstrofe

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

En el seu breu estudi Estrès i llibertat (traduït per Paula Kuffer i publicat a Buenos Aires per Ediciones Godot), Peter Sloterdijk reflexionava sobre la naturalesa política de l’estrès. Mentre la nostra societat sol parlar d’aquesta potència patològica com d’un problema individual, sembla clar que l’estrès s’injecta i es gradua des de les institucions per mantenir unides les societats i els Estats. Si no, sense pressió ideològica, sense subtils sistemes de vigilància, com aconseguirien sobreviure les estructures verticals?

La particular concepció que el filòsof de Karlsruhe té de l’estrès ens ajuda a comprendre què passa a l’Europa de les reformes competencials. En un altre lloc he escrit llarg i a bastantment de les nostres lleis d’educació com a dispositius “nacionalistes”, és a dir, com a definidores d’ortodòxies que deixen fora tota mena de “dissidents”, “antics” o “ganduls obsolets” que han d’anar sent reemplaçats a la nostra vida pública. El problema és quan aquests mateixos reemplaçaments deixen d’arribar, perquè l’estressor oficial s’ha passat de la ratlla i, en comptes d’obediència, el que cultiva és un mer col·lapse i atorga més dividends la desobediència o la dissimulació que l’acceptació de “l’autocrítica” ”.

Les revolucions, segons Sloterdijk, són injeccions enormes d’estrès social, que possibiliten els canvis accelerats i estimulen la productivitat. El mestre de l’estrès polític era, naturalment, Iòsif Stalin, del qual els nostres legisladors més visionaris i mil·lenaristes i les seves claques mediàtiques no són sinó aprenents de tercera fila: no obstant, en ser incapaços tots de construir una alternativa al Tecnolibertarisme siliconià, s’han convertit en perillosos clons del cibergurú californià. I si als telepredicadors de la Ciberveritat els hi afegim tota la càrrega acusatòria del neocalvinisme avui hegemònic, la gran festa de l’estrès insostenible està servida.

La monomania constructivista (en realitat, un dogma) ens ha liquat les vides, i també les escoles: “Des de fa unes dècades, s’ha convertit en una moda intel·lectual definir com a construcció tota mena d’autoritat del món que habitem en comú, per així despullar-la de qualsevol aparença de naturalitat i autoevidència. La “societat” es presentarà sempre com el constructor comú. D’aquí que es parli, com si fos el més normal, de la construcció social de les necessitats, de la construcció social de la infància, de la construcció social de la sexualitat, de la construcció social de la feminitat i fins i tot de la construcció social de la menopausa” (pàg.51). Segur que tot això ens sonarà. El problema és que aquesta reducció dels conceptes a la pura reactivitat emocional no ha conduït a un espai de llibertat més gran, sinó a una mena d’estat estressant de vigilància ortodoxa mútua.

Com ha estat possible? Sloterdijk ho explica de la manera següent: “Ara m’agradaria explicar per què el discurs sobre la construcció social de la realitat té un significat diferent del que pretenen els adeptes de l’argot constructivista. De fet, a la modernitat la realitat és una construcció, però no una construcció del subjecte, sinó una construcció dels defensors de l’objectivitat, que no pretenen altra cosa que evitar l’evasió del subjecte de la realitat comuna de l’estrès” (pàg. 52). En altres paraules, els que semblen més llibertaris són, en realitat, els més autoritaris, que prometen el contrari del que imposen. Això explicaria que els pedagogistes i els lomloistes, en nom del llibertarisme rousseaunià, en nom de la lleugeresa i l’equitat, obliguin a formar part de ramats humans que declinen pensar per si mateixos, obligant la població a romandre a la minoria d’edat civil , o a resignar-se a la seva condició econòmica considerada una “identitat” o un “ésser”, coaccionant els partidaris de l’estudi, l’autodisciplina, la mobilitat i els sentits durs, objectivats, racionalistes. Recomanant l’exili i l’ostracisme per als dissidents d’avui, partidaris dels significats compartits i els coneixements lògics i seqüenciats.

En altres paraules, el pedagogisme utilitza l’estrès com a eina de coacció política per acabar amb la pluralitat identitària i els futurs diversos, per crear una unanimitat ideològica reduïda a l’estàndard digital obligatori. Un estàndard exhibicionista, emorreacionari, ultraconsumista, hedonista fins a l’anhedonia generalitzada i hiperactiva. Així és el Tecnolibertarisme, una ideologia psicopàtica i èticament irresponsable: una estratègia de mercat impecable i totalment invasiva, absoluta en la fortalesa d’arguments cíclics.

Escriu Peter Sloterdijk, el 2011: “si la nova llibertat arriba fins al punt que enderroca el pes del que és objectiu, la reacció de la realitat no es fa esperar. A partir d’aquell moment, el concepte de realitat com a tal adopta un to reactiu, fins i tot amb un deix restauratiu. La modernitat només arriba a descobrir què és la realitat després que el seu intent per enderrocar el seu pes arribés a l’èxit durant un temps fitat” (pàg. 44). Això és el que acaba de passar després de l’aprovació de la LOMLOE, ja fa quatre anys. Amb aquesta nova revolució tensora, l’estrès docent i discent ha arribat a un volum tan gran que ha convertit la reforma en un procés impossible, per la senzilla raó que qualsevol altra proposta més “realista”, fins i tot més insatisfactòria, en el sentit de menys utòpica i més disciplinària, era més tolerable.

La crida a l’adhesió que feia trenta anys que funcionava ha fet fallida: no es pot complir amb els decrets d’avaluació emanats de la LOMLOE. Produeix menys risc i menys estrès la desobediència que la servitud a un constructe cultural tan aberrant. L’ortodòxia i la indefensió jurídica han deixat fora tanta gent que el sistema està a punt d’implosionar, com ja ha passat a Catalunya, on la Innovació Disruptiva ha estat tan violenta que no ha deixat cap espai de vida pròpia o creativitat.

Tota possible objectivitat s’ha volatilitzat, tot possible respir al marge de la burocràcia de vigilància s’ha esfumat: l’únic que realment tenim sobre la taula és la irrupció de la realitat (les proves PISA, els índexs d’ansietat) que, efectivament, pren la forma d’una reactivitat restaurativa, una força centrípeta que es fa en nom de la reflexió i del sentit comú.

Al seu torn, els pedagogistes més mediàtics s’esforcen més que mai a mantenir l’esforç de submissió, la seva revolució tensora, la seva hegemonia cultural liquant, la seva praxi persecutòria i acusadora. Però aquest estrès laboral que provoquen és insostenible, els estralls que ha causat en la credibilitat del sistema ens aboquen a una crisi generalitzada de confiança, a una fallida social que només afavoreix un disseny privatitzador, desregulador i desigualador. La revolució siliconiana en curs és un esforç extractiu, no pas una metodologia pedagògica que triomfa. Ja no és possible dissimular-ho més: la intrusió empresarial és massa descarada. L’estratègia del nou sentit comú ultraconservador ja és una altra: mostrar que l’intrusisme extractiu ja és inevitable, totalment real i irreformable, convertint la resignació en l’únic camí possible. Des d’un punt de vista tecnofeudal, la reforma cibercompetencial ha estat un èxit indiscutible, des d’un punt de vista pedagògic ha estat una autèntica catàstrofe.

La pregunta que ens hauríem de fer, per tant, és: Com reaccionar sense reaccionarisme? Com fomentar el que Sloterdijk anomena “liberalitat” sense tornar a caure a les presons de la naturalesa neoliberal? Com ser liberals sense ser neoliberals? Com deixar d’acceptar que l’única possibilitat per a docents i discents sigui un estrès aclaparador, aquí on el sistema posa tot el seu esforç a negar que aquest estrès existeixi? Què cal restaurar? Què fem, en definitiva? Com ens deslliurem del pedagogisme que és el braç secular de la Postdemocràcia-mercat? Rescatem l’objectivitat i l’escola pública igualitària, que ensenyi sense el dispositiu de domini polític que utilitza l’estrès com a arma principal de sotmetiment.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons