Entrevista a Carlos Roberto Gómez, poeta, catedràtic, editor i promotor cultural

Carlos Roberto Gómez: “La Universitat de Puerto Rico (amb els onze recintes) continua amenaçada”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

A l’illa de Puerto Rico tothom sap qui és Carlos Roberto Gómez, perquè és hiperactiu. Sembla que, en comptes d’envellir, aquest home rejoveneixi i vulgui donar cada cop més guerra. Catedràtic de la Universitat de Puerto Rico a Humacao, autor d’un enorme cabal de poesia, que inclou 6 premis nacionals en aquest gènere, [últims títols: La espina que florece (2023); Inventario (2022); Un largo suspiro (2021)], es dedica fonamentalment a mimar el seu projecte editorial (Isla Negra, https://www.islanegra.com/), ajudar escriptors joves, garantir la continuïtat de revistes acadèmiques (Cuadrivium, Exégesis) i concep la gestió cultural com una mena de vessament nòmada.

Benvolgut Carlos Roberto: 32 anys d’Isla Negra… Com ho veus? Com et veus? Disposat a arribar al mig segle?

Vull començar per agrair aquesta invitació tan generosa i genuïna.

Aquest proper any planejo jubilar-me de la Universitat i aquesta nova etapa m’ha portat a pensar i repensar Isla Negra Editores… Crec que hem deixat un model, sobretot al Carib i des del Carib. Aquests més de vuit-cents títols, mai no he volgut saber la quantitat exacta perquè 800 són molts i 800 són pocs, m’han deixat certament empremta. Depenent del dia, em veig llest per prosseguir o per passar el testimoni.

Recomana’ns autores i autors joves porto-riquenys joves…

Com a editor em prendré el privilegi de no anomenar ningú en particular, però sí que puc assegurar-te que és un gran moment per a la poesia porto-riquenya perquè la producció de les editorials independents i alternatives ha donat suport als més joves. En el cas d’Isla Negra hem inaugurat una sèrie, a la col·lecció d’assaig ‘Visiones y cegueras’, anomenada «Hermanas López Baralt» en homenatge a la tasca investigadora i modèlica de les famoses acadèmiques Luce i Mercedes López Baralt. En aquesta sèrie es publiquen les tesis de mestratges dels investigadors més joves.

Com està la producció historiogràfica porto-riquenya? Hi ha relleu?

Molt viva i productiva. Causalment, no fa gaire hem publicat un llibre titulat: ‘Interioritades. Entrevistas a doce historiadores puertorriqueños’ que n’aplega molts d’aquest relleu (d’historiadors i historiadores) a què et refereixes. Els autors, Luis A. López Rojas i José R. Calderón Rivera, són dos destacats membres d’aquesta nova escola historiogràfica.

“Isla Negra no ha aturat la feina, tot i els temps d’huracans, pandèmies i juntes de control fiscal”

Què estàs publicant ara? Què es cou a Puerto Rico?

Isla Negra no ha aturat la feina, tot i els temps d’huracans, pandèmies i juntes de control fiscal. En aquests moments, treballem al cicle d’estiu i hi ha llibres de crítica literària, historiografia esportiva, contes, novel·la, poesia i més.

Com està el país en general? L’últim cop que parlem gairebé tot estava en ruïnes i hi havia una revolució cívica en curs… S’han superat aquestes dificultats?

El país, colpit per l’huracà Maria, pels terratrèmols al sud de l’illa i per les mesures que ha imposat una junta de control fiscal assignada pel govern federal dels Estats Units, es manté dempeus, però la recuperació ha estat molt lenta perquè, entre d’altres coses, la corrupció dels administradors (polítics) ha creat una burocràcia que, com era d’esperar, entorpeix l’avenç.

Han desaparegut les nuvolades que planejaven sobre la UPR? Continueu anomenant “Yupi” la vostra institució?

La Universitat de Puerto Rico (amb els onze recintes) continua amenaçada. En ser la Universitat de l’estat (la més econòmicament accessible i la de més prestigi) per les oscil·lacions polítiques, pels ajustaments de pressupostaris de la Junta de Control (és la dependència governamental que ha patit més retallades) i per la caiguda demogràfica (resultat de migracions de molts porto-riquenys a USA després de l’huracà, terratrèmols i junta). Així, avui es parla del tancament de recintes, manca de places permanents per al professorat i augments de costos de matrícula. Yupi és l’expressió d’afecte amb què s’anomena les dues primeres lletres de la Universitat (de) Puerto Rico.

Vas néixer a la República Dominicana el 1959… Jo sé que mantens fortes arrels amb l’illa veïna, sobretot culturals… Explica’ns això.

Vaig néixer a República Dominicana de mare dominicana i pare guatemalenc. Des dels cinc anys visc a Puerto Rico. Això ho solc resumir en la meva biografia literària així: Va néixer a República Dominicana i va renéixer a Puerto Rico. La meva dominicanitat es fonamenta en els anys (des dels meus 6 als meus 16 anys) que passava durant les meves vacances d’estiu a casa dels meus avis materns, concretament en un poble anomenat El Seibo. Després, el projecte d’Isla Negra es va fonamentar en aquests vincles afectius per desenvolupar un pont cultural entre les dues illes que, entre altres coses, ens porta a ser l’única editorial caribenya que és present a totes les 24 edicions de la Fira Internacional del Llibre de La República Dominicana, a més de la publicació i promoció d’importants escriptors dominicans.

“Hi ha una identitat fonamentada en els somnis, les lluites i els projectes de Martí, Luperón i Betances, entre d’altres imprescindibles patriotes del Carib antillà”

Hi ha una identitat antillana?

Sí, hi ha una identitat fonamentada en els somnis, les lluites i els projectes de Martí, Luperón i Betances, entre d’altres imprescindibles patriotes del Carib antillà. Isla Negra Editores és un humil intent d’apropar aquestes illes que tot i estar tan a prop continuen tan lluny. Els nostres projectes d’antologies Los nuevos caníbales, són potser el millor exemple del nostre esforç per tal que aquest somni no sigui només un somni.

Segueixen tan belles Mayaguez i Aguadilla?

Aquestes dues ciutats de l’oest de l’Illa, que tan paradigmàtiques van ser per a tu i per a les investigacions que van permetre els teus dos viatges a Puerto Rico, segueixen vives, puixants i culturalment pertinents.

Continues sent tan nerudià?

Tot i que el nom d’lsla Negra és un homenatge a una de les tres cases de Pablo Neruda a Xile, la meva devoció inicial a aquest enorme poeta (motivada pel fet d’haver estat ‘Residencia en la tierra’ el primer llibre de poesia que vaig llegir en el meu camí cap a aquest misteri) s’ha convertit en una devoció cap a la poesia com a ofici. Així, després de Neruda van arribar altres veus per commoure’m: veus d’Amèrica com Huidobro, Paz, Vallejo, Mir, de Burgos; veus del Japó amb l’haikú, veus de França amb els simbolistes, veus d’Espanya amb el 98 i el 27. Més recentment he trobat altres mestres com José Valente, d’Espanya i Blanca Valera, del Perú.

“Un flamboyán és un arbre que viu perpètuament incendiat de flors que segresten el vermell de la sang i el groc del sol”

Quins són els teus projectes ara mateix?

En termes de poesia, treballo en tres llibres: Diario de un camino (breus proses poètiques sobre la poesia), Exilio (poesia) i Cinema Paradiso y otros boletos de ida (poesia). En matèria acadèmica, he acceptat una invitació a ser part del Comitè Executiu de la Càtedra UNESCO en Educació Superior al Recinto de Río Piedras de la UPR, projecte que em farà deixar les meves tasques docents al Recinto de Humacau, tot i que mantenint la direcció de les revistes Exégesis y Cuadrivium.

Explica’ns, per acabar, què és un flamboyán.

Un flamboyán és un arbre que viu perpètuament incendiat de flors que segresten el vermell de la sang i el groc del sol. Les seves arrels l’amarren a la terra com a un increïble navili. La seva ombra és tan àmplia com les ales de les àligues dels mites. Mirar-lo per primera vegada és endur-se per sempre més el Carib.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons