Entrevista a Diego Hidalgo, activista, escriptor, emprenedor, diplomàtic i mag

Diego Hidalgo: “El botó Off ha desaparegut dels nostres dispositius”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

“El desplegament tecnològic que marca la nostra època no es correspon plenament amb els interessos de la humanitat i és urgent reprendre’n el control”: així comença ‘Retomar el control. 50 reflexiones para repensar nuestro futuro digital’ (Catarata, 2024), el nou llibre de Diego Hidalgo, que torna a l’arena després del seu imprescindible Anestesiados (2021).

Què és la “tecnologia gasosa”?

Es tracta del darrer estadi de la tecnologia, en el model que proposo de les tres edats de la tecnologia digital. Quan va entrar a les nostres llars i a les nostres vides a partir dels anys 1970 i 1980, va ser més “sòlida” en el sentit que, com els sòlids, nosaltres controlàvem en gran mesura la distància que hi manteníem. Després, amb la popularització dels smartphones, es va fer més “líquida” i els humans vam començar a tenir més dificultat per contenir-la i definir la nostra relació amb els dispositius connectats.

La tecnologia gasosa que s’està desplegant ara s’assembla més als gasos, recolzant-se en dispositius que s’adhereixen més a nosaltres, sempre connectats, diminuts o invisibles, com són els rellotges intel·ligents, els altaveus connectats i aviat potser, la tecnologia implantable que ens prometen . Com els gasos, la respirem de manera conscient i permanent i ja no tenim el poder de decidir si estem connectats o no.

“La tecnologia és dissenyada de tal manera que perdem el control de la relació que mantenim amb ella”

“Dificultats de concentració, manca d’atenció als éssers més propers, ansietat… Les conseqüències d’aquesta addicció són cada cop més conegudes. El simple fet de tenir el telèfon intel·ligent a prop augmenta els nivells de cortisol, l’hormona associada a l’estrès” (p.15). Per què ens costa tant de reaccionar?

Precisament perquè la tecnologia està dissenyada de manera que perdem el control de la relació que mantenim amb ella. Ha desaparegut el botó Off dels nostres dispositius i, sense que ens n’adonéssim, aquest ens atorgava cert poder sobre ella. Hi ha una asimetria creixent entre les plataformes tecnològiques i el mateix usuari, que pensa que les està utilitzant mentre que, en realitat, sovint són elles les que el fan servir. Ens empenyen cap a comportaments cada cop més automàtics, desproveïts d’intencionalitat, optimitzats en funció dels interessos de les empreses que dissenyen aquests productes. I el seu principal interès és que passem el major temps possible amb ells, prendre el control de la nostra atenció i condicionar les nostres decisions.

Com podem frenar “l’atròfia total de la nostra persona” (p. 91)?

La tecnologia ens assisteix de forma cada cop més sofisticada en gairebé tot el que fem. Això pot resultar molt còmode al moment perquè brinda eficiència en les nostres vides i ens estalvia esforços. Si preguntem a algú: “Vols renunciar a la vida de manera que ja no hagis de fer ni triar res i et converteixis en un ésser totalment passiu?”, probablement contesti que no. El problema és que es tracta d’una espiral i, sense adonar-nos-en, anem renunciant a exercir les nostres pròpies facultats i a prendre les nostres pròpies decisions en àrees cada cop més extenses de les nostres existències. I si no tallem aquesta dinàmica en algun moment, aquestes s’empobriran.

Per a tenir la força de voluntat que permeti arbitrar a favor dels nostres interessos a més llarg termini, és imprescindible prendre consciència del que passa al final del camí si acceptem que la tecnologia ho faci tot per nosaltres. En un món on ja no haguéssim de caminar per desplaçar-nos, tot i així ens interessaria continuar fent-ho per no perdre aquesta habilitat, evitar una atròfia muscular total, no dependre de tercers per moure’ns i també perquè ens faria sentir millor. Passa una cosa semblant amb l’assistència cognitiva que hem de limitar si volem continuar exercint el nostre pensament.

“Hem de cultivar tot allò que ens fa humans i conservar algunes prerrogatives encara que suposi un esforç”

Per a no quedar absorbits en un món automatitzat en què el perímetre reservat a l’ésser humà es redueixi inexorablement, hem d’entendre que l’eficiència no és un fi en si i  que tenim interessos superiors. Hem de cultivar tot allò que ens fa humans i conservar algunes prerrogatives encara que suposi un esforç.

“A Espanya, segons un estudi publicat per Cyber ​​Guardians el 2024, els problemes de salut mental en menors de 20 anys s’ha quadruplicat entre el 1997 i el 2021” (p.20)…  Colpidor, oi?

Hem trigat a admetre aquest fenomen però fa anys que observem un deteriorament vertiginós de la salut mental, especialment en els menors. El que resulta sorprenent és que les estadístiques coincideixen en gran mesura a la majoria dels països on disposem de dades i aquest augment de problemes de salut mental es dispara a partir del principi de la dècada 2010. Això coincideix amb el període en el que el telèfon intel·ligent es generalitza i les persones estan connectades en tot moment. Estudis com aquest mostren no sols una correlació temporal sinó una relació de causalitat entre la hiperconnexió i aquest fenomen.

És veritat que tenim menys sexe a Occident en plena era del Tinder?

Això diuen les estadístiques a molts països. A França, per exemple, ha baixat 15 punts la freqüència de les relacions en els darrers 15 anys i, en els menors de 35 anys, els videojocs i les xarxes socials són ara més populars que el sexe.

Per què no hauríem de viure en una llar smart?

Quan connectem qualsevol element a internet, ens exposem a vulnerabilitats que poden ser explotades. Una llar smart pot ser hacker per tercers i podem perdre el control dels sistemes que governen la nostra llar. Però a més, gran part dels dispositius que permeten convertir la nostra llar en smart tenen com a objectiu aprendre més sobre els nostres hàbits i les nostres vides i treure el màxim profit possible d’aquest coneixement. Els robots aspiradors com el famós Roomba, per exemple, no només aspiren la pols de les nostres llars sinó una quantitat de dades. Aquesta va ser una de les principals raons per la qual Amazon va intentar comprar aquesta companyia. El mateix passa amb termòstats intel·ligents (Nest va ser adquirit per Google). Tot allò participa d’un sistema en què les nostres existències són cada cop més transparents i susceptibles de ser explotades.

“Des d’un punt de vista cognitiu i de motricitat, l’escriptura a mà també supera amb escreix la que es fa a través de dispositius”

Per què la tecnologia acrítica perjudica els aprenentatges?

En determinats contextos, pot afavorir l’aprenentatge. Però hi ha arguments poderosos a favor de limitar dràsticament el seu perímetre, especialment en l’educació escolar. Entre altres, els dispositius afavoreixen una distracció constant per als alumnes i afecten la concentració. També sabem que la lectura en paper és molt superior a la lectura en pantalles en termes de comprensió lectora. Des d’un punt de vista cognitiu i de motricitat, l’escriptura a mà també supera de sobres la que es fa a través de dispositius.

Fa poc hem llançat la campanya “Per una escola Off” que resumeix tots aquests arguments i convida a repensar la digitalització dels centres escolars (offm.org/educacion).

Segueixes amb el telèfon Nokia 3310 sense connexió a internet?

Absolutament. Ja estic connectat gran part del dia i, quan no estic darrere del meu ordinador, vull mantenir distància amb les distraccions que vehiculen els smartphones. El fet de no tenir-ne un també limita la quantitat de dades que se cedeixen a les plataformes i permet exercir de manera autònoma funcions com la memòria o l’orientació. No hi ha aquesta temptació permanent de preguntar a internet què hem de fer, pensar o en què fixar la nostra atenció.

Hi ha realment un perill d’extinció amb una IA descontrolada?

A Retomar el control presento alguns escenaris molt preocupants on sembla que resultaria molt difícil prevenir conseqüències catastròfiques d’una IA fora de control. No obstant això, el principal risc que veig a la IA té a veure més amb el fet que s’empoderi de les nostres vides de tal manera que el nostre paper com a espècie vagi disminuint dràsticament i acabem sent éssers totalment passius i desproveïts de tota voluntat i tot marge de maniobra. El nostre lloc en aquest món s’assemblaria a un animal domèstic. Aquest seria un altre tipus d’extinció, aparentment menys violent, però igualment poderós.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons