Discurs i derrota: l’esquerra que ja no sap dir res

Llicència Creative Commons

Oriol Corcoll Arias

És un fet conegut que Twitter (ara X) és un fangar discursiu carregat de soroll. Una mena de batibull cacofònic on conflueixen trols, dogmes i opinions creuades gairebé de manera balística. El baluard desencisat de la generació que més parla i que menys escolta. Però, en moments màgics, ajupit des de la trinxera i resant perquè res exploti massa a prop, un raig de sol il·lumina l’escena. El temps s’hi atura. Piula un ocell. Una idea. Un tweet que fa pensar.

VilaWeb publicava fa uns dies un article de Joan Ramon Sala i Cullell titulat És el moment de trencar amb l’esquerra actual. Sala i Culell és un autor que sap el que es fa, i posava el dit a la nafra argumentant que l’esquerra actual manca de capacitat transformadora. El conjunt de l’article evoca una nova esquerra gairebé com un autòmat rovellat per la burocratització i les emocions estèrils. Una rèmora analògica que vacil·la en el context actual. En definitiva, una esquerra incapaç de ser part activa i conformadora d’una realitat política coherent. S’hi evidencia un problema estructural, sens dubte. Però no serà, també, que aquesta esquerra ha deixat de parlar amb sentit? Podria ben ser que el fons del debat sigui purament discursiu. I si fossin víctimes d’una semàntica enquistada que els impedeix harmonitzar amb el present?

A aquesta nova esquerra —a casa, a Espanya, al món— no li manca pas passió quan parla d’estructures deliberatives, d’empoderament, d’assemblees constitutives, de ciutadania… però es perd per l’ansietat d’immediatesa provocada per les noves tecnologies. Acaba reduint-se a una remor de fons, una ressaca que esquitxa el receptor amb una pompositat verbal que només interessa a qui forma part de la seva pròpia parròquia. Com una litúrgia religiosa, aquesta repetició auditiva esdevé un ritual que serveix més per confirmar la identitat dels qui hi participen que no pas per transformar res. Es perfila així la paradoxa de la nova esquerra, l’absurd semàntic: es pretén incloure, però s’exclou. Es parla, però no es diu ben bé res.

A Sala i Cullell se li podria preguntar: no serà el moment de trencar amb l’esquerra actual a través d’una revolució lingüística?

Prengui el lector les paraules de Wittgenstein —“els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”— com a eix. No és cert que, si les paraules amb què es pensa i es comunica —a la manera del signe de Saussure, amb significat i significant— són relictes d’un passat esgotat, també ho serà l’imaginari polític que es pretén conformar? El que falla no és només la idea associada, sinó també la part més inconscient dels mots del diccionari d’esquerres, per estar associats a un passat històricament complex i, a vegades, perdedor. Paraules anacròniques que, tot i que van obrir nous horitzons al seu moment, actuen ara com a portes tancades. Ecos previsibles i buits, automatitzats i, per tant, generadors de rebuig per part de l’esquerra moderada.

Gramsci ja advertia que la lluita política decisiva no es dona només en l’àmbit institucional, sinó en la batalla pel sentit comú en una guerra per les idees. Si el significat de les paraules té poder sobre elles, hi ha també una altra aproximació teòrica. El que ell va anomenar hegemonia cultural va ser, dècades després, desenvolupat per la sociologia de Bourdieu. El llenguatge és capital simbòlic. Al final, qui guanya aquesta guerra d’idees és qui imposa paraules legitimadores, paraules capaces de crear i delimitar tota una realitat. Si l’esquerra actual té un problema de signe lingüístic, no es pot considerar legítima ni creadora de realitat política. Així és com pren força el relat hegemònic del capital.

El capital sempre ha comprès, gràcies en part a una educació no devaluada ni viciada pel pedagogisme absurd que defensa sensibilitats inexistents, que la paraula ha de crear marcs mentals propicis als seus objectius. Només cal observar els resultats de la dreta: s’identifica un problema, es tergiversa amb un polsim estratègic de populisme, i les paraules de sempre —llibertat, seguretat, ordre, prosperitat— són acceptades amb un entusiasme renovat. I és clar que les seves també són paraules del passat! Però, tornant a Bourdieu, s’han legitimat per concordança amb el context social.

Segons Lakoff, aquesta formació de marcs mentals es deu, en gran part, a la metàfora moral que estructura el discurs conservador en la idea que la societat ha de ser com una família que viu sota l’aixopluc d’un pater familias estricte però bondadós, que representa l’autoritat, la disciplina i la responsabilitat individual. Una figura paterna quasi divina que, en un món perillós, promet prosperitat i caliu a qui s’esforça i obeeix. Aquest marc mental crea signes legítims perquè és capaç de connectar emocionalment amb la necessitat de seguretat del receptor davant la por i la inseguretat. Però, quin marc mental té l’esquerra?

En encallar-se en un llenguatge autoreferencial i molt sovint acadèmic, el signe lingüístic de l’esquerra es troba buit de sentiments. Si amb la dreta hi havia la figura del “pare protector” com a imatge divina, amb la nova esquerra es té davant un pobre ésser pagà i mortal, un progenitor que viu enlluernat per un passat que ja no tornarà. I és aquí on, com tot pare carrincló, es ratlla el patetisme. No només no crea cap metàfora pròpia, sinó que viu en un signe lingüístic que reafirma el trauma de ser un heroi del passat. Però ja no és res més que una desferra política en el context actual.

En definitiva, és necessària una revolució semàntica de l’esquerra. Si no s’aprèn a crear marcs mentals nous a través d’una nova legitimitat lingüística, no es podrà tornar a convèncer, i la guerra estarà perduda. Per tant, la batalla del nostre temps, més que política, és lingüística. Una revolució de diccionari que, en un sentit purament gramscià, permeti guanyar la disputa de les idees. I compte! Amb facilitat, l’esquerra sol caure en operacions cosmètiques, nyaps neoprogres que busquen una rentada de cara superficial. No es parla de copywriting. Cal sanejar-ho tot. El nou signe lingüístic ha de ser coherent amb el context històric actual i rebutjar academicismes rancis i excloents.

Finalment, cal no caure mai en la trampa dels temps moderns i del discurs accelerat de la dreta. La nova esquerra ha de saber callar més i escoltar millor. No cal ser el més ràpid a respondre, a fer un tuït, a tenir un eslògan, a posicionar-se. Cal recuperar la pausa introspectiva per poder parlar amb sentit.

En definitiva, si el llenguatge és la matriu del pensament polític, l’esquerra no pot permetre’s continuar parlant des de fòrmules gastades. Cal reaprendre a dir per tornar a fer.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons