VA SUCCEIR… 

El 5 de setembre de 1877

El planeta Mart i els canals de Schiaparelli

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

El 5 de setembre de 1877 l’astrònom italià Giovanni Schiaparelli (1835-1910), després d’haver estudiat minuciosament el planeta Mart amb els seus telescopis i haver emprès la tasca d’elaborar la seva primera cartografia, va assegurar haver descobert uns misteriosos canals que solcaven la superfície. En difondre’s la notícia, ben aviat es va començar a contemplar la possibilitat que aquests canals fossin artificials, cosa que seria, alhora, una prova de l’existència de vida intel·ligent al planeta roig. La polèmica estava servida.

Schiaparelli distava molt de ser un farsant. Va ser un astrònom notori i prestigiós que es va dedicar també a la història de la ciència, especialment de l’astronomia. Ja havia destacat pel seu estudi de les estrelles binàries, els sistemes estel·lars compostos per dues estrelles i, en història de l’astronomia antiga, havia estat el primer a proposar que l’esfera celeste d’Eudox (408 aC-337 a.C.) no estava concebuda com una esfera material, sinó com una part de l’algorisme d’un càlcul anàleg a la sèrie moderna de Fourier. Però, com sol passar, es va fer famós popularment per la seva troballa menys afortunada: el suposat descobriment dels «canals de Schiaparelli».

Schiaparelli havia observat telescòpicament Mart en el moment més idoni per a això, durant la fase d’oposició de 1877, quan Mart i el Sol es trobaven en dos punts celestes diametralment oposats respecte a la Terra, i va creure observar sobre la seva superfície unes estructures lineals en xarxa, a la manera de depressions no gaire profundes, d’amplada variable entre cent i tres-cents quilòmetres, i de milers de longitud, que va anomenar canals. No havent-hi pluja a Mart, aquestes estructures havien de ser el sistema a través del qual l’aigua i la vida es distribuirien pel planeta (des dels pols, d’on presumptament s’extrauria el líquid element). Però això ja no va ser cosa de Schiaparelli, que sempre es va mostra molt prudent i mai no va assegurar que aquests «canals» fossin artificials.

Tanmateix, i per acabar-ho d’adobar, una mala traducció anglesa va venir a coadjuvar enormement a la propagació d’aquesta conjectura. Els «canali» italians es van traduir, ignorem si intencionadament, per «canals», que en anglès són cursos d’aigua artificials, en comptes de «channels», que en serien els naturals i una traducció probablement més acurada.

El descobriment dels canals i la possibilitat de vida intel·ligent a Mart va generar multitud de controvèrsies i especulacions. A nivell popular es van desfermar tota mena de fantasies sobre els autors d’una obra tan colossal. Entre els cercles científics, hi va haver astrònoms que van secundar les tesis de la vida intel·ligent a Mart, com el nord-americà Percival Lowell (1855-1916), que va publicar diversos llibres defensant aquesta tesi i va especular sobre les característiques d’aquesta formidable civilització marciana capaç d’extreure l’aigua dels pols i portar-la fins a les regions equatorials menys fredes. Entestat en defensar que hi havia vida a Mart, va acabar desprestigiat com a astrònom i al final es va haver de rendir a l’evidència. En qualsevol cas, la bella i intrèpida princesa marciana Dejah Thoris, de les novel·les d’Edgar Rice Burroughs, està clarament influenciada per les especulacions i desvaris de Lowell, que va arribar a inventar-se tot un imaginari marcià.

Entre els que s’hi van posicionar en contra, van destacar l’italià Vincenzo Cerulli (1859-1927) i l’anglès Edward W. Maunder (1851-1928). Tots dos van proposar que els canals eren il·lusions òptiques. També s’hi va oposar el naturalista i evolucionista col·laborador de Darwin, Alfred Russel Wallace (1823-1913), que va afirmar que la temperatura i la pressió atmosfèrica de Mart eren massa baixes perquè hi hagués aigua en estat líquid. Curiosament, Wallace va derivar posteriorment cap a l’espiritisme i l’ocultisme, tot i que ignorem si també cap als extraterrestres…

Les primeres imatges de Mart, preses pel Mariner 4 el 1965, van posar fi a la polèmica, demostrant que els canals havien estat, certament, il·lusions òptiques. I de vida intel·ligent, almenys fins on ens consta, tampoc. Una llàstima per Dejah Thoris.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons