Escuela y libertad (Escola i llibertat)

Arguments per a defensar l’ensenyament davant de polítiques educatives i discursos pedagògics demencials

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

L’ educació i el zombi

En el seu Tractat de la reforma de l’enteniment (1677), Baruch Spinoza va escriure que les idees més vàlides eren aquelles que reunien dues condicions indispensables: per una banda eren clares i, en segon lloc, eren transmissibles. El llibre que estem ressenyant es proposa “defensar l’ensenyament davant de polítiques educatives i discursos pedagògics demencials” amb una prosa fluida i directa, sense els barroquismes confusionistes i neoescolàstics dels defensors del pedagogisme, entestats a reviure el mort vivent de les reformes competencials, que ja només se les creuen de portes a fora un grapat d’intel·lectuals orgànics instal·lats a la més lamentable ridiculesa. Això que és tan evident aconsegueixen demostrar-ho els dos autors amb un estil polemista que combina el rigor amb la ironia.

I és que el Frankenstein competencial ja no respon ni a les guspires elèctriques més desenfrenades, com podem comprovar amb els exemples de la vida real que els autors porten a col·lació, exemples que procedeixen d’una dreta molt interessada a deshumanitzar l’educació pública i una esquerra social liberal que fa la feina bruta als privatitzadors i paràsits de tot pelatge. El llibre s’inicia amb el relat del dia en què el pedagog suec Jonas Linderoth va confessar que “les idees reformistes dels noranta van utilitzar el marc de la pedagogia amb el secret fi de reduir la despesa educativa” i va mostrar “com una agenda econòmica es va disfressar de pedagogia” (pàg. 8). Al nostre país encara hi ha massa incauts que encara no han caigut del presseguer, que encara diuen que estan defensant presumptes causes humanitàries quan en realitat el que està sobre la taula és la residualització obligada de la xarxa pública per convertir-la en un abocador social per a població declarada sobrant pels nostres governs i organismes d’estructuració economicista.

Mestre, en el seu llarg text argumentatiu (l’epíleg de Fernández Liria és més aviat un al·legat autobiogràfic), parla clar i no deixa espai per a ambigüitats: “És possible pensar avui que la darrera (i enèsima) reforma de l’educació preuniversitària, imposada pel PSOE , és de veritat una reforma progressista? En quins paràmetres cal situar una posició progressista -d’esquerra, si es vol- quan parlem d’educació? L’aplicació precipitada i forçada de la LOMLOE a Espanya encaixa força bé amb l’advertiment de Linderoth i l’experiència prèvia del Pla Bolonya. La nova llei eleva als altars un popurri pedagògic que uneix elements centrals de les anomenades pedagogies alternatives amb la tendència patrocinada per multimilionaris nord-americans coneguda com a “Disseny Universal d’Aprenentatge” (DUA) i el creixent consens empresarial -provinent de la neoliberal i economicista OCDE – sobre el desplaçament de la centralitat dels coneixements per fixar-nos, millor, en les competències” (pàg.9). Aquests mantres liquidacionistes, acompanyats de les acostumades campanyes de desprestigi i criminalització, diu Fernández Liria que porta escoltant-les des dels anys 70 del segle passat.

La novetat del llibre consisteix en la col·lecció de disbarats enrojoladors que aporten els dos autors per demostrar com una ideologia demencial que va esclatar fa cinquanta anys ha servit per destruir els fonaments de l’escola il·lustrada que una democràcia necessita sostenir per no perdre els valors socials bàsics. I, un per un, van deconstruint les principals bases del pedagogisme actual per mostrar com estan servint per a corcar la convivència democràtica: l’Educació Basada en Competències, la burocratització, els decrets d’avaluació delirants, la demència digital i la conversió de la instrucció en un mercat ambulant hiperactiu i esbojarrat, que si aguanta és únicament per l’heroisme que demostren cada dia els docents que l’administració es dedica a insultar i humiliar des dels principals mitjans del país.

La idea vertebral d‟aquest assaig és la següent: una política educativa d‟esquerres no és la que imposa una suposada escola d‟esquerres, sinó la que blinda i dota generosament una escola pública forta, en un país que prohibeixi explícitament el circuit segregador concertat. A la rauxa habitual de bruixeries pedagogistes, el fons del tema de vegades no es veu del tot clar: PP i PSOE (i altres formacions polítiques d’àmbit no estatal), el que es dediquen a fer és a blindar la segregació per generar una societat estamental immersa en l’absolutisme economicista. Tota la retòrica del pedagogisme lomloista no és més que una pantalla de distracció orientada a blanquejar un procés imparable de liquidació cultural i retallada accelerada. Ha arribat un punt que les paraules han perdut el significat habitual i la xerrameca pedagogista els ha assignat un sentit oblic i manipulat, de manera que quan ens parlen de “llibertat” hem d’entendre “segregació”, i on es parla “d’inclusió” en realitat el que s’impulsa és un “austericidi”.

Així doncs, si per a alguna cosa pot servir aquest llibre és per treure la controvèrsia educativa dels deliris que solen esborrar la realitat per plantejar sense estridència, però amb certa contundència, la situació actual, presidida per la neollengua pedagogista, totalment “simplista i populista”.

Resulta imprescindible llegir ‘Escuela y libertad’ per adonar-nos de fins a quin extrem surrealista ha arribat el nostre país en el seu esforç per canviar una escola per a l’emancipació ciutadana en una fàbrica de generar desigualtat i carn de canó laboral sense dret a dignitat humana. El lector deixa el llibre perplex davant dels despropòsits que li acaben de presentar amb un ordre i una serenitat expressives realment encomiable, i malauradament, el diagnòstic, en absència d’una esquerra racional i responsable decidida a defensar els valors de l’escola democràtica, no pot ser optimista: “L’aula acabarà convertint-se en un magatzem de particularitats i faltarà allò essencial per aprendre, que és el silenci dels individus i deixar que hi parlin els conceptes, les idees que ens permeten pensar racionalment el món. Cadascú es quedarà amb el seu ordinador i programari adaptat i tunejat segons els seus gustos personals, tal com preconitza el DUA, i la classe serà una prolongació de la bombolla d’ego en què es converteix l’experiència amb els dispositius electrònics connectats a les xarxes socials i els serveis de feed d’Internet”. Ho han repetit fins a la sacietat els nostres dirigents: no hi ha res a aprendre, el que cal fomentar és la gimnàstica de la resiliència que permeti al futur empleat sobreviure entre terratrèmols econòmics, sense espai per a la reflexivitat, el lleure lliure, el saber estructurat, la pausa racional, la comunicació interpersonal, la lectura concentrada, l’estudi profund, el debat informat i el coneixement de les cultures i els valors universals, substituïts per l’Estàndard Digital i l’obediència a l’Autòmat.

Títol: «Escuela y libertad. Argumentos para defender la enseñanza frente a las políticas educativas y discursos pedagógicos demenciales».

Autors: Javier Mestre i Carlos Fernández Liria

ISBN: 978-84-460-5523-5

Editorial: Akal

Idioma: Espanyol

Nombre de pàgines: 171

Data de publicació: 15 d’abril de 2024

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons