Coneixement, poder i educació

Llicència Creative Commons

Josep Oton

Coneixement i poder mantenen una relació ambivalent. Sovint, l’exercici del poder es fonamenta en la ignorància dels sotmesos. Impedir l’accés al saber és una estratègia útil per als qui pretenen subjugar els altres. En conseqüència, el coneixement és una eina imprescindible en el procés d’emancipació de l’ésser humà per a poder revertir la situació. El discurs il·lustrat va accentuar aquesta tesi en presentar l’obscurantisme, el frau, la superstició i l’engany com a aliats del poder.

No obstant això, Michel Foucault va plantejar fins a quin punt la veritat no és quelcom asèptic, sinó que respon a la lògica dels interessos dels poderosos. Segons aquest autor, es tracta “d’un mite que Nietzsche va començar a enderrocar en mostrar que al darrere de tot saber o coneixement està en joc una lluita de poder. El poder polític no està absent del saber, al contrari, hi està imbricat”.[1]

Foucault segueix l’ímpetu iconoclasta de Friedrich Nietzsche que ja qüestionava l’objectivitat del coneixement: “Què és llavors la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, antropomorfismes, comptat i debatut, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades, adornades poèticament i retòricament i que, després d’un ús prolongat, a un poble li semblen fixes, canòniques, obligatòries: les veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són.”[2]

Per a aquests autors, el poder i el saber són còmplices. No existeix relació de poder sense la correlativa constitució d’un camp de saber i, al seu torn, no existeix saber que no pressuposi i constitueixi al mateix temps relacions de poder. En paraules de Foucault: “L’exercici del poder crea perpètuament saber i, inversament, el saber comporta efectes de poder”.[3]

Així, doncs, en la seva opinió, qui exerceix el poder imposa el seu saber, un saber que, de retruc, legitima el poder, amb la qual cosa es completa el cercle i la mútua interdependència es retroalimenta. No és possible deslligar-los. No hi ha relacions de poder sense utilitzar el saber, ni cap saber aliè a la lluita pel poder. En conseqüència, no existeix coneixement independent del subjecte que coneix i, al seu torn, el subjecte coneixedor tampoc existeix al marge de relacions de poder.

Michel Foucault va estudiar aquestes relacions en dues institucions que entenia  com un laboratori social, la presó i el manicomi, territoris privilegiats per a estudiar les estratègies del poder, perquè en aquests espais el poder s’exerceix clarament i explícitament, a la vista de tots, sense màscares.

Des de la sociologia de l’educació es van traslladar aquestes tesis a l’entorn escolar. El mateix Foucault ja advertia: “Tot sistema d’educació és una forma política de mantenir o modificar l’adequació dels discursos amb els sabers i els poders que impliquen”.[4]

El diagnòstic és diàfan. L’escola és un reflex la conflictivitat entre grups socials en una societat tan complexa com la nostra. Els nens normals -és a dir, els que s’adapten a la “norma” establerta pel poder- estan predisposats a l’èxit escolar. En canvi, els que no s’adapten al saber oficial -perquè no encaixen en els esquemes del poder- són víctimes del fracàs escolar i de l’abandó prematur.

El sistema educatiu, que hauria de garantir l’accés universal al coneixement, no deixa de ser un camp de batalla polític. El poder aspira al seu control. La lluita pel saber és la lluita pel poder, d’aquí la picabaralla constant lliurada per a dominar l’educació.

Aleshores, des d’una perspectiva aparentment crítica, s’arremet contra el coneixement per considerar-lo un producte del poder que legitima els mecanismes de dominació. Per consegüent, cada alumne ha de construir el seu propi saber.

Ara bé, aquesta actitud subversiva que estén l’ombra del dubte sobre el coneixement, en la pràctica, contribueix a la proliferació de les falses veritats i, per tant, propicia encara més la ignorància i la manipulació

Simone Weil, testimoni de la perversitat de la guerra propagandista del règim nazi, afirmava molt abans de l’aparició d’internet que “la protecció contra la suggestió i l’error” és una de les principals necessitats de l’ésser humà. Denunciava la difusió en els mitjans de la seva època -ràdio i premsa- “no únicament les afirmacions errònies, sinó també les omissions voluntàries i tendencioses”. La conseqüència era, i és, que “el públic recela dels diaris, però aquesta desconfiança no el protegeix. Com sap que un diari conté veritats i mentides, reparteix les notícies entre les dues rúbriques, però a l’atzar, segons les seves preferències. D’aquesta manera segueix exposat a l’error.”[5] Fàcilment podríem aplicar avui aquestes afirmacions a les xarxes socials.

La reflexió de Weil coincideix sovint amb la d’Hanna Arendt. En la seva reflexió sobre la mentida com estratègia política, aquesta pensadora afirma que mentir constantment no té com a objectiu fer que la gent cregui en falsedats, sinó, més aviat, garantir que ja ningú cregui en res.[6]

L’actual context educatiu genera no poques preguntes. Entorpir la transmissió de coneixements ¿no podria ser una estratègia refinada del poder destinada a privar a amplis sectors de la societat de l’accés al saber per a poder subjugar-los? Les teories pedagògiques ¿no són opinions plausibles que han passat a ser fixades com a obligatòries? Parafrasejant a Foucault, tants programes individualitzats ¿no són tècniques del poder per tal que els individus estiguin “subjectes” a una identitat assignada i útil per al poder?

___

[1] Michel Foucault, La verdad y las formas jurídicas, Ed. Gedisa, Barcelona 1988, p. 59

[2] Friedrich Nietzsche, Sobre verdad y mentira en sentido extramoral, Cap. I

[3] Michel Foucault, Microfísica del poder, Ed. La Piqueta, Madrid 1980, p.99

[4] Michel Foucault, Vigilar y castigar, Ed. Siglo XXI, México 2008, p. 37

[5] Simone Weil, Echar raíces, Ed. Trotta, Madrid 1996, pp.48-50

[6] Hanna Arendt, La mentira en la política, Alianza editorial, Madrid 2022, p. 67

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons