Entrevista a Chantal Maillard, filòsofa, poeta, assagista

Chantal Maillard: “El poema és una cosa que murmura molt baixet”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Sense cap dubte, Chantal Maillard (Brussel·les, 1951) és una de les millors escriptores espanyoles en actiu. Ha destacat al camp de la poesia i el pensament; Premi Nacional de Poesia el 2004 és un honor que avui ens dediqui una part del seu temps per a repassar la seva trajectòria.

Per què i com vas matar Plató l’any 2004?

Ara fa 20 anys d’aquell intent d’assassinat. Dic intent perquè sembla que va ser fallit. Aquell filòsof té una tendència perversa a ressuscitar. I és que el problema continua sent el mateix que aleshores: vivim en les idees –i en les imatges– molt més que en la realitat concreta. Fins que ens toca de prop, “la mort” continua sent una cosa abstracta, una cosa que passa a d’altres. “La mort” és un concepte, i els conceptes no existeixen. El que existeix és el que està passant: una persona que agonitza, per exemple, o que de sobte deixa de ser-hi. Aquesta absència. Però, quan això passa, procurem no assabentar-nos, o elaborem estratègies per a defensar-nos de l’angoixa. A Matar a Platón, algú és aixafat per un camió. Van passant personatges, cadascun reaccionant a la seva manera davant del fet. Tots som personatges a la peça, també ho és Vostè: cadascun dels lectors o oients (he representat aquest text en escena a molts llocs) i la narradora, per descomptat. Que passem de llarg davant d’allò que pensem que no ens incumbeix és el que permet que es cometin les atrocitats de què, no obstant, tenim notícia.

Et vas doctorar en Filosofia i et vas convertir en una especialista en religions índies a la Universitat de Benarés. Quins són els millors records d’aquella època? Què vas aprendre fonamentalment allà?

Bé… No sé si això d’“especialista” em convé. No és gens “especial” tenir interès per certes coses i tractar d’aprofundir-hi. En aquest cas, l’interès era principalment perquè no entenia com podia situar-se tan dràsticament el començament de la “Història de la Filosofia” (d’Occident, per descomptat) en un moment determinat del pensament grec. N’hi va haver prou amb una simple frase de Parmènides treta convenientment de context perquè el fer filosòfic posés rumb a ponent. Però, què hi havia hagut abans? On era la baula perduda? Perquè és clar que pensar no neix de bones a primeres en un moment donat. I massa sovint els inicis es marquen a posteriori, d’acord amb allò que interessa. I com que alguns presocràtics havien entrat en relació amb pensadors del Nord de l’Índia, vaig entendre que calia anar a buscar altres inicis en aquests llocs.

“«La mort» és un concepte, i els conceptes no existeixen. El que existeix és el que està passant”

És clar que, la manera d’entendre la realitat en un lloc dista molt de com se l’entén a un altre. Per això quan se salva una frontera, s’ha de fer lleuger d’equipatge (i no em refereixo tant al que carreguem a l’esquena com al que carreguem a la ment). Quan se’n va amb la ment disponible, es pot intuir, sentir-se al cos més del que es pugui aprendre verbalment. Vaig aprendre dels búfals. Aquests grans cossos negres desembocant a les esplanades del Ganges per submergir-se a les aigües. Els seus ulls plàcids. Vaig aprendre del pas, la lentitud, la calma, la generosa mansuetud. Vaig aprendre a observar. Vaig aprendre a ser-hi.

Sobre la teva escriptura, la professora Virginia Trueba (Universitat de Barcelona) va escriure el 2022: “Convé tenir present de totes maneres que aquesta escriptura desprograma tota lògica dels gèneres; el seu és un traç continu que sosté les variacions mateixes que la conformen (com diem de les Variacions Goldberg), en aquest cas en un to entre allò conceptual i existencial, abstracte i concret, expressió tant del desig de calma com de la necessitat del crit”. Estàs d’acord?

Virginia Trueba és algú que sap combinar a la perfecció la intel·ligència amb l’empatia, una capacitat que sovint es troba a faltar en els acadèmics. Així que no hi puc estar més d’acord. Pel que fa a l’escriptura, la classificació en gèneres és quelcom, des del meu punt de vista, força nociu doncs, en dirigir els lectors cap a un o altre sector, elimina la possibilitat de les transferències i, per tant, empobreix. Es fa a les llibreries el mateix que en medicina quan l’especialista analitza un òrgan sense tenir en compte el funcionament de la resta de l’organisme. Convertir els àmbits en càmeres estanques és perjudicial per al coneixement. La hibridació dels sabers és, a més, tan necessària com la transgressió dels límits genèrics.

“Ningú “és” poeta o filòsof, sinó que està, durant més o menys temps, en estat poètic o filosòfic”

Què és per a tu la poesia? I la filosofia?

En això, després del que hem dit, semblarà que em contradig. Per això no tindré més remei que afinar en el que s’ha dit. Perquè certament, la poesia és una cosa molt diferent de la filosofia. Almenys segons com s’ha entès aquesta última a Occident. Per a començar, l’actitud per a l’una i l’altra és completament diferent, fins i tot oposada. El poema perquè sorgeixi requereix una disposició de l’atenció i una obertura. El poeta –i entenc per això aquell que està en estat poètic, ja que del que cal parlar és d’estats: ningú “és” poeta o filòsof, sinó que està, durant més o menys temps, en estat poètic o filosòfic –, el poeta, deia, no va a buscar res, es disposa a rebre. Atén. Per contra, el filòsof s’afanya en la cerca. Per això parteix d’una premissa, desenvolupa i procura arribar a una conclusió. La filosofia és esforçada i l’òrgan que duu a terme la tasca és la capacitat d’efectuar enllaços lògics. No així el poema, que s’ha d’inscriure al cos abans que a la lletra. Però, no és cos igualment, l’intel·lecte?, em preguntarà. Sens dubte. El procés intel·lectual és una activació de l’organisme, però es cuina en un determinat lloc, mentre que al poema s’activa el cos tot sencer i, especialment, els sentits, que mai en queden al marge, com en el procediment hipotetic-deductiu, que és el propi de la filosofia (insisteixo: tal com s’ha entès a Occident).

El 2020 vas publicar un llarg poema impactant donant veu a Medea. Què consideres més vigent d’aquesta figura mitològica? Com vas arribar a la conclusió que havies d’escriure una obra sobre una figura tan potent i controvertida?

No va ser per conclusió, va ser per necessitat. L’empatia: la necessitat no només de comprendre l’altre sinó que siguem capaços de posar-nos al lloc d’un altre, de qualsevol altre, i de patir les seves emocions és un tema que travessa tots els meus escrits, sobretot a partir de Matar a Platón . Es pot dir que és un leitmotiv. I no només a la meva obra poètica, també als meus assajos. De fet, el llibre que precedeix el poemari Medea porta per títol La compassió difícil, i tracta d’això: de la dificultat que trobem d’empatitzar amb la persona els actes de la qual es jutgen inadequats, perversos, cruels o, com en aquest cas, “contra natura”. És certament molt més fàcil compadir el que, segons els nostres codis, considerem innocent, això ens dóna bona consciència. Però el que és realment difícil és fer-ho amb qui jutgem culpable. I aquest és el tema. Perquè, si ho mirem bé, tots som culpables tan bon punt concebem, tots lliurem als nostres fills a una mort segura, al patiment ineludible que l’existència depara, i a la inclemència d’un món per al qual no sempre i no tots tenim recursos.

Medea és una figura que, a efectes de l’indispensable decreixement de la població humana que aquest planeta requereix, podria servir-nos de símbol actiu, ja que, evidentment, com diu aquesta Medea secular i sàvia que he volgut despertar als seus inferns, “matar allò que s’estima no és un fet del que tingueu coneixement”. Del que es tracta és que les dones prenguem consciència que si bé podem generar vida, també ens hi podem negar. Podem deixar de procrear, per bé del planeta i de tots els éssers que en formem part.

“La vida no és només continuïtat, també és discontinuïtat, trencament, caos, tot això és necessari perquè advingui un nou ordenament”

“El riure estètic assimila allò que per al riure ordinari és inacceptable”; és una frase teva de La razon estética, assaig teu de 2017. Podries ampliar-nos-ho?

Ja fa molt de temps que vaig escriure aquell capítol on vaig voler fer-nos còmplices de la ingenuïtat d’aquella Pantera rosa, que tanta tendresa em produïa. No podria ara fer-ho millor, ni de bon tros, resumir-ho en poques línies, així que, per contestar la teva pregunta, apuntaré tan sols el següent.

Llevat d’aquella que esclata per pura vitalitat (el riure dels nens quan corren, per exemple), originalment, el riure és una reacció que forma part del sistema defensiu de l’organisme. El riure provoca un augment en la producció de les endorfines necessàries per reaccionar davant del perill. Que alguna cosa semblant passa també quan ens enfrontem a quelcom inesperat o absurd és un tema que els còmics saben molt bé. Per fer riure cal presentar una situació en què alguna cosa, de sobte, no encaixi i trenqui la natural continuïtat del relat. El més curiós és que també podem trobar plaer en aquestes interrupcions. Perquè la vida no és tan sols continuïtat, també és discontinuïtat, trencament, caos, tot això és necessari perquè advingui un nou ordenament. El plaer té lloc quan la tensió que es genera davant d’una cosa aparentment incoherent s’allibera. Aquesta tensió és, en realitat, la mateixa que es genera davant d’una metàfora: dos elements dispars que es fusionen o superposen com donant a entendre que són similars, quan no ho són, o no del tot. És el com-sí-però-no que posa en marxa aquest mecanisme metafòric. Només que, en allò còmic, en resoldre’s l’absurd, els elements dispars no s’integren, sinó que, ben al contrari, el que passa és que es restaura el codi. El còmic és conservador. El riure estètic, en canvi, seria el que no només acceptés la inadequada integració del que és dissimil, sinó que amb això ampliaria els marges.

En un poema de Hilos (2007) et preguntaves el següent: “Què farem del poema sense metàfora, / del vers desposseït de la seva naturalesa, / de la seva afició al desvari i la grandiloqüència?”. Et repeteixo la pregunta: Què farem amb ell?

Deixar de banda la poiesi (la fabricació de l’artefacte) per disposar l’atenció i escoltar millor. El poema és una cosa que murmura molt baixet, i cal silenci per a poder-lo sentir. Si la ment és plena de paraules i judicis, el que farà serà projectar fora allò que ja sap o creu saber. No hi haurà lloc per al descobriment.

Quina poesia actual us interessa?

Escassa. La d’Inger Christensen potser la que més.

Quin és el teu pensador de referència, si és que en tens?

És una pregunta difícil de contestar. M’han interessat molts, i ben diferents, depenent de l’època i del tema en què estigués embolicada. Saltant-me les caselles estanques i tirant de biblioteca, puc recordar Camus, Kant, Schopenhauer, Epíctet, Michaux, Pessoa, Deleuze, Nagarjuna, Watzlawick, Bateson, Laozi, Zhuangzi, Quignard, cadascun per un aspecte diferent, i entre molts d’altres. Però he de confessar que els qui més m’ensenyen són les herbes, les cigales, les muntanyes, aquells éssers dels quals el tità Tifó coneixia la parla.

En què treballes ara mateix?

En afinar l’escolta…

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons