Burocràcies

Imatge generada per IA Franz Bachinger / Pixabay

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Moshe Lewin (1921-2010), sovietista que va exercir la docència a la Universitat de Pennsilvània, ens va deixar el relat següent sobre l’evolució del règim estalinista durant els anys trenta: “Sabem que les burocràcies, per eficients o ineficients que siguin, no són una eina que sigui fàcil de doblegar. L’estalinisme confiava en solucionar els seus problemes «domant els domadors», és a dir, sotmetent els líders de la burocràcia. Però aquest propòsit es va estavellar contra un parany imprevist en què va caure-hi tota la cúpula. Havien concentrat a les seves mans un poder extraordinari, que justificaven emparant-se en les seves tasques. L’estratègia que empraven consistia a exercir des de la cúpula una pressió asfixiant, la qual cosa tenia la seva lògica. Que tantes decisions crucials depenguessin de la capacitat i del maquillatge psicològic d’un petit grup de dirigents, i de cadascun dels seus membres per separat, hauria pogut servir, a la vista dels fets, per a unificar i consolidar el grup”.

Però les coses no van sortir com s’esperava, i va arribar l’empantanegament. Continua Lewin: “Això no obstant, en els voraginosos temps dels anys trenta, com més reforçava la cúpula el control sobre els mecanismes del poder, més intensa era la sensació que les coses se’ls anaven de les mans, i a mesura que llegien informes o visitaven fàbriques, pobles i ciutats, s’adonaven que la gent no complia les ordres, que ocultava la realitat tant com podia o que, simplement, era incapaç de seguir el ritme que se’ls havia fixat. Milers de directrius i decrets no s’havien portat a la pràctica, i tot això va contribuir que s’estengués entre els dirigents la percepció que el seu poder era molt més fràgil del que semblava. Compartien una sensació d’inseguretat i de desorientació, i alguns van dubtar fins i tot de la validesa de les seves polítiques”.

Va començar a faltar la fe, i aquests líders es van anar lliurant cada vegada més als tics i morbos més purament autoritaris, és a dir, autocràtics: només el més fort podia continuar tirant d’aquest Leviatan monstruós completament paralitzat i abúlic. No s’adonaven que amb això encara agreujaven més el problema, perquè l’aparença d’eficàcia no conjura cap mena d’inèrcia o esclerosi terminal. Lewin anomena aquest estat de coses “paranoia sistèmica”.

El seu relat ens ajuda a comprendre què està passant al sistema educatiu públic occidental, europeu, espanyol i català. En fixar objectius impossibles, s’estén el desànim entre els docents. Centenars de directrius i ordres cauen en sac trencat (fórmules bizantines d’avaluació, decrets d’inclusiva morts abans de néixer, reforços acadèmics que tothom sap que mai no arribaran, atencions individualitzades que són una quimera; aquest tipus de coses); els equips polítics pressionen els càrrecs intermedis per tal que pressionin els equips directius, per tal que aquests, al seu torn, traslladin la paranoia als claustres. Es concentren els esforços en els simulacres, no en les realitats. Els claustres queden reduïts a misses, la docència honrada és considerada una heretgia, una forma intolerable de dissidència. Un desafiament contra el poder o contra la seva lamentable cadena de comandament. El mite alumnecèntric es converteix en una realitat purament propagandística. Molts directors o caps d’estudis es troben quotidianament a la vora de l’esclat o de la crisi personal. Es poden veure afectats per la purga (o el motí) en qualsevol moment: escodrinyen correus i rumors a la recerca del càncer acadèmic.

Els diferents punts de vista als centres educatius prenen les proporcions d’autèntics cismes. Hi ha plantilles senceres que cauen en l’exasperació i el motí. El poder acaba convertit en un feix d’espasmes impotents: ja s’ha deixat d’estar pendents de l’enèsim deliri d’una administració que ja no pot garantir prou personal, ni unes línies clares d’actuació, ni tan sols un programa mínim de reconstrucció interna. Al poder només li val el fanàtic, el funcionari que ha aconseguit fer callar la seva consciència.

Però, és clar, la cúpula ha de seguir fingint que se sent forta, que sap cap on va. Cap a l’Home Nou històric que s’albira, cap a la gran Escola del Ser que invocaven els propagandistes. La veritat és que ja han deixat de llegir informes: la realitat és el que més els molesta, i el seu principal problema de legitimació. Tots han de seguir fingint que tot va bé, que el Salt Endavant va a tot vent i ningú no dubta del seu èxit abassegador. A aquests líders se’ls nota a la milla que els seus propis dubtes els fan por. El cinisme va apoderant-se de totes les xarxes: és impossible que un adult racional es cregui totes aquestes ximpleries i nicieses elaborades amb les seves neollengües. Per això el nostre sistema educatiu ha anat agafant aquesta aroma inconfusible de les administracions estancades, incapaces de maniobrar, de sortir dels seus propis laberints mentals, i l’única cosa que sap fer és aprofundir en els seus propis dogmes i seguir condicionat al búnquer de la nul·litat pedagogista. Caigui qui caigui i peti qui peti, contra el món, contra els errors de la ciutadania escandalitzada, contra les conviccions mínimes que ha de tenir un docent. El nostre sistema educatiu públic va caient també a la “paranoia sistèmica”, i que les opcions de pagament siguin l’única escapatòria per a qui les pugui pagar. Aquests apparàtxik pedagogistes per a qui treballen en realitat és per als privatitzadors de tot l’entrallat.

Potser torni la vergonya, potser torni l’honestedat. Òbviament, la sortida passa per la democratització interna, per la pluralitat metodològica i la confiança entre institucions, el sanejament dels comptes, el final de la desviació descarada dels fons, i la fi de l’imperi dels mediocres que oculten «pelotazos». Però per a això caldria posar-se a pensar, i plantar-se davant dels suborns i els cants de sirena d’un grapat de multinacionals. Necessitaríem tancar les portes giratòries, exigir responsabilitats i obrir totes les finestres. Llevar totes les teranyines que hi ha allí a dins des d’aproximadament 1985. I d’aquesta manera, en comptes d’un Txernòbil educatiu tindríem, potser per primera vegada, un sistema educatiu basat en el dret de l’alumnat a aprendre i ser tractat amb dignitat i sense paternalismes perquè pugui decidir el seu propi futur, no el que ens convingui a nosaltres.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons