Escola Pública i «bananeig»

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Des dels primers temps de la LOGSE va quedar prou clar que mentre a l’escola pública es procedia a la demolició de qualsevol criteri d’estructuració acadèmic i se l’obligava a aplicar tota mena de ximpleries pedagògiques, amb la privada –concertada o no-, se seguia en canvi la política de fer ulls grossos amb total desvergonyiment. El contrast entre l’excés de zel, en un cas, i el no gens dissimulat laissez faire, en l’altre, per part una inspecció reconvertida en guàrdia pedagògica militant, era i és evident. I entenguem-ho bé: no és tant un tracte de favor a la concertada, com de desfavor a la pública, explícit i descarat. Era imperatiu desestructurar-la, desvertebrar-la.

Al seu torn, les reformes administratives oportunes van transmutar la funció de les direccions dels centres cap a un comissariat polític, el gaudi de les prebendes i eventuals opcions trepadores del qual passava per l’obediència cega a les consignes. En ser doncs a la pràctica la fidelitat ideològica l’únic criteri de selecció de «quadres», les direccions es van convertir en corretja de transmissió de consignes i se les va dotar d’amplis poders pel que fa a la designació i creació de places –LEC i decrets d’autonomia, de direccions i de plantilles–, procedint a una desfuncionarització de facto dels cossos docents de l’ensenyament públic català. El mateix pel que fa als projectes de direcció i educatius de centre, tota vegada que estiguin en sintonia amb la doctrina oficial; pel que fa a la resta, ca l’ample. Hi ha hagut i hi ha honroses excepcions, certament, i en el seu honor cal dir-ho, però quan el funcionari perd la seva independència ideològica del poder polític, l’Administració acostuma a omplir-se de pilotes i mediocres delerosos de fer-se agradosos als ulls dels seus superiors.

S’hauria pogut optar per una consolidació millorada del model anterior, amb la direcció triada pel claustre i ratificada pel consell escolar del centre, amb funcions de gestió, administració i coordinació, però amb les qüestions acadèmiques a mans dels departaments didàctics; o per la professionalització, creant un nou cos de funcionaris, com en el model francès, amb funcions idèntiques a les del model anterior. Però no, es va optar per nostrada via del capatàs/comissari polític i el tan esbombat com grotesc «lideratge» pedagògic. El mateix en el cas de la inspecció educativa; no només es va eliminar la inspecció especialista per matèries i es van fusionar la de Primària i la de Secundària –tota una declaració d’intencions-, sinó que alhora es va deixar de convocar oposicions a inspecció i es va nomenar a dit els “elegits” -generalment amb carnet polític afí- en eufemística «comissió de serveis». I després de més de vint anys d’endollisme, quan es convoquen finalment oposicions –no pas per pròpia iniciativa, sinó per sentència judicial interposada per ASPEPC·SPS-, el «mèrit» principal resulta ser l’antiguitat com a inspector «interí». Vaja, com el que ell s’ho talla i el s’ho cus, tot a la mida del seu gust. Dels docents de trinxera, ja ni cal dir-ne res.

Pel que fa a les direccions, de tot això en va resultar una cosa en principi força paradoxal. En passar el director d’un centre públic a ser un mer capatàs de l’Administració a la qual està obligat perquè li deu el càrrec, també la seva dependència de l’Administració és molt més gran que la d’un director de qualsevol centre privat, no funcionari, que depèn en tot cas dels qui l’han contractat: els propietaris del centre. Un model de relació laboral propi de la lògica de l’empresa privada, però ontològicament incompatible amb la mateixa idea d’Administració pública, l’adopció del qual per la seva part produeix la forma de degradació que es coneix com «clientelisme», amb els seus inevitables i consegüents nepotismes, simonies, regalies i sinecures. És el que passa quan l’Administració «bananeja».

És veritat que hi ha hagut molts centres concertats que s’han apuntat al carro amb experiments pedagògics extravagants que són autèntiques preses de pèl; i que n’hi seguirà havent, fins i tot potser cada vegada més. Però llavors és que hi ha negoci pel mig, que és en definitiva el que compta. El problema és que per poder vendre enganyifes tecnològiques, metodologies pedagògiques de pa sucat amb oli i emo-beneiteries, cal abans haver convertit l’educació en un negoci, haver-la mercantilitzat, i per aconseguir-ho era ineludible neutralitzar una pública que seguia ensenyant, amb més o menys fortuna, però ensenyant.

Hauríem de recordar que tampoc no fa tant de temps que la pública tenia més prestigi que la privada, perquè ensenyava millor i els seus docents eren universitaris especialistes en la matèria. Amb la LOGSE i els seus successius avatars, va deixar de ser així. Simplement, calia crear el problema per poder justificar la solució mercantilitzada que, fraudulenta o no, produís en qualsevol cas els beneficis de rigor. I això no es podia fer si des de la mateixa base del sistema, els alumnes seguien aprenent a sumar i restar sense necessitat d’ordinadors ni d’aplicacions informàtics. Primer calia passar per la pedagogia del gomet, i saltar després a la de les pantalles. Només quan ja no s’aprèn perquè s’ha deixat d’ensenyar, aleshores ja sí que podem venir amb l’invent de la sopa d’all; i no passa res si se segueix sense aprendre gairebé res, forma par del model. Ja apareixeran noves solucions futuriblement fracassades; la segmentació, la renovació del bé de consum i la seva obsolescència programada són essencials a la lògica moderna del mercat.

Sorprèn també que molts dels que van lucrar amb els seus imaginaris vestits meravellosos per a emperadors enzes, i que van coadjuvar activament a endegar l’actual model educatiu, es lamentin i s’indignin ara perquè (una vegada més) s’estiguin tancant línies a la pública mentre es mantenen i fins i tot se n’obren de noves a la concertada. Una queixa i una indignació que comparteixo plenament, però per raons molt diferents: fa dècades que estem en les mateixes i no calia ser gaire perspicaç per a adonar-se’n. Potser sigui que només van mirar la lluna de paper que el dit assenyalava, sense fixar-se en el dit que, amb el seu assenyalament, ens revelava les seves intencions. Fins i tot en el cas d’alguns, el dit assenyalador era el seu… Amb franquesa, sorprèn la sorpresa d’alguns després d’haver estat més de tres dècades, ja sigui combregant amb rodes de molí, o lucrant-se fabricant-les. No sé de què s’escandalitzen, com no sigui de les seves malifetes. Sona massa a la fingida descoberta del famós “aquí es juga”, de l’inefable capità Renault de “Casablanca”; ells també amb les seves comissions ja prèviament cobrades. Freturen de la més mínima credibilitat: ens han acabat els quartos.

A veure si ens assabentem d’una vegada: benvinguts siguin els recursos, però el problema fonamental del nostre sistema educatiu públic no és ara mateix ni només de manca de recursos, sinó a què es destinen els que hi ha i, sobretot i fonamentalment, de concepte. Mentre seguim atrapats en la lògica mercantilista, l’amanuense educatiu del qual és el pedagogisme, no hi ha sortida. El que hem dit: el nostre problema educatiu fonamental és de concepte, i una Administració que li agraden les bananes.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons