CARA A CARA AMB…

Eduard Iniesta, músic, compositor i intèrpret

“La feina d’un creador requereix molta disciplina”

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Conversar amb aquest inquiet compositor és tota una experiència. Sols veure com s’expressa amb ulls, mans i llavis sembla que estigui penjant i despenjant notes en un pentagrama, fins i tot dirigint un grup de músics tocant. Però la veritat és que n’Eduard és pura il·lusió plena de creativitat i ganes de canvi. Aquest tarannà el vam estar compartint durant molts esbarjos a l’escola. Ell nascut a Barcelona l’any 1968, jo al 1967, feia que ens separava un any d’edat i que per tant no poguéssim coincidir a la mateixa aula i grup, i és que estàvem a nivells diferents tot i compartir l’espai i temps comú dels esbarjos.

Foren èpoques en els Escolapis del carrer Diputació que gairebé vaig mig oblidar fins que una trobada d’exalumnes ens va fer coincidir de nou durant el novembre de 2018. Des d’aleshores el contacte s’ha mantingut per redescobrir un i altre cop aquell vailet fet compositor que m’explica que sempre ha defugit de la monotonia, fins i tot quan tocava per a Dagoll Dagom va arribar a sentir-se buit per dins al veure’s repetint les mateixes notes cada dia. En fi, que n’Eduard és un cul de mal seient, una ànima lliure que li cal la creativitat per respirar i que s’avorreix fins i tot del seu llenguatge. Per això, i en cada nou disc, canvia de tendència, fins i tot canvia l’estil de la portada. En l’última, per exemple, havia de ser en Ibáñez, però malauradament el gran del còmic va traspassar.

Eduard explica’m els detalls d’aquest últim projecte?

La Comunitat és el treball en el qual clarament deixo les guitarres en un segon pla per posar la veu davant de tot i al servei de les històries que explico. M’he fet càrrec de les guitarres, baix, piano, de la veu, dels sintetitzadors i dels cors, a excepció feta de la bateria i de les percussions interpretades per Toni Pagès.

Com va néixer aquest projecte?

La Comunitat neix de la necessitat de reflectir els temps que estem vivint oferint una fotografia del mateix, però, i alhora, proposo un suggeriment, un antídot eficaç. I és que els residents d’un bloc d’habitatges d’una ciutat qualsevol, son el protagonistes de La Comunitat. Cançons coescrites amb el meu germà Xavier, que exploren i descriuen sentiments alhora que ens parlen de desig, de tedi, de solitud, frustració, incomprensió, incomunicació i, sobretot de l’amor com a ancestral bàlsam i antídot per aquests “mals” del nostres temps.

Quan temps vau dedicar a construir aquesta “Comunitat”?

Ha estat un procés de composició i enregistrament d’un any, que vaig començar després d’estrenar al Mercat de les Flors i als Teatros del Canal de Barcelona la música del guardonat espectacle ODISSEA. Important fer esment que per primer cop, he treballat amb un productor amb qui he compartit la producció: Roger Rodés, guanyador del Grammy Llatí 2021 (Rosalía, Nathy Peluso, Shakira, Love of Lesbian…), amb l’objectiu de consolidar el so desitjat. Per altra banda, dir-te que la portada de La Comunitat havia de ser il·lustrada pel mític Francisco Ibánez, però va ‘traspassar’. Ara finalment ha estat magistralment realitzada pel cineasta Juan Millares així com les imatges interiors del llibret.

Quines relacions positives establiries entre els teus projectes professionals i la formació educativa que vas rebre?

La feina d’un creador requereix molta disciplina, perseverança i dedicació. I aquests dos elements han estat sense dubte, els millors llegats de la meva etapa educativa. Més tard o més d’hora, et mostraran la cara més amable i satisfactòria de l’ofici i oloraràs l’èxit. I et pensaràs que voles, que et menges el món i que això ja serà per sempre.

L’èxit mata l’èxit, potser?

Sí, i potser no caldrà que sigui un èxit públic. N’hi ha prou amb el personal. Potser en tindràs prou amb aquest èxit, però alerta, el mateix ofici posarà fi a aquest estat sublim, i cauràs amb el pes greu de la gravetat en un terrabastall d’acords histriònics i dissonants.

I què fer quan veus que ja no vas afinat?

Doncs quan això inevitablement passi, hauràs fet bé d’haver-ho previst i d’haver-te dotat d’una capacitat amb resiliència efectiva que et permeti seguir. I t’aixecaràs. I tornaràs a caure. I així és. Això és el més significatiu que em va deixar la meva formació educativa. Perquè estudiar un instrument és fer front molt sovint a les teves limitacions fins que ho deixen de ser i quan això passa, te’n trobes de noves i així successivament. Sense límit.

L’actual sistema educatiu l’estant criticant molt. Si hi haguessis estat format, hauria això fet millorar o empitjorar la teva activitat professional?

No puc avaluar amb profunditat el sistema educatiu actual que desconec. Però jo vinc d’un moment en què a banda de les classes a l’escola corresponent, procuraves emular les notes dels solos instrumentals dels teus referents, i trobar un so determinat, a força d’educar activament l’oïda escoltant i reproduint enrere i endavant la cinta d’un casset que albergava el teu solo preferit fins que aconseguies reproduir-lo.

Repetició, esforç i dedicació?

Cert i treballant sobretot les poques referències auditives d’aquells temps. Avui dia, disposes de materials il·limitats per a millorar. Vídeos Youtube, llibres aebersold…i molta tecnologia digital elaborada que et facilita molt la feina alhora que et confina en una zona de confort perillosa. Però això és un altre tema.

Per quina raó ho creus?

Perquè son eines molt atractives que et fan gaudir de l’estudi, però et redueixen l’esforç i la seva creativitat. Per posar un exemple, els llibres aebersold et permeten tenir una base de músics que t’acompanyen alhora que tu practiques. Aquest fet et permet posar el límit d’esgotament d’estudi en un límit superior. La conseqüència és que hi poses moltes més hores. Per altra banda, tenir un vídeo Youtube d’algú que et diu com tocar un fragment o un altre et permet reproduir l’explicació tants cops com vulguis. Simplement has de triar el vídeo adequat. I això sense esmentar la quantitat de música que tenim disponible per mitjà de les xarxes streaming que et permet conèixer molta música a la qual, en la meva època, hi accedies amb molta dificultat (discos d’importació, el viatge d’algun amic que et portava algun disc, etc…).

Aleshores totes aquestes eines, ajuden realment? O poden restar creativitat?

Totes aquestes eines són un gran complement a les classes que reps. Però atenció, serien com un complement alimentari que mai ha de substituir l’aliment, és a dir, la formació acadèmica. Si no, corres el perill d’assimilar tècniques imperfectes que dificultaran l’aprenentatge. Penso que s’han de fer servir en la seva justa mesura.

“La música és essencial en l’ésser humà. Tothom hauria de tenir una educació musical. I això no vol dir que tothom hagi de tocar un instrument”

Veient el teu camí professional, com creus que s’hauria de millorar l’actual sistema d’ensenyament?

La música és essencial en l’ésser humà. Tothom hauria de tenir una educació musical. I això no vol dir que tothom hagi de tocar un instrument. En una etapa primerenca, l’educació musical generalitzada, s’hauria de cuidar de sensibilitzar l’alumne. Fer-li assaborir les delícies del que suposa escoltar música, posar-li atenció, participar-hi…

Per què fer-los assaborir la música ja de tan menuts?

Perquè pot arribar el moment que la música t’atrapi. Sempre hi ha alguna cosa que ho propicia i si no arriba espontàniament o amb facilitat, s’han de posar tots els medis per facilitar-ho.

Com s’aconsegueix això?

Doncs fent-los escoltar molta música, participant dels estímuls que et provoca, gaudint-la. De la mateixa manera que hi ha lectures que formen part del programari, hauria d’haver-hi escoltes que també hi formessin part. Escolteu aquest disc o aquesta altre. Aneu a aquest concert o aquest altra. I després, comentem-lo a classe. Vull dir que a educació primària no pots pretendre que els alumnes aprenguin a tocar un instrument tan dificultós com la flauta o ni tan sols un “ukelele” si abans o paral·lelament no hi ha hagut aquest treball. A partir d’aquí, que cadascú integri la música en la seva vida al nivell que triï, però que hi sigui.

En un altra ordre de coses, també els ensenyaria que hi ha música funcional per gaudir-la de festa i en definitiva per sentir, escoltar i disseminar. Cal que aprenguin a gaudir d’ambdues i a distingir-les. També és molt important que els medis audiovisuals públics i privats participin d’aquest objectiu creant continguts alineats amb aquests objectius educatius. Només així aconseguirem tenir una majoria de públic amb un cert gust musical.

Eduard Iniesta

Compositor, cantant i intèrpret  d’una música singular i emotiva amb segell propi i d’una forta personalitat. Es reconeix com un músic salvatge, lliure i sempre en constant moviment on la seva música va passar per dues etapes ben diferenciades.

Una primera amb formació clàssica i de “world music” durant els seus primers 25 anys. Aquí Iniesta fou considerat un referent de la música mediterrània, malgrat que ell mateix reconeix que ha estat una etapa presidida per la necessitat vital de resistir-se al compromís d’un sol estil musical, restant obert a l’exploració de tot l’univers musical per continuar creixent i existint.

Fruit d’aquest període, destacar el premi Enderrock per el seu disc  “Andròmines”, premi Enderrock per la producció i arranjaments de “Marina Rossell canta Moustaki”, premi Barnasants per “Els Set Pecats”; composicions per a orquestra com “El Gos Solitari de Mozart” amb Joan Margarit o “La petita casa de mi mateix” de Joan Vinyoli; parella artística amb Mercè Sampietro, amb Lluís Soler; música per a teatre com “9 maletes” de Joaquim Oristrell, “Mi alma en otra parte” amb Centro Dramático Nacional, “Canigó” de Verdaguer o “L’Odissea” d’Homer; intervencions en bandes sonores per a cinema, televisió, publicitat, clàssica i dansa amb companyies com Dagoll Dagom, Universal Teatre, La perla 29, Orquestra del Gran Teatre del Liceu i Orquestra Simfònica de Barcelona entre d’altres. També va composar la música per a l’espectacle de dansa Odissea amb el premi butaca al millor espectacle de dansa 2023.

I podem afegir a tot l’anterior les aportacions i intervencions en 258 produccions discogràfiques; concerts i gires amb artistes d’estils tan diversos com Javier Camarena o Maria del Mar Bonet, o les direccions musicals i arranjaments per espectacles exitosos com Big Bang Beethoven (9 anys en cartell al Palau de la Música encara vigent) o Ma, me, mi…Mozart (16 anys a l’Auditori de Bcn encara vigent). En fi, aquí cal posar un llarg etcètera de treballs que formen un entramat polièdric a la recerca d’una sonoritat que busca i rebusca fruit de la reunió dels estils principals que ha desenvolupat. A més ja li ha posat nom, aquesta nova sonoritat l’anomena “síntesis”.

L’any 2020, amb el llançament del seu disc “Trajecte Animal” inicia una segona etapa on aquesta “síntesi” ja és un fet. Una síntesi que resulta ser un pop d’autor refinat, elegant i sensible on conflueixen cançons de crònica urbana amb pigments mediterranis, i actitud i textures plenament rockeres. Aquest treball li permet endinsar-se en aquest segon període que comença l’any 2022 amb un concert celebració dels seus 25 anys al Palau de la Música de Barcelona. En el present 2024 publica “La Comunitat” amb molt bones crítiques i ara per ara, considerat el millor disc del mes per Jordi Bianciotto a la Revista Enderrock. Si l’escolteu veureu que és un pop rock líric on la veu hi és molt present amb un missatge, que la societat està incomunicada i l’amor n’és l’antídot.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons