Educació sense coneixement

La història ens hauria de fer ser una mica més cauts davant les promeses educatives dels avenços de les tecnologies de la informació aplicades a l’aula

Llicència Creative Commons

Jon Bustillo

L’implacable desenvolupament de les tecnologies de la informació, i en especial el dels dispositius que podem portar a la butxaca, estan configurant un escenari on cada persona té al seu abast qualsevol tipus d’informació a cop de clic. Informació que, a més, es pot oferir en diferents formats, velocitats i nivells de profunditat. D’alguna manera es podria dir que a través d’un dispositiu d’ús ben senzill i amb la corresponent cobertura, qualsevol persona té accés permanent a tota mena d’informació. Fins aquí semblaria que és una bona idea; un recurs a la nostra disposició que actua com un col·laborador expert que contínuament ens informa de tot el que passa a les nostres vides, i que ja s’ha incorporat als centres educatius pensant que seria de gran ajuda en la formació de l’alumnat.

Qui no ha somiat tenir un professor expert i divertit que t’expliqui les coses que cal aprendre? Encara més, d’aquesta manera es liquida el problema de no tenir sempre a disposició docents que siguin bons comunicadors i que dominin la matèria que imparteixen. Arribats a aquest punt, això recorda molt a altres èpoques en què d’altres tecnologies aleshores també revolucionàries havien de solucionar els problemes de l’educació, com la ràdio i la televisió, sense anar més lluny. Vells nous recursos que permetien posar de forma ubiqua bons comunicadors que, a través d’un bon guió (realitzat per unes poques persones expertes), expliquessin gairebé qualsevol qüestió a qualssevol persones. Malauradament, l’experiència ens ha mostrat que les expectatives generades van quedar molt lluny d’acomplir-se, i que la vetusta aula amb docents i alumnat va haver de recuperar-se i tornar a recuperar el seu lloc. La història ens hauria de fer ser una mica més cauts davant les promeses educatives dels avenços de les tecnologies de la informació aplicades a l’aula. Novament, lluny de solucionar l’educació, han vingut a incorporar nous problemes que no sembla ara per ara que tinguin solució.

Ara m’agradaria abordar la formació del professorat, un tema que al meu entendre se segueix descuidant. Aquesta no és una qüestió nova, ni tampoc que se li pugui atribuir en exclusiva a la irrupció educativa de les tecnologies de la informació, però que atenent a les promeses i expectatives més amunt esmentades, no sembla que calgui abordar. Ja no cal que els docents siguin experts en allò que imparteixen; per què, aleshores, cal esforçar-se a recordar, entendre i relacionar allò que està a un cop de clic? El rol dels docents, a mesura que la informació és cada cop més accessible per a tothom, ha anat desplaçant-se des del d’una persona experta en una àrea de coneixement determinat, que imparteix, fins al d’una mena d‘animador sociocultural que proposa activitats a l’alumnat que, a través dels dispositius, surfeja per sobre dels coneixements que es determinen en el pla d’estudis corresponent: el clàssic oceà de coneixements d’un mil·límetre de profunditat.

Davant d’aquest escenari, els docents ja no necessiten ser experts en la matèria que han d’impartir per a ser bons professors, i, llavors, tampoc llurs professors, és a dir, les persones que siguin els seus de formadors. I aleshores ja tenim el cercle completat. Pel que fa a això, guardo a la memòria les paraules d’una exdirectora de l’escola de Magisteri de Vitòria-Gasteiz, que a principis de segle ja advertia sobre les conseqüències de la implantació de currículums basats en l’adquisició de competències.

Quan els nous mestres formats amb els nous plans per competències dels graus d’Educació arribin a l’escola, serà un professorat a qui des de la Universitat haurem deixat orfe de coneixements. Llavors, l’alumnat que passi per les seves aules tindrà docents que ja no el valoraran i quan aquestes noves generacions arribin a les facultats, la Universitat es trobarà amb alumnat que tampoc posarà en valor el coneixement (ni el seu ni del professorat) i no hi haurà més remei que seguir aprimant el nivell d’exigència. El bucle inter-generacional estaria així completat”.

És més, des de l’actual òptica empresarial de l’escola on la “innovació” es converteix en un valor de mercat promogut des de la pròpia administració educativa –sovint condicionant-ne el finançament dels centres–, ser expert en una matèria no té interès ja que cap centre educatiu no obté rèdits per a tenir professorat destacat en les matèries que imparteix. Sí, en canvi, per a la promoció de l’ús a l’aula de dispositius electrònics cada cop més sofisticats, pel desenvolupament de produccions realitzades per l’alumnat que li siguin més o menys atractives, per diverses propostes de gamificació i per una infinitat de propostes metodològiques la validesa de les quals no està contrastada, però que com indica Aibar (2023), puguin ser comercialitzables com a “innovació” -ho siguin o no-.

Potser es pot argumentar que l’ideal seria la integració del coneixement expert amb aquest tipus d’innovacions. En aquest supòsit considero que hi hauria d’haver un esforç per part de l’administració en l’impuls del coneixement expert, si més no en la mateixa mesura que ho fa per a la promoció de les suposades innovacions. Òbviament això no passa i la balança està clarament decantada del costat de les pràctiques educatives comercialitzables, tot plegat amb la inestimable col·laboració de les administracions i de persones responsables de la gestió educativa. Aquí Rancière (2010) va ser un visionari.

La desvalorització del coneixement, així com la normalització des de les etapes més primerenques de l’educació obligatòria, dificulta greument l’accés a coneixements complexos, orientant les institucions d’educació superior al que Esteban (2019) anomena la universitat light. Una adaptació que obre de bat a bat la necessitat de tenir ben a mà la crossa del dispositiu mòbil. Dispositiu sense el qual cada cop tindrem menys opcions de comprendre un món cada vegada més complex i que, cada vegada més, només podem aprehendre’l a través del que ens indica el nou oracle instantani controlat per companyies privades el model de negoci de les quals, tal com indiquen Peirano (2019) i Wu (2020), passa per la comercialització de la nostra atenció, no pas pel nostre desenvolupament formatiu.

Sens dubte, una societat formada a través de propostes educatives que menyspreen el coneixement i afavoreixen la implementació a l’aula de pràctiques i dispositius comercialitzables és un escenari ideal per tal que l’ascensor social que podria ser l’educació quedi definitivament truncat. Coincidint amb Massó (2021) el sistema educatiu perd així una de les seves finalitats principals, abandonant a poc a poc l’alumnat que més necessita del coneixement per poder progressar socialment. Una societat que aborda la formació de les persones que més necessiten l’adquisició de coneixements per progressar, a través de propostes educatives no orientades a aquest fi, està abocada a reproduir les estructures socials actuals, una mena de castes socioeducatives que es perpetuen, tal i com ho mostra Sandel (2020) en descriure la tirania del mèrit.

___

Referències:

Aibar, E. (2023). El culto a la innovacion. Ned ediciones.

Esteban Bara, F. (2019). La universidad light: Un análisis de nuestra formación universitaria. Paidós.

Massó Aguadé, X. (2021). El fin de la educación: La escuela que dejó de ser. Akal.

Peirano, M. (2019). El enemigo conoce el sistema: Manipulación de ideas, personas e influencias después de la economía de la atención. Debate.

Rancière, J. (with Estrach, N.). (2010). El maestro ignorante: Cinco lecciones sobre la emancipación intelectual. Laertes.

Sandel, M. J. (2020). La tiranía del mérito: ¿Qué ha sido del bien común?. Debate.

Wu, T. (2020). Comerciantes de atención. Capitán Swing.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons