El fascinant “acord Stefi” a la música de Bartók

Llicència Creative Commons

Marta Vela

Stefi Geyer (1888-1956) va ser una talentosa violinista hongaresa en qui Béla Bartók va reparar quan ella cursava estudis de violí a l’Acadèmia de Música de Budapest, on ell exercia de professor des del 1907.

Va ser llavors quan hi va haver un acostament entre la jove violinista de dinou anys i el compositor de vint-i-sis, que van iniciar durant l’estiu del 1907 una intensa relació epistolar alhora que Bartók concebia un concert per a violí i orquestra inspirat en una noia tan captivadora. Al setembre d’aquell any, li confessava l’existència d’un motiu recurrent, el teu Leitmotiv, un acord més gran, desplegat en sentit ascendent, coronat per un interval dissonant, la setena major, en una superposició evident de dues cinquenes justes, des d’una visió acústica de l’harmonia, que estudiosos com Lendvai han descrit com la “signatura” de Bartók.

No obstant, després d’una revelació com aquesta, Bartók sermonejava la seva enamorada sobre la decadència de les classes mitjanes i manifestava el seu ateisme amb cruesa davant una interlocutora profundament arrelada en el catolicisme, juntament amb diversos retrets sobre la seva mandra davant unes lectures imposades per ell, amb què pretenia polir la formació de la jove. El compositor acabava el concert de Stefi el febrer de 1908 sabent-ne el rebuig i el progressiu refredament d’una relació que acabaria amb l’acabament dels estudis de Geyer a Budapest i el seu posterior establiment a Viena, on s’hauria de casar amb un advocat .

Malgrat tot, el Leitmotiv de Stefi va romandre com una empremta indeleble a la música posterior de Bartók.

En les seves primeres obres folklòriques publicades, la col·lecció de Bagateles Op. 6 (1908), Stefi apareixia com a tancament de l’ambiciós volum…, malgrat les precipitades noces del compositor amb Márta Ziegler, una altra de les seves alumnes, aquest mateix any.

Més tard, l’orquestra dels Deux portraits op. 5  [Dos retrats (de Stefi) (1907-1911)], sempre governada per un violí solista, reflectia cara i creu de la musa del compositor, una imatge idealitzada a la primera part davant una altra distorsionada a la segona (potser , com l’estimada de Berlioz al final de la Symphonie fantastique (1830)?)…

…fins a la seva aparició a la monumental òpera El castell de Barbablava (1911), on el Leitmotive de Stefi representava la sensual Judith amb una sofisticada combinació d’arpa i clarinet, governada de nou pel característic interval de setena major.

Mentrestant, l’òpera de Bartók no es va estrenar fins a la fi de la guerra, el 1918, mentre que el marit vienès de Stefi va morir de la grip mal anomenada espanyola el 1919 malgrat que, l’any següent, tornaria a casar-se amb un músic radicat a Zuric. Però tot indica que, amb el temps, tots dos van tornar a tenir un contacte amistós, ja que la violinista ajudaria Bartók a establir-se als Estats Units, on ella havia fet nombroses gires en el període d’entreguerres.

Stefi Geyer va guardar la partitura del concert de Bartók fins al final de la seva vida i, només després de la mort de tots dos (la de Bartók, a Nova York, el 1945, i la de Geyer, a Zuric, el 1955), l’obra va poder ser interpretada per primer cop el 1958, a Suïssa, de mans del mecenes Paul Sacher, gran amic de la violinista, i el solista Hansheinz Schneeberger, mentre que Isaac Stern l’estrenaria a Carnegie Hall el 1961.

Bartók havia escrit el concert en dos moviments, davant de l’habitual esquema tripartit, com un retrat íntim de Stefi i, en contrast, un altre més desenfadat, sobre el material de Deux portraits.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons