VA SUCCEIR…

L’endemà del 4 d’octubre del 1582 no va ser el 5, sinó el 15 d’octubre

Els deu dies que no van existir. La implantació del calendari gregorià

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

L’endemà del 4 d’octubre del 1582 no va ser el 5, sinó el 15 d’octubre. La raó d’aquesta anomalia fou l’aplicació del nou calendari que el Papa Gregori XIII havia decretat, tot modificant el fins l’aleshores vigent per un de nou més ajustat a la realitat astronómica. En honor seu es va denominar calendari gregorià. Així, l’any 1582 només va tenir 355 dies.

El grec alexandrí Eratòstenes havia establert al segle III a.C. la durada d’un any en 365 dies –el temps que la Terra triga a completar una òrbita al voltant del Sol–. Eratòstenes també havia establert la correcció d’un dia més cada quatre anys, els anys de traspàs. Se’l va denominar calendari julià perquè va ser Juli Cèsar qui el va adoptar oficialment a Roma el segle I a.C. Però tampoc no era exactament així. En realitat, la Terra inverteix una mica menys de 365,25 dies en completar una òrbita completa al voltant del Sol, aproximadament 365,242189 dies.

L’any 325, el concili de Nicea va adaptar les festes del calendari litúrgic cristià en funció del moment astral en què s’havia de celebrar la Pasqua, que es regeix pel calendari lunar, i la resta de festes mòbils en funció d’aquesta. La Pasqua es va establir per al primer diumenge després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera -a l’hemisferi nord-. Aquell any, l’equinocci de primavera va coincidir amb el dia 21 de març.

El desfasament entre 365,25 dies i 365,242189 és d’uns 11 minuts anuals. Va ser imperceptible al principi, però al cap dels 1257 anys que van del 325 al 1582, s’havia acumulat un «retard» deu dies. I és clar, l’equinocci de primavera estava tenint lloc, segons el calendari humà, deu dies abans del que tocava. Al pas que se n’anava i si no s’hagués corregit, en uns quinze segles més s’hauria estat entrant a la primavera a finals de febrer. I amb uns quants de milers d’anys, hauria acabat coincidint amb el dia de Nadal…

Astrònoms de la Universitat de Salamanca ja havien advertit aquest desfasament l’any 1515, i n’havien informat el Vaticà, que en va fer cas omís. Novament, el 1578, van informar de nou a la Santa Seu. A la segona advertència es va crear una comissió per estudiar el tema, en què van destacar els astrònoms Christopher Clavius, Luigi Lilio i Pedro Chacón. Es va comprovar també que a les Tablas Alfonsíes -les primeres taules astronòmiques de l’Europa cristiana-, elaborades el segle XIII a iniciativa d’Alfons X el Savi, s’havia assignat a l’any tròpic un valor de 365 dies, 5 hores, 49 minuts i 16 segons. Es va redactar un Compendium i el 14 de setembre del 1580 es va aprovar la reforma del calendari, que es duria a la pràctica dos anys després: el 5 d’octubre del 1582 seria el 15 d’aquest mateix mes.

Com a correcció de l’error que havia produït el desfasament, es va establir que no serien de traspàs els anys múltiples de 4 que ho fossin també de 100, amb l’excepció dels que fossin també múltiples de 400, que sí que ho serien. Així, els anys 1700, 1800 i 1900 no van ser de traspàs, mentre que sí que ho van ser el 1600, el 2000 i ho serà el 2400.

Els primers països que van adoptar el calendari gregorià van ser els de l’orbe catòlic: La Santa Seu, Espanya –i les seves possessions d’ultramar- i els principats i estats italians; França el va adoptar el 9 de desembre del mateix any. El 1583 ho van adoptar els estats alemanys catòlics i els Països Baixos (només els catòlics). Anglaterra ho va fer gairebé dos segles més tard, el 1752. Altres van trigar encara més: la Xina el 1912, Rússia el 1918, Grècia el 1923…

Tot i els seus indubtables avantatges sobre el julià, el calendari gregorià tampoc és exacte al cent per cent. Ajusta l’any a 365,2425 dies, deixant una diferència de 0,000300926 dies, és a dir, uns 20 segons cada any, la qual cosa significa que cal un reajustament d’un dia cada 3.300 anys. En qualsevol cas, es considera excessivament complicat intentar crear una regla per corregir aquest desfasament, perquè  també la Terra es desaccelera en els seus moviments de rotació i de translació, cosa que introdueix una nova diferència de temps que caldria anar corregint. De manera que el més pràctic sembla ser que quan el desfasament arribi a ser d’un dia -dins d’uns milers d’anys-, s’estableixi com a any de traspàs un any que no li correspongui ser-ho… O, també, atès el temps que encara falta, doncs que facin el que vulguin, perquè no es descartable que, al pas que anem, d’aquí uns milers d’anys, manin els terraplanistes…

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons