Els mites pedagògics en Filosofia i el «preguntar» dels nens

És veritat que la filosofia és una “competència” innata que es revela en preguntar infantil?

Llicència Creative Commons

Alfonso A. Gracia Gómez

S’ha convertit en un lloc comú relacionar el preguntar filosòfic amb aquesta actitud, de vegades molesta, amb què els nens inquireixen la gent gran sobre absolutament qualsevol cosa. Per poc que ho analitzem, és fàcil distingir-hi un motiu fonamental, a saber, el mil·lenari renom del nostre sempre estimat Sòcrates, afamat “impertinent” que ens va llegar un saber fonamental, capaç de desemmascarar les teoritzacions quimèriques d’alguns dels seus més cèlebres coetanis.

Però amb la “simple” herència socràtica no n’hi ha prou per explicar la ingènua convicció, cada vegada més estesa, que la infància representa una mena de moment originari de la història de l’esperit filosòfic” de tot individu. En part perquè hi entren en joc certes concepcions pedagògiques d’ascendència constructivista, que actualment gaudeixen d’una posició clarament hegemònica en el panorama educatiu. Per això cal considerar si no hi haurà també un segon motiu que contribueixi a explicar l’èxit d’aquesta creença que relaciona, d’una banda, la filosofia com a saber i, de l’altra, el nen i el seu aprenentatge com a objectes d’estudi.

I així ens apropem a una tesi antiga, a una convicció estesa entre els mateixos filòsofs i de la qual, per exemple, n’han fet l’evangeli alguns autors celebèrrims com Kant o Wittgenstein: la idea segon la qual la filosofia no es pot confondre amb la seva història. Fer filosofia no és conèixer la filosofia, sinó “filosofar”. Si a això li sumem, finalment, el postulat constructivista, que (almenys en el seu vessant pedagògic) postula la superioritat ontològica de les “competències” sobre els continguts, el còctel que en surt és gairebé letal.

En efecte, sense la creença que l’activitat filosòfica consisteix en una mena de “competència” innata, que convé cuidar i guiar per tal que no sigui malaguanyada pels efectes “perversos” de la instrucció civilitzadora, no es podria entendre per què alguns troben en la curiositat infantil l’acció d’un pensament que pretenen “autènticament filosòfic”. La filosofia per a nens no deixa de ser, en aquest sentit, un corol·lari de les tesis antropològiques (pedagògiques) de Rousseau.

De manera, doncs, que no ens queda sinó formular-nos la pregunta: són veritablement filosòfics els qüestionaments i les preguntes que es plantegen a la infància? És veritat que la filosofia és una “competència” innata que es revela en preguntar infantil?

Jo, personalment, no ho tinc gens clar. D’una banda, és prou evident que els nens fan moltes preguntes, però, de l’altra, també en fan, pels motius que siguin, persones amb un nivell cognitiu baix. Fa uns anys vaig conèixer un home amb discapacitat intel·lectual que no parava de preguntar “Per què?”. Cap resposta no el satisfeia, però és que el seu comportament era, bàsicament, una estereotípia. Es pot afirmar que això el convertia en un filòsof?

Hi ha una relació paradigmàtica entre la filosofia i el no-saber, però sembla absurd entendre-la com una proporció directa (inversa, en aquest cas) en la manera de: a menys saber, més filosofia. Mentrestant i alhora que les filosofies per a nens i la pedagogia estructuralista fan apologia d’aquesta condició, obliden, tanmateix, que el filòsof és, abans que res, un savi. I un savi conscient de la seva petitesa no és el mateix que un ignorant.

Al meu entendre, la raó per la qual vinculem el preguntar amb la filosofia no té a veure ni amb l’art del diàleg ni amb el no-saber. Tot preguntar té un caire provocador (i és, des de Sòcrates, allò pròpiament filosòfic d’aquest preguntar): perquè qüestiona “allò sabut” i, així, al “sapient”, al “docte”.

Per tant, el nostre plantejament ha d’evolucionar: són les dels nens aquella mena de preguntes que ens qüestionen? En realitat penso que sí, tot i que no pas de la manera com ho pot entendre un seguidor de la pedagogia rousseauniana. Tal com jo ho entenc, el nen pregunta perquè necessita qui li respongui, i amb aquest efecte planteja un repte que li sembla insoluble. “Per què el cel és blau?” no és una pregunta moguda exclusivament per la curiositat; té molt de desafiament per a l’adult.

De fet, si se li respongués a aquesta pregunta parlant de la distinció òntico-ontològica, sembla evident que qui actués així no estaria pas responent a la seva pregunta. Tampoc s’acontentaria el nen si se li expliqués que el color és una construcció subjectiva que no correspon a l’essència de les coses. O potser sí, tot depèn de la capacitat de l’adult per oferir-se, ell mateix, com una màscara, un mirall que sostingui el no saber del nen en el camí cap a un saber possible. Així, per exemple, al nen que ens estem figurant li hauria valgut igualment que se li hagués respost un contundent “No ho sé, però hi ha gent que sí que ho sap”, que és una manera d’introduir-lo a l’ordre simbòlic de la Llei. Això és el que passava en aquella escena de Los santos inocentes (1984) en què un personatge paupèrrim (en l’àmbit econòmic) com Pepe, però orgullós del seu escàs saber, es veia obligat a respondre les preguntes impertinents (ja que això és aquest preguntar infantil i no pas altra cosa) de la seva filla  amb un simple “això digues-ho als acadèmics” alhora que intentava explicar-li els rudiments de la gramàtica espanyola.

El que mostra aquest exemple és que el fet de preguntar del nen no va necessàriament al darrere de la indagació de la veritat, sinó que té a veure, més aviat, amb la reparació d’una falta en el saber, a la qual només pot satisfer una resposta, la que sigui. I si resulta que aquesta pot tenir la forma de “El cel és blau perquè reflecteix el mar” –la qual cosa no és, evidentment, cap postulat filosòfic–, per què hi ha qui vol considerar que sí que hi ha no sé quina pulsió filosòfica innata després de la pregunta que li va donar lloc? Que potser no hi haurà algun tipus d’interès espuri després d’aquest tipus de supòsits? Que cadascú indagui la resposta a aquesta impertinent pregunta. Hi haurà, sens dubte, qui l’entendrà.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons