El misterio Razumovski

Martín Llade ha après de la millor novel·la policíaca escandinava recent a no fer servir gairebé descripcions

Llicència Creative Commons

José del Rincón

Martín Llade: un narrador poderós

Després de ‘Lo que nunca sabré de Teresa’, excel·lent biografia novel·lada de l’actriu Teresa Ann Savoy, Martín Llade es planteja tot un repte: escriure una llarga novel·la històrica i policíaca en què Ludwig van Beethoven és el detectiu. I se’n surt més que airós del destret. La major part de la novel·la està escrita amb una pulcritud elegantíssima, però també hi ha molts exemples de veritable orfebreria verbal.

‘El misterio Razumovski’ (Edicions B, 2024, 651 pàgines) és una barreja perfecta de gèneres diversos. Almenys, és alhora una novel·la històrica, una novel·la policíaca, una novel·la humorística i una novel·la en què la música és la reina i senyora, i cada lector triarà quin d’aquests aspectes predomina sobre els altres. Per a qui pretengui estudiar la novel·la, la documentació és aclaparadora, tant en l’aspecte musical com en el merament històric, però admet també una lectura més desprejudiciada en què aquesta erudició no aclapara gens el lector i en què tot flueix amb facilitat. Aquest rigor no es contradiu amb una imaginació desbordant a l’hora d’idear la part fictícia, d’encaixar-la a la Viena del 1814 i de construir a la seva manera uns personatges que, en la seva majoria, són històrics. El llibre es llegeix, malgrat la seva extensió, amb facilitat i sense que l’acció decaigui ni un sol moment.

A diferència d’una pèssima novel·la sobre Bach publicada fa no gaire, a ‘El misterio Razumosvki’ tot el que no és fictici està tractat amb fidelitat a la història. I si l’autor d’aquesta altra novel·la sobre el Cantor de Leipzig remet al final a la “inabastable bibliografia” perquè el lector es molesti a recompondre el desgavell, Martín Llade, en canvi, afegeix al seu llibre un postludi aclaridor en què ens diu què va passar amb els principals personatges històrics després de conclosa l’acció.

D’altres crítics han fet notar que ‘El misterio Razumosvki’ beu de la novel·la policíaca de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX, i tenen raó: és cert que la peculiar parella formada per Beethoven i Anton Schindler recorda la que van constituir Sherlock Holmes i Watson a les novel·les de Conan Doyle; també és veritat que Llade va creant successius sospitosos, a la manera d’Agatha Christie a L’assassinat de Roger Ackroyd, tot i que jo diria que el donostiarra és més subtil que la britànica a l’hora d’anar assenyalant aquests personatges. Però no és menys cert que Martín Llade ha après de la millor novel·la policíaca escandinava recent a gairebé no utilitzar descripcions; amb no pas menys eficàcia que aquella amb què Henning Mankell o Stieg Larsson aconsegueixen ambientar les seves novel·les a Estocolm o en altres llocs de la Suècia actual, Martín Llade recrea a la perfecció la Viena de Metternich.

Corro el risc d’exagerar, però no he pogut deixar de recordar-me del Quixot en trobar-me amb una llarga novel·la en què el sentit de l’humor té moltíssima importància i en què hi ha dos personatges principals en què els papers estan invertits respecte a l’original cervantí: aquí és l’amo i no el criat l’equivalent a un Sancho Panza de Carnestoltes, gairebé bajtinià(1).

I ja que parlem dels personatges, cal dir que són un dels aspectes més aconseguits d’aquesta novel·la. La informació que la pròpia editorial difon insisteix en el protagonisme de Beethoven; el mateix Llade, per despistar, parla de tres protagonistes al cens de personatges que antecedeix la novel·la en si: Beethoven, Schindler i Razumovski. Però Andrei Razumovski no deixa de ser un secundari de luxe: el protagonisme absolut de la novel·la recau a parts iguals en el genial compositor i en el narrador en primera persona Anton Schindler: tant munta, munta tant. Partint d’un fet rigorosament cert i del fet que Schindler va ser més endavant el primer i el menys veraç dels biògrafs del sord de Bonn, Llade construeix un personatge no menys genial que el de Beethoven. Els dos protagonistes són personatges de gran profunditat psicològica, però alhora estan magistralment diferenciats. A l’hora de traçar els seus dos principals personatges, Martín Llade és alhora Terenci i Plaute.

L’escriptor guipuscoà és un mestre a l’hora d’integrar elements dissímils i que el resultat sigui natural i fluid. Si precisament el tret més conegut de la personalitat de Beethoven és el seu mal geni, a ‘El misteri Razumovski’ el compositor és el personatge en què més es concentra un bàrbar sentit de l’humor que també s’estén a la gran majoria dels personatges. Martín Llade construeix un Beethoven detectiu, posseïdor d’un gran sentit de l’humor (sense perdre, de vegades, les males puces) i fins i tot, de vegades, tendre, i el resultat és plenament creïble. I, gairebé del no-res, el director de Sinfonía de la mañana crea la contrapartida del seu peculiar Beethoven, que no és un sinó Anton Schindler, un altre personatge complex, a estones fanfarró, a estones presumptuós, que pateix les vicissituds més diverses, de vegades una mica forçades, però Llade és un narrador poderós i aconsegueix que el resultat sigui igualment versemblant.

De la mateixa manera que la protagonista de ‘Lo que nunca sabré de Teresa’ afronta amb bon humor les adversitats que sorgeixen a la seva carrera i no sabem fins a quin punt aquest humor pertany a Teresa Ann Savoy o al periodista donostiarra, a ‘El misterio Razumovski’ Llade també porta al seu terreny els seus personatges. Hi ha tota una gradació des de la més subtil ironia a l’humor de traç més gruixut. Curiosament, no hi ha a la novel·la cap joc de paraules, mentre que, en canvi, són el pa nostre de cada dia dels acudits de Simfonia del matí.

Amb el mateix mestratge amb què Martín Llade construeix els seus dos protagonistes, delinea els personatges secundaris, que són tipus d’extraordinària eficàcia; dos exemples són el tsar Alexandre I i l’emperador Francesc I d’Àustria, traçats a la perfecció amb molt poques pinzellades. Llade atribueix fins i tot trets comuns a algunes nacions, com passa amb la peculiar delegació prussiana.

És un fet que, en general, les novel·les dels darrers anys contenen més música que les de temps anteriors. Però serà difícil trobar una altra novel·la que contingui més música que aquesta i no només per la seva extensió. Estructurada en quatre grans parts que coincideixen amb els quatre moviments d’una forma sonata, cadascun dels vuitanta capítols està encapçalat per un moviment o per una obra de Beethoven, que pot o no aparèixer al capítol corresponent o en capítols del voltant. El 1814, Beethoven estava immers en l’escriptura de El momento glorioso, op. 136 (obra estimable, però que no està a l’alçada de les seves millors composicions) i el llibre ret comptes d’això, però les referències a moltes altres obres del seu autor i, amb menys freqüència, a altres compositors són continuades a la part fictícia de la novel·la, bé perquè alguns personatges toquen o canten aquestes músiques o bé perquè les recorden o en parlen.

El misteri Razumovski és música en estat pur; és una joiosa embriaguesa de música.

___

1. “Penses que series feliç allà. Doncs no ho creguis en absolut. La veritable felicitat és no saber com s’és de feliç. Potser penseu que us falten aquí salons de ball, cafès i teatres. Però l’ambició de viure en aquest món ha provocat més ruïnes que fortunes, i no hi ha més pobre que qui creu que no té prou per viure” diu Beethoven a la pàgina 589 a la jove Maria Schicklgruber. Canvieu els salons de ball, cafès i teatres per «ventas» i corrals de comèdies i aquest diàleg podria passar per qualsevol dels consells que don Quixot dóna a Sancho a la immortal novel·la de Cervantes. Per cert: a diferència de tantes novel·les espanyoles actuals, que al me modest parer abusen de l’estil reflexiu, a ‘El misterio Razumovski’ hi ha poca reflexió i molt encertada.

Títol: El misteri Razumovski

Autor: Martín Llade

Editorial: Edicions B

Idioma: Espanyol

Número de pàgines: 656

Data de publicació: marzo 2024

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons