Canvis d’etapa i curt termini

L’inici de curs torna a la realitat els estudiants que van acabar batxillerat i comencen la universitat, enfrontant-se a un nou salt acadèmic a les seves vides

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Els canvis d‟etapa educativa són gairebé sempre complexos. Alegreu-vos si com a estudiants, pares amb els seus fills, o com a docents amb un grup, no heu notat cap anterior: d’educació infantil a primària, de primària a secundària, o de secundària a formació professional (FP) o batxillerat, o de batxillerat (o cicles formatius de grau superior) a la universitat.

Quan hi ha dissonàncies, discrepàncies més o menys severes, o directament la bufetada acadèmica és de mà oberta, aleshores som davant d’un problema sistèmic, que en molts casos es viu com a inesperat, per part de les famílies, o com a inevitable per habitual, per part del professorat. Així passa quan alumnes que arriben d’Educació Secundària Obligatòria (ESO), amb expedients de notable alt o excel·lent, de sobte comencen a suspendre el primer trimestre de batxillerat. O quan alumnes que van obtenir qualificacions brillants a batxillerat i la selectivitat s’estampen a primer de carrera. Passa alguna cosa. Curtplacisme.

Un factor és que de vegades s’oblida el que ve després. L’exigència es rebaixa, ja que no es passa bé davant el temut suspens, reflex en l’avaluació que no s’ha arribat als objectius acadèmics esperats. Però no només pateixen els estudiants, sinó també els docents, fustigats per la pressió per promocionar els seus alumnes. Perquè, encara que això sigui un treball d’equip i la responsabilitat de l’aprenentatge sigui del discent i d’ensenyar del docent, en la inexorable tendència social al reduccionisme, i a buscar culpables, s’ha passat per efecte pèndol del “si suspens ets mal estudiant” al “si suspens ets mal professor”. I, als extrems, tots hem tingut, o conegut (o estat), alumnes que passaven i catejaven molt, o docents pèssims que suspenien a dojo quan en realitat els molt deficients eren ells. I les seves problemàtiques tindrien, uns o altres.

Però ara no parlem d’aquests extrems de la gaussiana, de la sort atípica. Anem a allò sistèmic, derivat de la legislació educativa. Si no s’adquireix un contingut determinat en un nivell educatiu, que apareix als plans d’estudis del següent, serà més probable el fracàs.

Es dóna la situació que en molts casos no hi ha coordinació als temaris que plantegen els legisladors. Així per exemple, a Espanya un estudiant que cursa física a batxiller es pot trobar fàcilment que tot el temari de segon, del qual s’examina a la selectivitat, a penes apareix en la matèria de física que cursa en aterrar a primer de carrera, sovint centrada en la cinemàtica i la dinàmica, continguts que va tocar amb sort dos anys abans a l’inici de batxillerat, però que de cop i volta s’introdueix mitjançant el càlcul diferencial i integral. I això si ha cursat física a batxillerat!

Perquè passa que bona part dels estudiants que arriben a la universitat, en carreres amb notes de tall inflacionades per la resistència dels governs a l’augment de places públiques, no han cursat matèries fonamentals dels estudis a què accedeixen. No van poder bé perquè no apareixien als plans d’estudis (cosa habitual en el cas d’alumnes que provenen de la formació professional), per incompatibilitat horària als seus centres de secundària, o bé perquè no se li van oferir, per falta de professorat o per la baixa demanda.

Així, a tall d’exemple, em comentava un company que en un curs de física de primer d’enginyeria d’uns 75 alumnes, després d’una breu enquesta molt recomanable que els fa per saber qui té al davant, directament 15 no havien cursat física des de l’ESO (alguns provenien de batxillerat científic i altres de FP). Afegia després a la complexitat de la seva aula dos alumnes que sí que havien cursat física però que provenien d’altres països i amb prou feines sabien una mica d’espanyol.

És a dir, d’entrada una cinquena part de la classe ja comença amb un clar desavantatge. I recordeu que als altres, en molts casos, l’últim any se’ls va sotmetre a un entrenament intensiu per treure’n bona nota en les proves d’accés a la universitat i, en el curtplacisme, potser se’ns va oblidar què venia després.

El més important era aprovar o aprendre? Entrar ben format a la cursa, o entrar i després es veurà, ja s’espavilaran? El que és obvi: és que si no entren… Per descomptat, però que després no ens sorprenguin les escabetxines en determinades titulacions i matèries de primer de carrera. Se’ls va preparar per a passar un examen amb una nota que els permetés entrar, no pel que venia després de travessar el llindar.

Es podrà adduir que aquests estudiants de primer de carrera ja són grandets (tot i que l’adolescència es pot estendre fins als 21 anys, segons UNICEF), que saben on es fiquen. Potser. Però i els menors a qui es condemna a incoherències legislatives quan passen de primària a secundària, o d’ESO a batxillerat? I als que es priva de matèries fonamentals per als estudis posteriors, o bàsiques per a la ciutadania, com és el cas de la tecnologia?

Els que esteu a segon de batxillerat, molts ànims, feu el que pugueu. Esforceu-vos, però recordeu que bona part del que succeirà no és culpa vostra. I això serveix per a estudiants i professors.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons