Dispositius mòbils als centres educatius: prohibir o reflexionar?

L’auge global de les mesures legislatives favorables a la prohibició dels mòbils als centres educatius xoca amb algunes veus crítiques que plantegen una reflexió més profunda.

Llicència Creative Commons

Enrique Benítez Palma

Durant els darrers mesos del curs passat es va parlar amb insistència de la necessitat de prohibir l’ús dels mòbils a col·legis i instituts; tanmateix, a l’inici del curs escolar 2024/2025 sembla que l’interès per aquest assumpte s’ha esvaït. Tot i això, les iniciatives administratives no han cessat a tot el món i han propiciat un debat entre els actors del sistema educatiu (professorat, famílies i alumnes), les autoritats del sector i els experts de l’acadèmia, del qual es poden extreure algunes idees i conclusions d’interès per a la seva aplicació pràctica i real.

A Espanya, el Consell Escolar de l’Estat (CEE) ja va fer al gener del 2024 unes propostes interessants sobre l’ús de dispositius mòbils a centres educatius no universitaris. En aquest document base, de dues pàgines, ja es reconeixia la contradicció entre l’objectiu cert d’aconseguir l’augment de les competències digitals de la població -cosa que convida a introduir i utilitzar eines tecnològiques a les aules- i els problemes derivats de “la utilització inadequada de dispositius mòbils d’ús personal”. Aquest primer document va obrir la porta a un altre posterior, de 18 de juny (El uso de dispositivos móviles en la educación del siglo XXI), que descriu els beneficis educatius de l’ús de dispositius mòbils, proposa la formació sobre el seu ús correcte per a l’alumnat i les seves famílies i posa el focus en els projectes educatius de cada centre i en la regulació diferenciada per etapes educatives; i esbossa unes preocupacions inicials oportunes sobre la inevitable irrupció de la intel·ligència artificial en l’àmbit de l’educació.

En dates més recents (setembre), ha estat l’Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) la que ens ha recordat les “responsabilitats i obligacions de la utilització de dispositius digitals mòbils a l’ensenyament infantil, primària i secundari”. Es tracta d’un text pedagògic, instructiu i molt útil, que recorda totes les obligacions derivades del compliment de la legislació de protecció de dades -que afecta els centres educatius, però també les empreses que ofereixen les seves aplicacions comercials en l’àmbit conegut com EdTech, i que propicien “tractaments col·laterals” de certes dades de caràcter personal, sense coneixement ni consentiment de les persones afectades ni dels responsables dels centres educatius. Aquesta absència de respecte per la privadesa dels principals proveïdors d’aplicacions d’ús educatiu mereixerà una altra entrada propera a Educational Evidence.

L’AEPD dedica en aquest document recent algunes pàgines a l’ús de dispositius mòbils als centres educatius, recordant la legislació autonòmica existent i esbossant les diferents situacions que podrien donar-se, incloent-hi les possibles sancions derivades de l’incompliment de la normativa, que en el cas dels alumnes dels centres públics de les comunitats autònomes que han regulat sobre aquesta matèria són més aviat de caràcter disciplinari que econòmic (retirada del dispositiu, possible expulsió del centre i altres). Cal preguntar-se, com es veurà més endavant, si no es produiran conflictes entre el professorat i els alumnes de més edat quan cal retirar o requisar els dispositius mòbils, i si l’aplicació de la norma serà pacífica o no.

El triomf de les mesures prohibicionistes sembla avalat per un ampli consens social, sobretot per part del professorat i les famílies. Sembla que diverses experiències demostren l’augment de l’atenció a classe i la disminució d’incidents de convivència escolar, així com la reducció d’episodis d’assetjament escolar a través de les xarxes. Això no obstant, altres investigacions es queixen precisament de la manca d’evidències per prendre una mesura tan dràstica i proposen mesures menys restrictives per abordar un assumpte tan complex. Una de les opinions discordants més crítiques la planteja Manuel Area Moreira, de la Universitat de La Laguna, que proposa “més educació i menys prohibició”, i parla de “la contrareforma digital de l’educació”, definida com “la reacció proteccionista davant dels efectes negatius de les tecnologies sobre la infància, adolescència i joventut, la resposta de les quals és prohibir o coartar la seva utilització als escenaris educatius”. Es tracta, doncs, “d’un plantejament contradictori pedagògicament, i que amaga una mirada conservadora i de vegades nostàlgica sobre l’educació”. El seu posicionament interpel·la la comunitat educativa, ja que defensa que “el negacionisme o prohibicionisme digital planteja el debat sobre la tecnologia i l’educació de manera simplista o maniquea, reduint-lo a discutir si [aquesta relació] és beneficiosa o perjudicial”, com si el context o els casos d’ús no importessin. L’adequada alfabetització digital d’estudiants i famílies, el foment del pensament crític i la creativitat, l’exemplaritat dels pares a la llar o l’ensenyament actiu més enllà de la mera recepció de continguts disciplinars són, molt resumides, algunes de les propostes d’aquest professor. Val la pena llegir el capítol (Nostalgias, miedos y prohibiciones. La contrarreforma digital de la educación) (en accés obert) titulat  “Didáctica y Tecnología. Encrucijadas, debates y desafíos”, de Miriam Kap (compiladora).

Un debat similar ha tingut lloc al Regne Unit, on l’anterior govern conservador va apostar per la prohibició dels mòbils a les escoles. Així, el febrer del 2024 va publicar una guia perquè cada escola dissenyés les seves pròpies polítiques d’ús dels mòbils, i un “toolkit” perquè els centres educatius comuniquessin amb eficàcia al conjunt de la comunitat escolar la possible prohibició, gestió i conseqüències. Alguns d’aquests consells per als directius educatius poden ser útils per als centres espanyols, ja que les autoritats britàniques van plantejar des de la necessitat començar amb períodes curts de prova, per veure la reacció d’estudiants i famílies, fins a la utilització de tot tipus de mecanismes de comunicació amb les famílies (correus electrònics, newsletters, reunions presencials, tutories, etcètera) per garantir una bona posada en marxa de la mesura, amb el suport de les famílies, minimitzant la resistència dels afectats, els alumnes.

No és tan fàcil la prohibició dels mòbils a les escoles, per molts motius. Hi ha famílies que volen estar connectades amb els seus fills; hi ha professors que han utilitzat amb èxit els mòbils per a engaxar els seus estudiants a les tasques de la classe i millorar-ne l’aprenentatge; es poden donar situacions d’alarma (com els massa freqüents tirotejos) que requereixen una comunicació constant amb els estudiants; o hi pot haver alumnes amb necessitats educatives especials que sí que necessiten portar-hi el dispositiu mòbil. Per no parlar de les enquestes que revelen l’ús abusiu dels mòbils fora dels centres escolars, davant la passivitat o l’aquiescència de les famílies, còmodes mentre els seus fills no els molestin. La societat ha de reflexionar sobre la contradicció que suposa exigir la prohibició de l’ús de mòbils a la jornada escolar, alhora que no es posen límits al seu ús a fora.

Una enquesta telefònica realitzada a Escòcia al professorat de secundària, el febrer del 2024, proporciona senyals d’alarma davant de la situació a les escoles. El 92% dels enquestats van afirmar patir interrupcions a les classes per l’ús inadequat dels mòbils per part dels seus alumnes; el 75% va contestar que les interrupcions es donaven a totes o gairebé totes les seves classes; al 72% dels centres educatius existien polítiques internes conegudes sobre l’ús dels mòbils, però només el 9% dels professors van valorar com a efectives o molt efectives aquestes polítiques internes. El 59% del professorat participant a l’enquesta estava d’acord amb la prohibició total o parcial (a classe) de l’ús de dispositius mòbils als centres educatius. Encara que no hi ha una enquesta similar al nostre país, es pot conjecturar que els seus resultats serien semblants, o fins i tot més alarmants.

Davant de les mesures prohibicionistes britàniques, professores com Sonia Livingstone, Miriam Rahali y Beeban Kidron  (London School of Economics) han plantejat algunes qüestions d’interès. Per començar, la contradicció entre les guies que animen les escoles a prohibir l’ús de mòbils i la mateixa Estratègia Nacional d’EdTech, que vetlla per la utilització didàctica de les noves tecnologies i l’actualització tecnològica dels estudiants per a la seva millor inserció al mercat laboral. En ple món digital, quan les relacions amb institucions públiques i empreses privades ja són en línia, no sembla apropiat que el sistema educatiu no formi part de l’alfabetització digital. D’aquesta contradicció en són molt conscients els professors, les famílies i els alumnes. Les autores també assenyalen l’absència d’evidència sobre els efectes de les prohibicions en l’aprenentatge i en la millora del comportament, malgrat reconèixer que hi ha una demanda pública a favor de la prohibició. I proposen la incorporació al currículum de matèries relacionades amb l’alfabetització digital, les habilitats digitals i la capacitat d’anàlisi necessària sobre els riscos derivats de l’ús dels dispositius mòbils a l’aula, i fora d’aquesta.

Potser el país on el debat és més viu sigui els Estats Units, on almenys 13 Estats han aprovat lleis restrictives o prohibitives, mentre que a Califòrnia està a punt d’aprovar-se l’anomenada Phone-Free Schools Act, que requerirà tots els centres educatius de l’Estat a implementar les pròpies polítiques internes d’ús dels dispositius mòbils abans de l’1 de juliol de 2026. En l’àmbit anglosaxó es tenen en compte les peculiaritats locals, o fins i tot individuals, dels centres, que poden adoptar polítiques més rígides o més flexibles en funció de la seva mida, entorn socioeconòmic, formació del professorat i altres variables. Entre la restricció i la prohibició hi ha una àmplia escala de tons.

El més rellevant del cas dels Estats Units és una enquesta del Pew Research Center publicada el juny del 2024, que aportava un parell de dades d’interès. La primera, relacionada amb el compliment de les normes legislatives i de les polítiques internes: a secundària, un 60% del professorat anticipava que seria difícil vetllar pel seu compliment (enforcement), un factor de què s’ha parlat poc a Espanya. La segona dada d’interès té a veure amb les respostes dels estudiants: per al 70% dels estudiants, els mòbils tenen més avantatges que inconvenients. Una resposta que revela la profunda contradicció social existent, ja que amb prou feines es posen límits a l’ús privat dels mòbils entre els menors d’edat, que passen hores i hores atents a les pantalles, alhora que es pretén que durant les classes aquest vincle – que és un enllaç amb el seu món- desaparegui.

En definitiva, i com han resumit els professors Christian Montag y Jon D. Elhai, hi ha arguments a favor i en contra de la prohibició dels mòbils als centres educatius. A favor de la prohibició esmenten la disminució de les distraccions a classe i la millora del rendiment educatiu; l’augment de l’activitat física en horari escolar; el creixement de les interaccions personals i l’aprenentatge de la gestió de l’avorriment, que pot conduir a utilitzar més la imaginació i la creativitat. Pel que fa als arguments en contra, destaquen que les famílies no es podrien comunicar amb els fills; que de fet les ments dels joves han de preparar-se per a un món ple de distraccions; els costos de compliment (costos econòmics dels armaris per dipositar els mòbils en arribar als centres educatius) i, finalment, que una prohibició d’aquestes característiques xoca amb els ideals de societat oberta i lliure. No és endebades que al títol del seu article es preguntin si necessitem un “uniforme digital escolar”. Una bona pregunta que mereix una resposta a l’alçada.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons